Símptomes de decadència

No citaré noms en negatiu, perquè ningú s'ofengui, però reflexionar sobre la decadència d'alguns dels arquitectes contemporanis és un repte per visibilitzar per quines raons es produeix. Encara que siguin processos comuns a diverses èpoques i arts, és possible que certa tendència actual a la marca, a la mercantilització i al malbaratament potenciï aquesta pèrdua de qualitat en arquitectes que l'havien aconseguit en algun moment, però que, posteriorment, es repeteixen i es parodien.

El primer factor és l'excessiva dependència del mercat, amb les conseqüències que comporta entrar en una lògica de marca que es pretén que sigui estable i que, per tant, ha d'oferir una arquitectura tan previsible com els productes de les empreses comercials. Això sintonitza amb el fenomen actual que alguns estudis internacionals s'han convertit en empreses amb capital forà, que tenen contractats els arquitectes, que donen el nom a la firma, però que no gestionen la seva pròpia empresa.

En relació amb això, podem establir que la decadència es produeix per la repetició dels èxits arquitectònics, reproduint formes i llenguatges, cosa que es dóna en grans firmes que tenen seus i projectes en diverses ciutats. És llavors quan s'ensinistra cada un dels diversos equips perquè dugui a terme els projectes seguint estrictament un vocabulari ja definit en obres prèvies.

Una tercera característica, relacionada amb les primeres i que històricament ha definit la pèrdua de creativitat, és la incapacitat d'evolucionar. Mentre que artistes com Pablo Picasso, Virginia Woolf, Julio Cortázar, Frank Lloyd Wright, Le Corbusier, Lina Bo Bardi o Rem Koolhaas es van renovar i s'han reinventat contínuament per desafiar la seva gran facilitat per a la creació, d'altres repeteixen un llenguatge establert ja al principi; són personalitats hermètiques a les possibilitats d'un aprenentatge que hauria de ser continu.

No es poden repetir formes arbitràries com grans cubs, gratacels singulars o cobertes sinuoses, menyspreant l’entorn urbà

Un altre factor d'error i obsolescència són els excessos en el canvi d'escala. Hi ha arquitectes capacitats per a l'escala del disseny, l'interiorisme o edificis d'una certa grandària, però que difícilment pot portar-se a una escala major i més complexa. Un gran conjunt no es pot resoldre com un edifici engegantit o com una suma d'objectes, negant les aportacions a l'espai públic; o un projecte de gran complexitat urbana no es pot afrontar amb la lògica del disseny d'una plaça.

En relació amb això, un altre element de decadència, especialment en aquells estudis amb seus en diversos llocs del món, és la tendència a projectar el mateix en qualsevol lloc. Projectar igual a Itàlia que a l'Argentina, els Estats Units o el Japó ha demostrat els límits dels que en el seu moment van ser grans mestres i referències imprescindibles.

No es poden repetir les mateixes formes, siguin extraordinàries o estiguin relacionades amb la tradició tipològica d'un lloc, en qualsevol context i per a qualsevol programa; ni es poden repetir formes arbitràries com grans cubs, gratacels singulars o cobertes sinuoses, menyspreant l'entorn urbà. Això té a veure amb l'esgotament neoliberal dels repertoris formalistes i arbitraris, amb la incapacitat o el desinterès per entendre i inspirar-se en cada realitat, en els paisatges, les cultures i els costums de les persones.

En la segona meitat del segle XX es va donar una altra raó en la dificultat d'alguns arquitectes, l'obra dels quals era molt dependent de certes tecnologies i sistemes constructius específics d'un moment industrial, per adaptar-se als canvis.

Aquesta decadència de l'arquitectura convertida en la marca repetitiva de certes firmes té relació amb l'absència de valors ètics quan s'accepten encàrrecs inadequats, sense fer-se responsables de les conseqüències ni tenir en compte la insostenibilitat de certs projectes i tipologies. Podem constatar-ho en obres monumentals als Emirats Àrabs, la Xina i altres països emergents, fetes per arquitectes coneguts sense el menor escrúpol en relació amb el context i al que s'elimina; al sistema polític, les condicions de feina i els drets humans, o al malbaratament de recursos.

Tenir en compte aquests factors de decadència podria ser positiu per potenciar-ne els antídots i enriquir aquelles maneres de fer que superen aquestes limitacions i que estan relacionats amb el fet de tenir valors ètics, projectar atenent a la qualitat i al temps necessari, des de la cultura del lloc, fent arquitectura sostenible socialment, i aprenent de cada encàrrec i context social per poder experimentar i no repetir-se. Aquests criteris per evitar abusos i repeticions haurien de ser un referent dins de l'ensenyament de l'arquitectura, en els principis dels jurats per atorgar premis i en les normatives i els criteris que cal seguir en els encàrrecs públics.

Josep Maria Montaner és arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC