Impuls per a l’euro

El dictamen de l'advocat general del Tribunal Europeu de Justícia que dóna per bo i legal el programa de compra de deute anunciat (i que no va entrar en vigor) pel president del BCE, Mario Draghi, l'estiu del 2012, canvia completament les possibilitats de la política monetària europea en la direcció més eficaç i correcta. Sense un programa de compra de deute —conegut el 2012 com a OMT (Outright Monetary Transactions)—, les economies de l'euro no podran evadir-se de l'espiral deflacionista. La decisió del tribunal es coneixerà d'aquí a pocs mesos, però seria una sorpresa que fos contrària al dictamen d'ahir.

La compra de deute per part del BCE és necessària per tallar, en la mesura que sigui possible, les expectatives deflacionistes i també per avalar la normalització creditícia dels bancs cap a les empreses i particulars. És una eina no només necessària, sinó urgent, si es vol trencar la tendència al baix creixement que s'ha apoderat de la zona euro. La Reserva Federal i el Banc del Japó ja han aplicat amb èxit relatiu polítiques monetàries no convencionals i sembla inconcebible que a Europa s'hagin endarrerit, amb el greu dany que aquesta demora ha causat als preus, la demanda i l'ocupació.

Aquest retard és atribuïble en primera instància a l'oposició frontal del poder fàctic del Bundesbank a l'excepcionalitat monetària. De fet, va ser Jens Weidmann, president del Buba, qui va denunciar davant el tribunal de Karlsruhe l'anunci de Draghi que suggeria la compra de deute; el Bundesbank exposava que una mesura tan excepcional havia d'interpretar-se com una política econòmica, quan el BCE només té atribuïdes competències de política monetària. Feliçment, el Tribunal Constitucional alemany va remetre la decisió a la justícia europea.

El BCE disposa finalment d'un instrument imprescindible per combatre la deflació. Malgrat que no disposi encara de sentència definitiva, Draghi en tindrà prou amb anunciar que pot, vol o està disposat a adoptar mesures excepcionals per elevar les expectatives inflacionistes. És el primer gran signe que la política europea està virant cap a estratègies econòmiques més d'acord amb els temps. El segon, que la Comissió accepta diferents graus d'intensitat en l'ajust de França i Itàlia. El canvi serà lent, però el que ara importa és tenir senyals que la política d'austeritat a qualsevol preu està en trànsit d'abolició.