Un vídeo mostra el lladre del Còdex Calixtí sostraient diners

“Feliç any nou 2005. He agafat 224.970 euros, o sigui, 37.431.858 pessetes”. Sempre, la Nit de Cap d'Any, l'electricista de la Catedral de Santiago, Manuel Fernández Castiñeiras, festejava les campanades fent balanç. El resultat l'anotava en alguna de les 36 llibretes en què, des del 1994, va anar escrivint els diaris de la seva vida a la catedral. La trama, una lletania monòtona en què enumera accions tan trivials com els cafès que pren, el lloc on aparca, les misses i rosaris als quals assisteix quotidianament, les instal·lacions elèctriques i bombetes que col·loca i fins i tot les seves visites a l'excusat, es trunca precisament el 2005. Es va tractar d'un any pròsper per a ell (“fins avui, 273.530 euros, o sigui, 45.511.562 pessetes”, anota a la seva comptabilitat provisional de setembre), però no va ser tan feliç com prometia. A l'últim trimestre va tenir un ictus que el va confinar en un llit hospitalari i, quan es va recuperar, Manolo ja no va ser mai el mateix. Va seguir robant, almenys això conclou la policia pels diners confiscats i pel que mostren els vídeos d'una càmera de seguretat que ell es pensava que estava avariada. Però el seu relat comptable es torna més vague i es trunca.

A més de moltes altres proves, el jutge instructor, José Antonio Vázquez Taín, i la Brigada de Patrimoni Històric de la Policia Judicial tenen fins al 2005 els seus diaris, i des del 2010 el regal que amagava la càmera del despatx de l'administrador. Tothom a la catedral la donava per morta fins que un empleat de l'empresa instal·ladora va comentar que aquests aparells estaven equipats amb una memòria interna que seguia filmant encara que algú deliberadament els hagués espatllat. Després de tediosos dies de visionat (més de dos anys de pel·lícula), els agents van recollir 40 vídeos en què apareix l'electricista entrant a administració i ficant la mà a la caixa.

Fernández Castiñeiras s'ho prenia amb calma. Solia triar per als seus presumptes saquejos algun moment entre les tres i les cinc de la tarda, quan la basílica quedava deserta. Els enregistraments inèdits del sumari, als quals ha tingut accés EL PAÍS, datats entre el 16 de desembre del 2010 i el 15 de maig del 2012, poc abans de la detenció, retraten un home de costums fixos que es mou amb parsimònia malgrat que suposadament està cometent un delicte. L'electricista obre amb cautela la porta, revisa la polleguera i el sostre. Fonts de la investigació expliquen que és una persona “molt desconfiada, que fins i tot guardava una pistola”: el que intenta en els vídeos és evitar algun parany, una càmera nova (diferent de la que creu que no funciona) o un “testimoni” en forma de “paper o escuradents” que algú hagués posat sobre el batent de la porta per delatar l'intrús.

Ell, segons les mateixes fonts, solia fer el mateix a casa seva per descobrir si la seva dona o el seu fill (també acusats de blanqueig) es colaven en una habitació que anomenava el seu “despatx”, on atresorava i comptabilitzava a plaer la seva fortuna secreta. L'home callat que va entrar a arreglar quatre coses a la catedral gràcies a la bona fama de la seva mare, la lletera que subministrava l'arquebisbe, imaginava que l'administrador podria trobar a faltar algun dia els gruixuts feixos que suposadament s'embutxacava. Hauria aconseguit fer-se una còpia de la clau en els temps en què aquest càrrec l'ocupava un canonge gairebé cec. Per això als vídeos no necessita forçar res: obre la caixa, treu la bossa on es guarden els diners que cada 15 dies surten del temple en un carretó per dipositar-los al furgó del banc, i n'agafa feixos. Sobretot euros i dòlars, encara que l'Audiència ha elaborat una relació en què figuren, segons una altra font del cas, “monedes de tots els països del món, fins i tot algunes sense identificar”.

No es conforma amb això i després agafa xavalla i documentació presumptament important o compromesa. També apareix desmuntant amb eines algun calaix, apropiant-se de claus que li poden servir, rebuscant en els papers, obrint sobres, ficant-se a la jaqueta o la camisa dossiers complets d'informació que li interessa, igual que va treure el Còdex i abans va assajar amb una pila de facsímils. Mai ningú va notar res. Almenys mai es va denunciar. Un investigador assegura que perquè llavors la catedral “no comptava els diners: només els ajuntava i els enviava al banc, que era el que després els deia quant era cada vegada”

La pel·lícula inèdita va aparèixer a la memòria interna d'una càmera avariada

L'electricista va reconèixer que era el lladre del Còdex. L'hauria robat per venjança contra el vell degà i arxiver, José María Díaz, que l'obsessionava. També pels pecats que diu que va presenciar dins, i perquè se li van donar esperances d'un contracte laboral que no es va arribar a signar. Diversos canonges el van empènyer a anar-se'n i van arribar a canviar el pany de l'habitació d'una torre on es refugiava a comptar, la seva gran satisfacció abans de complir la seva altra debilitat a la vida: orar i donar gràcies a Déu. “He vingut a la catedral, he agafat 20.735 euros, després els he comptat, i després a resar”, escriu un dia qualsevol als seus diaris.

Però la seva advocada aspira a provar que bona part del seu patrimoni era fruit del seu treball i d'un afany desmesurat per l'estalvi. També ha presentat un informe psicològic amb què pretén demostrar que té una síndrome obsessiva compulsiva “de tipus acumulador”. Cosa que el mateix Castiñeiras considera un llegat genètic del seu pare. Però el seu progenitor col·leccionava andròmines inútils a una pobra caseta fabricada amb llaunes, i ell només manifestava un interès irreprimible pels documents, les cartes i el paper moneda.