La veritat sobre la cigarreta electrònica

A l'octubre es va celebrar a Moscou un congrés internacional essencial sobre control del tabaquisme (Framework Convention on Tobacco Control, FCTC), però ni tan sols havia començat quan dues faccions científiques molt diferents van començar a llançar foc granejat sobre les flamants cigarretes electròniques que aquesta reunió havia promès regular. Els obusos de les dues parts van caure sobre la directora general de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), Margaret Chan, els alfils de la qual s'estaven preparant, des de la primavera del 2014, per recomanar als països membres una proscripció preventiva i dràstica d'aquestes pipes de nicotina en què fumadors i empreses tabaqueres havien posat tantes esperances. Esperances de seguir fumant o venent matèries tòxiques, però esperances al cap i a la fi.

La intenció de l'OMS es va filtrar, i això va induir 53 científics de 18 països —sobretot del Regne Unit, els Estats Units i Austràlia— a enviar una demanda urgent a Chan (el 26 de maig de 2014) per instar-la a continuar oberta a les possibles evidències sobre “productes de tabac o nicotina de baix risc que es poden convertir en el futur en alternatives viables a l'hàbit de fumar”. Aquests experts es poden conèixer com els “reductors de danys”. El seu principal suport és que, avui dia, no hi ha cap evidència científica que el vapor emès per aquests productes constitueixi un risc per a la salut.

La carta dels reductors de danys també es va filtrar, és clar, i tan sols tres setmanes després, el 16 de juny, l'investigador nord-americà Stanton Glantz va enviar una segona carta a Chan signada per 129 experts de 24 països —anomenem-los “prohibicionistes preventius”— que sostenien que les cigarretes electròniques no eren res més que un “cavall de Troia” de la indústria tabaquera, i donaven suport a una recomanació de l'OMS als països membres perquè hi legislessin en contra, com de fet va acabar passant.

A Espanya, per exemple, les restriccions ja es van incloure al març de l'any passat —en el que va ser una primera mesura avançada entre els països europeus— aprofitant l'aprovació per part del Senat de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors, que va introduir la limitació del consum i la publicitat de les cigarretes electròniques de les “quals no es coneguin els efectes per a la salut”. Se'n va prohibir el consum en centres educatius i zones infantils, centres sanitaris, edificis públics i mitjans de transport. També va quedar prohibida la seva publicitat a les franges horàries aptes per a menors de 18 anys. En l'últim Consell Interterritorial de Salut —l'òrgan que reuneix els consellers de sanitat de les comunitats autònomes amb el ministeri— es va acordar que els cartells de “prohibit fumar” també incloguessin la prohibició de vapejar, com es coneix informalment l'ús de la cigarreta electrònica.

Espanya, com a molts altres països, feia seu d'aquesta manera el prohibicionisme preventiu, o la segona carta que va rebre Chan. Curiosament, aquesta segona missiva —la dels prohibicionistes preventius, que es va acabar imposant-se a l'OMS— es basava en el mateix argument que la dels reductors de danys: la falta d'evidències científiques.

Amy Fairchild, professora de ciències sociomèdiques de la Universitat de Colúmbia a Nova York, reobre ara la polèmica amb la publicació a Science d'una anàlisi equilibrada del conflicte entre aquestes dues posicions científiques. “Com poden dos grups”, es pregunta Fairchild, “que busquen reduir la terrible càrrega de mortalitat atribuïble al tabac, i que accepten les polítiques basades en l'evidència, arribar a unes conclusions tan diferents?”. Fairchild subratlla que la reducció de danys és una actitud pragmàtica que accepta que la gent seguirà consumint drogues amb independència del que digui la legislació; que la qüestió no és si les cigarretes electròniques suposen algun risc en absolut, sinó si aquests riscos són menors o no respecte dels riscos del tabac convencional; i que fumar provocarà aquest segle mil milions de morts si les coses continuen com fins ara. “Sospesar els riscos i els beneficis és inevitable”, diu Fairchild. A més, afegeix que el prohibicionisme preventiu “no ajuda ni la ciència ni la política”. Heus aquí el dilema.