Salvar la sanitat pública

El Sistema Nacional de Salut es degrada. La sanitat pública pateix des de fa anys una contínua deterioració que les recents retallades indiscriminades derivades de la crisi econòmica han accentuat i han accelerat. Ara, tal com està, interpretada per cada comunitat autònoma al seu aire; desentesa de l'Estat; amb una gestió opaca i poc afany per l'eficiència; sotmesa al partidisme; financerament minvada; escassa d'inversions que actualitzin les seves instal·lacions i dotació tecnològica; despoblant-se de professionals sanitaris i molt mal pagats i en gran part desmotivats els que queden; afeblida en els seus principis morals per les diferències d'assistència entre les autonomies que trenquen l'equitat i la solidaritat i amb unes llistes d'espera creixents que causen la desafecció i l'èxode de la classe mitjana, suport natural i indispensable del sistema (més de 10 milions d'espanyols –i es preveu que el nombre augmenti a mesura que es creï ocupació– ja paguen voluntàriament i espontàniament una pòlissa d'assegurança privada), la sanitat pública perd progressivament qualitat i en pocs anys quedarà degradada a un servei de beneficència, una medicina per a pobres.

La degradació és oculta. Les llistes d'espera, cada dia més llargues, embassen i soterren la demanda desatesa i no permeten que la societat percebi la demora i la precarietat de l'assistència pública: els malalts òbviament aïllats i desconeguts entre si són incapaços de fer-se presents i el nombre dels que esperen és, a totes les autonomies, una dada per a ús polític, sempre a l'ombra i manipulable. A la sanitat pública, tot i que està malalta, molt malalta, i sense tractar des de fa anys, no se li veu mala cara. De fet, les llistes d'espera (ajudades per les peculiaritats de l'atenció mèdica) actuen com una pantalla que amaga als ciutadans la veritable situació del sistema i impedeix així la formació d'una opinió pública assabentada i activa.

Passivitat dels polítics. Sense una opinió pública consistent no pot produir-se la pressió social que en democràcia és el motor de l'acció política. El vel de les llistes d'espera afavoreix així la passivitat dels polítics. A ells els consta que la sanitat pública està en decadència, però els votants no demanden la seva millora i a més saben bé que una reforma seriosa del sistema exigeix adoptar mesures impopulars amb un molt probable alt cost electoral. ¿Córrer un risc com aquest per renovar un sistema la deterioració del qual els ciutadans no acusen i ni tan sols veuen? L'assistència digna als malalts o l'afany de justícia són belles causes que tots els partits polítics defensen, però la cura dels vots és sempre el primer. No cal esperar que per si mateixos els polítics es moguin.

Sense una opinió pública consistent no pot produir-se la pressió social que en democràcia és el motor de l’acció política

Instal·lada en la deterioració. En resum, el biombo de les llistes d'espera i la por de perdre vots immobilitzen la societat i els partits polítics i obstrueixen qualsevol canvi. Més encara, en realitat blinden l'establert i instal·len així la sanitat pública en una deterioració contínua i sorda. Sens dubte, cada dia estarà pitjor, empobrint-se fins que aviat perdrà el seu nucli més íntim i propi, on hi ha la solidaritat, l'equitat, la bona medicina, la cohesió social i la justícia, és a dir, tot.

Exigència moral. Només una reforma a fons pot salvar el sistema i només un acte de voluntat col·lectiva pot ser el ressort de la reforma. Si l'estat actual de les coses tanca el camí natural de la pressió social cal obrir-li altres vies.

Amb aquesta finalitat presentem aquest manifest en el qual directament i públicament demanem a tots els partits polítics que considerin la renovació del sistema una exigència moral que ja és urgent i emprenguin la reforma capaç de vertebrar-lo, millorar la qualitat de la seva assistència, impedir les desigualtats territorials, afirmar la justícia i fer-ho financerament viable, preparat per afrontar els compromisos d'avui i els nous que irremeiablement arribaran.

I també demanem a totes les organitzacions o associacions de professionals sanitaris (col·legis provincials, consells generals, societats científiques, escoles i instituts d'estudis, etcètera), sindicats, organitzacions de consumidors, entitats culturals properes a la sanitat que reiterin i donin suport a la nostra demanda amb la màxima publicitat possible.

Victoria Camps i Adela Cortina són filòsofes. També firmen aquest manifest Antonio Elorza, Santos Juliá, Javier Marías, Nicolás Redondo Urbieta, Fernando Savater, Vicente Verdú i Enrique Costas Lombardía.