Itàlia vol capgirar l’economia

La clau, més que no pas en els números, es troba en la confiança, en la capacitat d'Itàlia per recuperar, davant d'Europa i davant de si mateixa, la credibilitat perduda. Per aquest motiu, quan a mitjans de desembre els principals sindicats italians van plantejar una vaga general per protestar contra la reforma laboral del Govern de Matteo Renzi, el seu ministre d'Economia i Finances, Pier Carlo Padoan, sovint flemàtic, un antic pes pesant del Fons Monetari Internacional (FMI), no va poder contenir la seva satisfacció: “La vaga és el senyal que anem en la direcció correcta. Els sindicats se n'han adonat i, gràcies a aquesta vaga, també Europa comprovarà que el Govern italià està fent el que toca”. Amb prou feines un mes després, el dijous passat durant el Fòrum de Davos, la cancellera alemanya Angela Merkel confirmava el justificant de recepció: “Per fi, Itàlia també està fent les reformes”.

Tot està a punt, doncs, per arrencar. Les condicions meteorològiques externes comencen a ser favorables —descens del preu del petroli, depreciació de l'euro, disminució fortíssima dels tipus d'interès, l'anhelat pla de Draghi per comprar deute públic…—, però per posar en òrbita una maquinària tan pesant encara queda molt per fer. L'FMI estima el creixement d'Itàlia el 2015 en un asfixiant 0,5% (el d'Espanya serà del 2%). L'Istat, l'institut nacional d'estadística, ha calculat que la relació entre dèficit i PIB va aconseguir en el tercer trimestre del 2014 el 3,5%, un 0,2% més que al mateix període de l'any anterior; el deute públic, que voreja el 135% del PIB i que va créixer un 4% el 2014, és el segon més elevat de la Unió Europea, només per sota del de Grècia (176%) en aquesta incòmoda classificació.

En el mercat de treball les dades tampoc no són gaire encoratjadores: la taxa de desocupació puja al 13,4%, i es dispara fins al 49,3% entre els joves. I la pobresa, calculada respecte a la renda mitjana de la població, ha arribat a nivells inèdits: el 16,6% dels italians viu per sota el límit de 972 euros mensuals de despeses en famílies amb dos membres que estableix el llindar de la pobresa estadística.

Llavors, quina és la bona notícia? Encara que sembli mentida veient els diputats i senadors reeditant les vistoses disputes parlamentàries, la notícia més encoratjadora és la determinació de Matteo Renzi de fer l'humà i fins i tot el que és inhumà —pactar amb Silvio Berlusconi, per exemple, o liquidar l'ala esquerrana del seu partit, per posar un altre exemple— per tirar endavant les reformes costi el que costi.

Per fer-ho, ha configurat un gabinet en què només brillen amb llum pròpia tres persones: ell —el seu gran concepte de si mateix és de fet el seu millor combustible—, Graziano Delrio, sotssecretari de la presidència del Consell de Ministres i home de la seva absoluta de confiança, i Pier Carlo Padoan, titular d'Economia i Finances. L'ex-alt càrrec de l'FMI —va ser director executiu per a Itàlia, Grècia i Portugal— va ser l'única imposició que, a l'hora de formar govern fa 11 mesos, Renzi va acceptar al president de la República, Giorgio Napolitano.

Padoan és la presa de terra de l'Executiu, la garantia que l'ímpetu reformista del jove primer ministre —va complir 40 anys fa uns dies— es pot adequar al pressupost. L'obsessió del Govern, recolzada en tres únics pilars, és vèncer les velles desconfiances pròpies i alienes, basades en anys d'incompliments, i fer creure la idea que, ara sí, Itàlia canviarà.

“I el 2015 pot ser efectivament l'any de la lenta recuperació. El passatge entre una fase de caiguda a una fase de resistència”. Stefano Manzocchi, professor d'Economia Internacional de la Universitat LUISS de Roma. Està convençut que “Itàlia necessita allò que el Govern intenta fer, una reforma del mercat laboral que permeti als treballadors moure's millor entre una feina i una altra —perquè hi ha ocupacions abocades a desaparèixer— i una gran reforma de l'administració pública, perquè la nostra administració encara treballa malament, no per culpa dels funcionaris, sinó perquè està mal organitzada i pateix una burocràcia molt poc efectiva”.

Si, a més, afegeix el professor Manzocchi, l'Estat és capaç de superar la seva incapacitat crònica per invertir bé els fons europeus —“encara estem recuperant el que no hem gastat del període 2007-2013 i cal invertir millor el corresponent al 2014-2020”—, aquest exercici es pot convertir l'any del canvi. Que no és poca cosa.

Sobretot tenint en compte, com recorda Manzocchi, els problemes estructurals que Itàlia, i també altres països d'Europa, ha d'arrossegar: “Des del punt de vista demogràfic, tenim un gran problema a causa del gran envelliment de la població, fet que comporta costos molt alts tant econòmics com socials. També tenim un problema tecnològic a causa de la poca inversió dels últims 30 anys en matèria d'educació, investigació i infraestructures tecnològiques”.

“En 30 anys s'ha invertit molt poc en tecnologia”, diu un expert

I, com no podia ser d'una altra manera, el problema mil·lenari de l'economia italiana: la desigualtat regional. “Mentre que en algunes zones del nord funcionen algunes de les indústries més fortes de Europa, en alguns punts del centre i sobretot del sud l'endarreriment és considerable”, segueix desgranant Manzocchi. “Per exemple, en una regió com Sicília la indústria és menys important en termes d'ocupació que l'administració pública. Per acabar-ho de rematar, en aquests últims anys hem registrat un augment molt fort de la pobresa”.

Per aquest motiu ara, segons el professor de la LUISS, el més important és que el Govern creï les condicions perquè els italians tinguin menys por: “Menys por dels ciutadans a gastar, de les empreses a invertir i de l'administració pública a canviar-se a si mateixa, per deixar de ser un fre per a Itàlia d'una vegada per totes i es converteixi en motor del canvi”.

Els sindicats estan en peu de guerra contra el primer ministre Renzi

El ministre Pier Carlo Padoan no té cap dubte que el canvi ja és imparable. El titular d'Economia i Finances està convençut que el paquet de reformes —anomenat Jobs Act [Llei del Treball]— “produirà beneficis cada vegada més grans i millorarà el mercat de treball”, malgrat l'oposició aferrissada dels sindicats. “No em sorprèn que hi hagi resistència”, assegura, “la història dels països en què s'han fet reformes també és una història de conflictes, perquè les reformes modifiquen els incentius, les convencions, les posicions de privilegi. Però aquesta reforma és necessària per incloure al mercat de treball els qui s'hagin quedat exclòs, sobretot els joves. L'autèntic drama del mercat de treball italià és que la desocupació juvenil és gegantina”.

El descoratjament de la joventut italiana preocupa Padoan. “Tenen per davant una perspectiva molt menys favorable de la que tenia jo amb la seva edat”, comenta. “De fet, hi ha el risc d'una generació perduda”. Igual que Matteo Renzi, amb qui manté cordials diferències, el ministre de Finances treu importància al rebuig sindical: “És el senyal que anem en la direcció correcta”. Una presa de posició inèdita —sobretot tenint en compte que es tracta d'un govern presidit pel secretari general del Partit Democràtic (PD)— que ha posat en peu de guerra les principals centrals sindicals.

La reforma laboral pretén agilitzar la mobilitat dels treballadors

La punta de llança contra el Govern és Susanna Camusso, líder des de fa quatre anys de la Confederació General Italiana del Treball (CGIL), el sindicat majoritari del país, amb més de sis milions d'afiliats, la majoria dels quals procedents de l'esquerra. “El PD de Renzi”, ataca Camusso a la jugular, “s'ha convertit en el partit que representa l'empresa. Això significa canviar la base de referència, és tot un salt cultural pel que fa a la política italiana. Se sent impotent per governar la crisi i intenta recolzar-se en aquest costat”.

La valoració de la reforma de Maurizio Landini, secretari general de FIOM, la federació dels treballadors metal·lúrgics de CGIL, és taxatiu: “No estem davant d'una reforma, perquè les reformes impliquen progressar. Aquesta, en canvi, és una regressió: s'esborren drets i s'introdueix la llibertat per als empresaris d'acomiadar com vulguin, tan sols pagant una mica de diners”. Landini posa l'accent que les noves normes “anul·len els drets dels treballadors i no tutelen de cap manera les persones en les condicions més difícils i els aturats en particular. A més, en cap moment es promouen mesures per contrastar l'evasió fiscal i la corrupció, que costen, respectivament, 180.000 i 60.000 milions d'euros a l'any, ni es fa res a escala europea per modificar els vincles de les polítiques d'austeritat”.

El sindicalista denuncia la “falta total d'una política que incentivi les inversions, tant privades com públiques, que intenti solucionar la desocupació i que afronti una qüestió molt greu: a Itàlia les persones que estan en condició de pobresa absoluta i les que freguen aquest llindar ja sumen gairebé 17 milions”. Per contrarestar una tendència que consideren desastrosa, Landini i els membres del seu sindicat valoren dur a terme noves formes de lluita: “Pensem seguir lluitant en l'àmbit jurídic, ja que les reformes del Govern són inconstitucionals, i també estem plantejant noves vagues”.

Maresca: “Crec que la reforma laboral impulsarà el contracte indefinit”

Segons Francesco Liso, catedràtic de Dret del Treball de la Universitat de Roma Sapienza i exsubsecretari de Treball, l'atac als sindicats és un dels errors principals de la reforma del mercat laboral desenvolupada per l'Executiu: “És una llei que s'ha concebut amb una actitud de deslegitimació cap als sindicats, gairebé sense tenir en compte el diàleg social. El Govern de Renzi ha provocat la CGIL, l'ha qualificat de conservadora i l'ha acusat de preocupar-se només pels treballadors ja ocupats”. Liso també es refereix a l'acomiadament, la disciplina del qual es modifica amb la nova llei: “Les noves normes [que afavoreixen la indemnització d'un treballador acomiadat il·legítimament respecte a la seva reincorporació en el lloc de treball], permeten als operadors econòmics saber per endavant quant els costarà la interrupció d'una relació laboral, cosa que incentiva la creació de nous llocs de treball. D'altra banda, però, limiten la intervenció judicial en els plets i retornen tot el poder als ocupadors, que només pagaran una indemnització per acomiadar i es veuran obligats a afrontar un judici en molt pocs casos”.

L'aposta renovada pels contractes indefinits inclosa en la reforma també alimenta cert escepticisme en el catedràtic: “És cert que la llei preveu incentius fiscals [la possibilitat de no pagar la seguretat social durant tres anys] que estimulen la contractació dels treballadors. Però hauria calgut especificar més les categories laborals a què es destinen aquestes ajudes: és innecessari incentivar els ocupadors perquè contractin treballadors que haurien contractat de tota manera”. En conjunt, assegura l'acadèmic, la reforma fa passos enrere en lloc de progressar: “L'Estatut dels Treballadors va establir el 1970 unes prerrogatives clares per als empleats. Excloure les organitzacions que els representen de la gestió de temes tan delicats com l'acomiadament no vol dir avançar, sinó retrocedir”.

Arturo Maresca, també catedràtic de Dret Laboral a la universitat romana, comparteix parcialment la visió del seu homòleg, i es mostra molt més entusiasta respecte a la nova llei: “Finalment, el dret del treball italià canviarà de rumb. Es deixa d'incentivar els contractes temporals que, no ho tant com a Espanya, han caracteritzat el mercat laboral italià en els últims anys, i s'aposta pels indefinits. Disposar de forts incentius fiscals a l'hora de contractar nous treballadors és un estímul enorme per als ocupadors”, afirma, i explica que ja hi ha qui agraeix les noves normes: “Acabo de tornar d'un seminari amb 300 empresaris a Vicenza [a la productiva regió del Vèneto, al nord-oest del país]: tots estan esperant l'aplicació d'aquestes regles per contractar nous treballadors”. Maresca assegura que els decrets legislatius amb què entraran en vigor les noves regles “s'estan aprovant en temps rècord, el procés parlamentari s'hauria d'acabar a la segona meitat de febrer”. I encara que especifiqui que l'aplicació de la reforma no implicarà la creació de nous llocs de treball, aclareix que “si a finals del 2015 els nous contractes a temps indefinit superen els nous contractes temporals, el Jobs Act haurà estat un èxit”.

Entre els qui valoren les reformes de Renzi com la panacea dels atàvics mals italians i els qui ni tan sols la consideren reformes, una vegada més Itàlia es divideix a l'hora d'afrontar una etapa fonamental per al seu futur, cap cosa nova en un país partit per profundes fractures socials i econòmiques. Davant tanta incertesa i amb números tan dramàtics, l'única base autèntica de la seva recuperació és, potser, la confiança.