Entre la gelosia i l’enveja

De vegades, la gelosia i l'enveja tendeixen a confondre's. D'acord amb una definició estesa i una mica vaga, l'enveja és el desig per allò que no posseïm i la gelosia és la por de perdre allò que posseïm. La definició conté algunes zones de penombra, però potser és suficient per intentar explicar quines possibles relacions psicològiques hi ha hagut entre Mas i Junqueras els mesos precedents a aquest acord que, una vegada més, sembla una instància perfecta de la tàctica, no gaire elegant encara que no sempre improductiva a curt termini, de la traveta per avançat.

El sentiment que sembla desenvolupar Mas cap a Junqueras és el de la gelosia: no vol perdre el poder a les mans d'aquest últim. El poder, en aquest context, és, per descomptat, la presidència de la Generalitat, però també un poder simbòlic: el de timoner del procés, aquest ens gairebé metafísic que va camí de convertir-se, per temps i per ambició, en un dels plans quinquennals soviètics; només que es tracta d'un pla en el qual no hi ha res planificat i tot va resolent-se –és una manera de dir– d'un dia per l'altre.

Ho va dir fa unes setmanes Forcadell: la figura més rellevant és la del president Mas. El poder formal i el poder simbòlic l'ostenta Mas, i quan Junqueras s'apropa al poder, ja sigui per via de les enquestes o per via del lloc emblemàtic que ocupa en l'imaginari independentista, Mas, com Otel·lo, es posa gelós.

Junqueras, en canvi, sembla que té enveja de Mas. Vol allò que no té, vol el poder de ser president de la Generalitat. Es tracta, potser, d'un desig instrumental; el seu fi últim no és necessàriament el poder en si mateix –encara que una conclusió taxativa en aquest sentit seria, crec, precipitada–, sinó aconseguir el poder per, ell sí, declarar la independència ipso facto. Junqueras enveja Mas pel que aquest últim és capaç de fer i no fa.

El més curiós del cas és que aquesta mateixa relació pot explicar-se en els termes invertits. Junqueras té gelosia de Mas perquè tots presumeixen que ell té el que Mas li enveja: credibilitat. Gairebé tothom creu que Junqueras va de debò, que el seu objectiu últim és la independència.

Això no passa amb Mas. Malgrat tot el que ha fet, tot i les seves accions a favor del procés, sempre queda una mica de dubte, de vegades insinuat fins i tot pel mateix Junqueras: i si a Mas l'única cosa que li interessa en realitat és sobreviure en el poder? I si, com gairebé sempre ha fet Convergència, posa els interessos de partit per davant dels del país? Junqueras té gelosia de Mas perquè tem perdre allò que, potser fins al 9 de novembre, havia atresorat gairebé en exclusiva: la credibilitat. Al mateix temps, això és el que enveja Mas de Junqueras.

De la mateixa manera que Otel·lo està gelós de Desdèmona i Iago té enveja d'Otel·lo, Mas i Junqueras semblen haver cedit als sentiments més baixos per representar els seus representats. Potser no hi ha manera que en la política no es donin aquests jocs shakespearians, potser l'enveja i la gelosia són elements dels quals la política no pot desprendre's perquè són congènits. Però això no vol dir que hagin de ser part central i gairebé única de la política; fa mesos, anys, que tota o gairebé tota l'activitat política del país depèn dels egos d'aquests dos senyors, ja que això són en última instància la gelosia i l'enveja, una batalla d'egos.

I, a tot això, què hi diu Rajoy? No només no mou fitxa en cap sentit, sinó que a més intenta fer creure que la seva posició, i l'enquistament del problema territorial, no té a veure amb res que estigui a les seves mans. Dia rere dia, mes rere mes, Rajoy es troba una situació amb la qual no pot estar content i de la qual ell és part constitutiva.

La seva actitud és tan irracional com la del paleta d'un conegut acudit del gran Eugenio: “Saben aquel que diu que en una obra arriba l'hora de dinar, els paletes paren, comencen a obrir les carmanyoles i els entrepans, i un d'ells obre l'entrepà i diu: 'Me cagun cony, una altra vegada truita de patates'. Agafa l'entrepà i el llença. L'endemà, sona la sirena, hora de dinar, el tio desembolica l'entrepà i diu: 'Ostres tu, una altra vegada truita de patates'. Agafa l'entrepà i el llença. Al tercer dia, la mateixa operació, el tio obre l'entrepà i diu: ‘Ostres tu, una altra vegada truita de patates’. Agafa l'entrepà i el llença. Al quart dia, el tio agafa l'entrepà i sense obrir-lo, el llença. I li diu un company: 'Per què el llences sense saber què hi ha a dins?' 'Com no vols que ho sàpiga?, si me'ls preparo jo, cony!’”

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.