La neurociència ja pot predir el comportament. Però ha de fer-ho?

Llegir la ment és potser l'aplicació més futurista, i més estremidora, de les tècniques de neuroimatge que estan ara mateix en ràpid desenvolupament. Però n'hi ha una altra que pot ser més útil a curt termini: la predicció del comportament. Els neurocientífics ja estan en condicions d'utilitzar una sèrie de mesures de la funcionalitat cerebral (neuromarcadors) per vaticinar el futur rendiment educatiu d'un nen o d'un adult, les seves aptituds d'aprenentatge i les seves activitats preferides. També les seves tendències addictives o delictives, els seus hàbits insalubres i la seva resposta al tractament psicològic o farmacològic. L'objectiu dels científics no és arribar a la societat policial caricaturitzada a Minority Report, sinó personalitzar les pràctiques pedagògiques i clíniques per fer-les molt més eficaces i servicials per a la gent.

“Durant més d'un segle”, escriuen a Neuron el neurocientífic John Gabrieli i els seus col·legues del MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts, a Boston), “comprendre el cervell humà ha depès de danys neurològics produïts de manera natural, o de les conseqüències imprevistes de la neurocirurgia”. Gràcies a aquesta mena de casos, alguns de molt famosos entre els neuròlegs, es va poder determinar el paper essencial per al llenguatge que té el còrtex prefrontal esquerre (la cèlebre àrea de Broca), per exemple, o les àrees implicades en el comportament social, la presa de decisions o la construcció de noves memòries.

Pot constituir una contribució humanitària i pragmàtica per a la societat, però això requerirà una ciència rigorosa i una sèrie de consideracions ètiques”, diu un expert

Però aquesta cartografia de les funcions mentals ha experimentat una explosió en temps recents amb l'adveniment de les tècniques no invasives de neuroimatge, que han descobert en milers d'experiments les àrees –i associacions entre àrees– implicades en la percepció, el coneixement, el pensament moral, el comportament social o la presa de decisions econòmiques. També les peculiaritats de l'estructura i la funció cerebral subjacents als trastorns psiquiàtrics més comuns, i a la mera diversitat humana que es distribueix dins de la forqueta “normal” i depèn de l'edat, el sexe, la personalitat i la cultura. I també de la genètica.

El que proposen Gabrieli i els seus col·legues del MIT és utilitzar aquest patrimoni tecnològic capaç de mesurar la neurodiversitat humana per predir el comportament futur de les persones. “Aquesta predicció”, diu Gabrieli, “pot constituir una contribució humanitària i pragmàtica per a la societat, però això requerirà una ciència rigorosa i una sèrie de consideracions ètiques”.

Per exemple, un tipus de mesura amb un simple casc d'elèctrodes (completament no invasiva i anomenada ERP, o potencials relacionats amb un succés), feta 36 hores després del naixement del nadó i que determina la seva resposta cerebral als sons de la parla, és capaç de predir amb un 81% d'encert quins nens desenvoluparan dislèxia als vuit anys. I per tant permetrien aplicar programes educatius especials a aquests nens durant els primers vuit anys de vida, un període crucial per a l'aprenentatge del llenguatge i la comprensió de la lectura. Estratègies similars poden aplicar-se a l'aprenentatge de les matemàtiques i la música, on també les diferències entre nens són notables.

Amb un simple casc d’elèctrodes, 36 hores després del naixement d’un nadó es podrà predir amb un 81% d’encert si desenvoluparà dislèxia als vuit anys

Un altre exemple important és la predicció de les tendències delictives. Això és qualsevol cosa menys una novetat. “El sistema judicial”, explica Gabrieli, “ja està farcit de sol·licituds (per part dels jutges, del fiscal o dels advocats d'una de les parts) de predicció del comportament futur del processament, que s'utilitzen per elaborar dictàmens sobre quina fiança cal imposar, quina sentència cal dictar, o quin règim de llibertat condicional cal imposar”.

Tot això ja existeix, però es basa en dictàmens d'experts que, actualment, resulten tremendament i demostradament imprecisos. Les anàlisis de neuroimatge que mesuren el grau d'impulsivitat del subjecte, el seu control cognitiu i la seva capacitat de resolució de conflictes cognitius, entre d'altres, tenen el potencial d'informar la decisió del jutge amb molta més precisió que els actuals dictàmens d'experts. Són només alguns exemples de les possibilitats d'aquesta tècnica.

En la resolució de delictes, les anàlisis de neuroimatge tenen el potencial d’informar la decisió del jutge amb molta més precisió que els actuals dictàmens d’experts

I que serveixen també per revelar els profunds i delicats problemes ètics que suscita aquesta proposta dels científics de Boston. La qüestió principal és trobar formes legals per garantir que tota aquesta informació predictiva s'utilitzi per ajudar els ciutadans, i no perquè les empreses o les institucions seleccionin la gent que té més probabilitats d'èxit. Aquest, de fet, és un problema tan difícil que cal preguntar-se si la neuroimatge causarà més mal que benefici social.

Però Gabrieli i els seus col·legues no ho creuen així, per la senzilla raó que les pràctiques actuals ja són molt qüestionables. “S'ha demostrat”, argüeixen els científics, “que les decisions sobre llibertat condicional que prenen fins i tot els jutges més experimentats vénen afectades per factors com l'hora del dia i la proximitat de l'hora de menjar”. Un criteri objectiu de neuroimatge sempre serà millor que aquesta ruleta, opinen els investigadors del MIT.

Tota nova tècnica planteja en el fons el mateix dilema ètic: que es pot fer servir bé o malament. Si l'experiència serveix d'alguna cosa, cal predir que al final passaran les dues coses. Aquí hi ha material per a guionistes intel·ligents.