Doncs ara sí que toca

De quina herència em parles, Jordi?”. Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930), acompanyat de la seva esposa i de tres fills, haurà de respondre a aquesta pregunta punyent —que li va etzibar fa uns mesos la seva germana Maria— dimarts vinent davant la jutgessa. No és un tema privat o familiar. Es tracta del primer expresident de la Generalitat que passarà pels jutjats imputat per uns delictes de frau fiscal i blanqueig de capitals comesos durant més de 30 anys, inclòs el llarg període del seu mandat.

L’epicentre del terratrèmol cal situar-lo en la gent més propera a l’expresident i el mateix partit. El periodista Francesc-Marc Álvaro, al llibre Ara sí que toca (Pòrtic), posa l’exemple de Maria Antònia Canadés, la mare del diputat Carles Campuzano, que no se’n sabia avenir i plorava desconsoladament perquè tot un món se li havia ensorrat: “I què faré ara amb les fotografies on ell [Pujol] surt amb el Carles?”. L’historiador Joan B. Culla, que se les sap totes, va tardar gairebé un mes a obrir boca en un article titulat L’enigma i el greuge. Després de repassar amb escreix la seva relació estreta amb l’expresident, no va dubtar a concloure, en un rampell de sinceritat: “Segueixo sense entendre res”.

Als historiadors ens agrada treballar sobre períodes tancats o personatges morts. I el cas Pujol ens dóna la raó. La seva biografia comença, de debò, el divendres 25 de juliol del 2014. El relat de les seves Memòries (Proa) és paper mullat, i també un frau moral als lectors, a banda d’una clatellada al periodista Manuel Cuyàs, que durant sis anys es va fer càrrec de posar-les negre sobre blanc i que, tot seguit, va publicar un article prou colpidor: “Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa”.

A l’espera dels resultats de les noves recerques historiogràfiques, els periodistes es van posar a treballar de valent tot seguit, fins i tot a l’agost. Lluís Bassets, responsable de l’edició a Catalunya d’aquest diari i que signa el pròleg en la data emblemàtica de la Diada Nacional, ofereix un veritable full de ruta de l’ascens i la caiguda del mite de Pujol i encapçala La gran vergonya (Columna) amb una cita impagable de Maquiavel: “Un príncep que vulgui fer grans coses necessita aprendre a enganyar”. Álvaro aprofita l’avinentesa per treure la pols al seu reeixit Ara sí que toca! i hi afegeix tres capítols que no desmereixen el que va ser una de les anàlisis més brillants de la successió de Pujol.

Fèlix Martínez i Jordi Oliveres, per la seva banda, fan ús també dels seus llibres anteriors per publicar ¿Quién es Jordi Pujol? (Debate), amb un annex imprescindible dels papers de Banca Catalana, que posen el dit a la nafra en l’origen de la famosa herència no declarada. Després d’estrenar-se en el passat amb un retrat amable de Josep Maria Cortés, Los yuppies de Pujol llegan a la cima (Artur Mas, inclòs), l’editorial Economía Digital continua amb Pujol KO, on autors diversos parlen del “postpujolisme”. En aquesta obra, el periodista Xavier Salvador obre el seu text amb una altra cita de Maquiavel: “Los hombres olvidan con mayor rapidez la muerte de su padre que la pérdida de su patrimonio”. Toni Sala no és un periodista sinó un excel·lent professor i escriptor que va publicar un dietari en el seu blog, esperonat pels amics i lectors: El cas pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra Editorial). De tot plegat, en surt un retrat molt complet sobre la trajectòria i la cosmovisió de Pujol i el seu entorn.

Una família catalana. Martínez i Oliveres expliquen amb detall la seqüència d’un mes, el de juliol del 2014, que va significar un abans i un després a la vida de la família Pujol Ferrusola i, ben segur, en la vida col·lectiva de Catalunya. Tot comença el dissabte 12 de juliol, quan Pujol i Marta Ferrusola convoquen una reunió familiar al xalet que el seu fill Josep té a la localitat francesa de la Tor de Carol. Hi assisteixen el matrimoni i els set fills amb les respectives parelles, Mercè Gironès, l’ex de l’hereu, inclosa.

Feia dies que Pujol s’havia reclòs a la casa del seu fill, amoïnat per les informacions periodístiques que posaven el focus en el trasllat de diners de la seva esposa i de quatre fills d’un compte d’Andbank a la BPA (Banca Privada d’Andorra). Aconsellat pel prestigiós penalista Cristóbal Martell, Pujol va comunicar a la família que convenia fer tres coses amb diligència: regularitzar els diners que tenien a la BPA; que el fill Oriol renunciés a tots els càrrecs en el partit i a l’acta de parlamentari, i, cosa que va deixar bocabadats els presents, que després de tots els tràmits faria una declaració pública confessant l’existència d’aquests diners a l’estranger des del llunyà 1980 sense regularitzar.

El mateix dilluns 14 es van fer els tràmits de regularització dels diners, i l’hereu polític de Pujol i totpoderós secretari general de CDC, que s’havia aferrat a l’escó durant 16 mesos després de ser imputat pel cas ITV, s’acomiadava en un tres i no res del partit i del Parlament a través d’un breu comunicat.

Els advocats defensors van descartar la intervenció del CNI (els serveis secrets espanyols) i van donar per bona la informació que apuntava l’origen de la filtració bancària al despit d’un empleat. D’aquí la raó per la qual els Pujol van presentar un querella contra Andbank i la BPA, ja que, a parer de Martínez i Oliveres, “salvar la imagen de expresident ya no era el objetivo, sus abogados intentavan anular la prueba para evitarle el trago judicial”.

Pujol, a diferència del seu relat memorialístic, on el país estava per sobre de tot, de la família i el patrimoni, optava per fer de pater familias per evitar la via penal i reduir tot l’embolic a una simple infracció administrativa. Tenir diners a l’estranger sense declarar és lleig, però no és cap delicte, a tot estirar podien ser objecte de frau fiscal. Tanmateix, en el cas de Pujol el càstig no està al Codi Penal sinó als llibres d’història. Bassets cita el jutge i escriptor proper al món nacionalista, Ponç Feliu, que dispara a boca de canó: “[Jordi Pujol] no passarà a la història com a defraudador fiscal; passarà a la història com a traïdor a Catalunya”.

Així mateix, poden passar a la història com a delinqüents Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, bons amics de la família i, sobretot, mans dreta i esquerra de Pujol a la Generalitat. Va ser Marta Ferrusola qui va patrocinar Prenafeta al càrrec de secretari de la Presidència, que ocuparia durant la dècada dels vuitanta. Prenafeta faria de padrí professional i polític de Jordi Pujol Ferrusola a l’empresa familiar Tipel, al costat d’un jove ambiciós anomenat Artur Mas. Martínez i Oliveres es refereixen a Prenafeta com “el nexo entre la família Pujol y el denominado sector negocios de CDC, uno de cuyos miembros más destacados es Macià Alavedra”, el qual prendria el relleu de Prenafeta com a “interlocutor con la burguesía catalana ante el pujolismo (...) y con personalidades que acabarían por revelarse como el alma del hampa barcelonesa de cuello blanco”.

La confessió: el mitjà és el missatge. Tots els autors analitzen amb detall el comunicat de Pujol fet públic el divendres 25 de juliol. De fet, com escriu Bassets, “sense autoinculpació no hi hauria cas”. La confessió és el missatge que deixa orfes la meitat de catalans i indignats a tots plegats. No hi ha la possibilitat de carregar els neulers a l’adversari, recórrer al victimisme, donar espai al dubte o empescar-se alguna justificació. I menys d’una persona que havia assumit el paper de referent moral i donava lliçons dia sí dia també. Una persona que havia sentenciat en les seves memòries, tal com recorda Bassets: “La política o té un fonament ètic o és un simple mercadeig de gent espavilada”.

Álvaro també parla d’un “comunicat no gaire ben escrit”. Sala subratlla que “l’última frase està massa mal redactada per poder-la entendre amb certesa”. De fet, costa reconèixer l’expresident en una prosa feixuga, i tot fa pensar en l’adreçador de la defensa jurídica. L’escriptor empordanès l’encerta quan escriu: “Demana que la confessió serveixi per reparar el mal ocasionat i, a més a més, d’expiació personal. Ras i curt: que la confessió l’exculpi davant de si mateix i repari tant com pugui un mal ja fet. El mal, però, era la confessió mateixa”.

La confessió amagava el pecat original: l’origen dels diners, el famós testaferro i fins i tot la mateixa quantitat. Martínez i Oliveres no dubten: de Banca Catalana, i, en concret, de la Fundació Catalana, on s’aixoplugaven les accions de la família Pujol. Els autors afirmen: “Dos años después de la intervención, en 1984, el Banco de Vizcaya se adjudicó los restos de Banca Catalana, y pudo compensar a Pujol en el extranjero con una cantidad que constuiría la mitad del saldo inicial con el que Marta Ferrusola abrió su famosa cuenta andorrana”.

Jordi Pujol: tòtem i tabú. Pujol, ben segur, no passarà a la història com el millor president del país. Tanmateix, ningú pot negar el seu lideratge durant una pila d’anys. Pujol ha deixat petja, com li agrada dir, i molt profunda. Álvaro el defineix com un “tòtem”. Bassets afirma que “la qüestió important en Pujol no és el patriotisme, sinó el poder” i formula una hipòtesi suggeridora: “Catalunya és el nom de la voluntat de poder que Jordi Pujol va descobrir entre els vint i trenta anys, probablement després del 1953, en sortir d’una profunda crisi religiosa”. Als historiadors se’ns ha girat feina.

Bassets fila encara més prim: “Com a polític [Pujol] pertany al tipus divisiu, és a dir, dels que decanten definitivament la gent a favor o en contra seu, però no deixen gairebé a ningú indiferent. Entre aquestes personalitats propenses a magnetismes colossals i a suscitar odis sarraïns hi trobem Margaret Thatcher o Ronald Reagan, amb els quals coincideix en la data de l’arribada al poder i la seva obsessió antiesquerranista”.

Pujol va tenir EL PAÍS sense consideració i subscripció, malgrat que les accions que tenia com a fundador del diari li van reportar durant anys rendiments ben sucosos. Bassets recorda la frase lapidària amb la qual acostumava a saludar-lo (“Vostè ja sap que no el llegeixo des de fa molts anys”) i que esdevingué una consigna per a les successives administracions convergents.

El president Pujol sempre va passar de puntetes per l’afer Banca Catalana, quan no s’embolcallava amb la bandera tot identificant-se amb el país. El lema Pujol = Catalunya venia de lluny i aniria més lluny encara. Banca Catalana esdevingué (encara avui) el tabú del pujolisme. Quan hom censura els polítics de fer muts i a la gàbia sobre aquest cas, o del reguitzell de corrupteles de CiU, convé recordar, com fa Bassets, que el portaveu socialista Lluís Armet va demanar, per aquest afer, la dimissió de Pujol en seu parlamentària, i que el dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz, un dels que el coneixia més bé des que eren petits, va deixar anar unes paraules profètiques: “Vostè, senyor Pujol, no és que cometi errors, és que vostè és un error, un error històric, no sé de quina dimensió, però un error”. Ara se’n sap, la dimensió.

La resolució del cas Banca Catalana, subratlla Bassets, “no tan sols va girar full a les responsabilitats de Pujol en la fallida de la institució, sinó que va posar els fonaments de la Catalunya corcada per la corrupció que ara s’ha destapat”. Martínez i Oliveres hi sumen l’operació Roca de 1986 “y su cuestionable financiación”, o la relació de la Generalitat i CDC amb la indústria del joc, “especialmente con Casinos de Catalunya-Inverama, que acabó estallando como el primer caso de financiación ilegal de partidos en España”.

Mas: heroi per accident. Cortés destaca la vocació política tardana del yuppie Artur Mas, noi de casa bona i “nacionalista de viernes por la tarde”, que va començar a treballar de ben jove a la Generalitat convertint-se “en un burócrata; un trabajador monótono, aparentemente aburrido, un hombre discreto de traje gris; uno de los que trabajan bien y nunca rompen un plato”.

Álvaro, que batejarà Mas com “un heroi per accident”, descriu l’altra cara de la seva personalitat: “Mas era i és hermètic, desconfiat i difícil a l’hora de treballar en equip. Molts pocs saben realment què pensa o què farà. (...) Mas és fidel als que li fan costat i li costa molt prescindir dels que s’han jugat la pell per la seva carrera (...) i tendeix a considerar els abandonaments dels seus col·laboradors (com ara Lluís Recoder) com una mena de traïcions”.

Martínez i Oliveres resumeixen força bé l’opinió de tots respecte a l’ascens de Mas al lideratge convergent: “Todo parece indicar que el papel que Pujol reservaba para Mas era de regente, a la espera de que Oriol Pujol pudiera sucederle en la presidencia de la Generalitat en una suerte de monarquía civil”. Álvaro abona també aquesta tesi i explicita com Pujol dedicava moltes hores a promocionar el seu fill incansablement entre persones del món empresarial i financer català i de Madrid i, sense venir a tomb, en les seves aparicions freqüents a TV3: “És un chico que tiene muchas cualidades, es trabajador, tiene una gran pasión por Cataluña, que ha heredado de mí, y está dispuesto a dedicarle el tiempo y la vida. Es un patriota” (La Vanguardia, 17-7-2007).

En la llarga travessia del desert, Mas, apunta Álvaro, “es va anar allunyant progressivament de Jordi Pujol i de la seva família, tot i mantenir una bona relació personal i política amb Oriol Pujol”. Mas forjaria el seu lideratge, dins i fora del partit, a l’oposició. En aquest sentit, Salvador data la primera topada amb la família el 2003, quan “Mas le pide a Germà Gordó que saque a Jordi Pujol Ferrusola de todo aquello en lo que esté (...) en la interlocución del partido ante los patriotas financiadores”. Gordó, aleshores gerent del partit, executarà les ordres de Mas i esdevindrà un dels seus col·laboradors més lleials.

Tot amb tot, Oriol Pujol serà elegit secretari general de CDC el 2012, i tothom donava per fet que era el relleu natural en el lideratge del partit que havia fundat i dirigit amb mà de ferro el seu pare com si fos la seva empresa. Tot fa pensar, doncs, que el paper de Jordi Pujol en aquests darrers deu anys en la direcció de CDC i en el món nacionalista ha estat molt més que el de simple gerro xinès.

A aquest heroi per accident no li agrada la política, a parer d’Álvaro. Li agraden la gestió i l’administració pública, fins i tot té un alt sentit institucional, però no la política. Mas no és, doncs, el típic polític, perquè segons l’analista, “li falta cinisme i li sobra rigor”, unes característiques, tanmateix, que li donen avantatge per liderar el país en l’hora gran: “Li ha tocat escriure —si pot— la gran història”. En aquestes darreres setmanes, Artur Mas ha presentat uns pressupostos menys rigorosos i, en aquest darrers dies, ha tornat a fugir d’estudi afirmant que “el cas Pujol afecta únicament una família”. Potser, ara sí, hagi esdevingut un polític de raça.

La secessió: viatge a Ítaca. L’ombra allargada del cas Pujol afectarà negativament Convergència Democràtica de Catalunya. Bassets afirma que “la confessió culmina els deu dies més foscos i més importants de la història de Convergència, dels quals surt un partit transformat i ferit, amb una explícita voluntat de refundació”. De fet, hi ha qui pensa que la dèria de la “llista de país o del president” és una maniobra política per desempallegar-se d’una marca electoral (CiU) cada cop més associada a la corrupció. Tanmateix, hi ha disparitat d’opinions entre els autors respecte a si també enfosquirà el procés secessionista. Álvaro és contundent: “La Diada del 2014 va deixar clar que el cas Pujol, a efectes del sobiranisme en general, ja estava amortitzat i formava part del passat més que del present”.

Sala reflexiona al voltant de la massiva manifestació, i conclou: “No és que el catalanisme hagi superat el cas Pujol, sinó que, quan va petar l’escàndol, ja havia superat les misèries de la Segona Restauració” (en referència a la Catalunya autònoma sorgida de la Transició a la democràcia). Sala destaca que l’única bandera no nacionalista que va veure en la reeixida V va ser un gran drap negre amb l’emblema dels pirates. Dos ossos blancs encreuats i, a sobre, la cara de Jordi Pujol, la qual cosa el fa subratllar “l’absoluta impossibilitat que hi participés el president més llarg de la Generalitat, ni cap membre de la seva família”. El 9-N, convé recordar, va anar a votar de bracet amb la seva esposa.

Tot sovint el bosc atapeït de la bona gent que anhela la independència per construir un país més net, més just i millor amaga els arbres dels pirates que volen continuar remenant les cireres o, com diu Bassets, “volen tenir més poder i fer-se més rics, i ho volen fer en una Catalunya independent”. Així doncs, per a altres autors, el vaixell del procés de transició nacional que havia salpat cap a l’Ítaca èpica de Kavafis, amb la banda sonora de Lluís Llach inclosa, ha embarrancat a la Sicília mafiosa. Curiosament, una de les societats d’Oleguer Pujol, domiciliada al paradís fiscal de l’illa de Jersey, duu el nom de The Itaca Investement Trust.