La veritat sobre el ‘cas Mendoza’

La primera crítica que va publicar EL PAÍS va aparèixer el 5 de maig del 1976 (l'endemà de néixer el diari), era de Juan García Hortelano, versava sobre La verdad sobre el caso Savolta, i es titulava Una opinió sobre el 'cas Mendoza'. Era la primera novel·la d'Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), havia estat publicada a l'abril de l'any anterior, el 1975, per Seix Barral i abans que Hortelano publiqués la seva opinió sobre "el cas Mendoza" havia estat premiada pel jurat de la crítica. Avui l'escriptor encara porta bigoti –ja no tan fosc com el de la foto de contraportada de la primera edició d'aquest llibre– i continua publicant obres amb èxit, encara que de vegades digui que la novel·la està morta. Aquell suport que li va mostrar Hortelano va ser molt important per a ell. Quatre dècades més tard es torna a enfrontar a aquella opinió i dialoga a partir del que diu Hortelano. L'autor d'El gran momento de Mary Tribune va morir el 1992; la seva crítica en aquell moment era l'expressió d'un entusiasme literari i la reivindicació de la ficció en la novel·la tal com l'entenien tots dos. D'això tracta aquesta entrevista.

La verdad sobre el caso Savolta és la història d'una corrupció; la seva lectura avui remet al que va passar a Barcelona (i a Espanya) amb la barreja dels negocis i la política durant la primera postguerra europea del segle XX, narra l'auge i la destrucció d'una empresa de venda d'armes, se serveix de tots els gèneres narratius possibles (des de la novel·la negra a Madame Bovary, passant per la complexitat estructural de Conversación en La Catedral). Hortelano l'anomena "fastuosa cirurgia de la nostra comunitat…".

PREGUNTA. Tenia 31 anys. Aquesta crítica el devia ajudar molt.

RESPOSTA. Vaig tenir diverses ajudes valuosíssimes. Una va ser aquest article. S'ajuntava la curiositat que despertava EL PAÍS amb l'elogi més generós d'Hortelano. Va ser un suport importantíssim. Un altre va ser el de Carmen Rico Godoy, a Cambio 16. Però fixa't en el que diu Hortelano, en el moment en què està a punt de canviar tot…

P. Diu: “(…) Als molt assenyadament monopolitzats per l'estadística, la normativa constitucional, la sociologia, la flora, la fauna i el politicisme els seria profitós dedicar unes hores a la novel·la d'Eduardo Mendoza, on es pot examinar molt bé la història d'aquest país en el qual, malgrat tot, vivim”.

R. Això mateix, deixeu-vos de ximpleries i llegiu aquest llibre! Que curiós que això ho digui Hortelano en aquest moment!

Va trigar a publicar-se. Primer, perquè no la volien, i després, perquè no era una novel·la en ús

P. Ell parlava del que era la novel·la, enmig de la discussió sobre si havia d'experimentar o si hauria de ser com les seves i la que vostè publicava. L'acull en el seu si! Per prendre'l a Benet, potser!

R. Ha! ha! ha! Eren molt amics. Els vaig conèixer una mica després; anaven fent aquella mena de número de pallasso llest i pallasso ximple, intercanviant-se els papers. I eren dos pols oposats. Jo, que tenia molta admiració i molt d'afecte per Benet, estava alineat amb Hortelano. Ja havia començat la renovació de la narració, amb Hortelano, amb Marsé, amb Vázquez Montalbán. Aquest canvi ja s'havia fet, i Hortelano ja era gran.

P. Ell posa èmfasi en la seva edat…

R. La vaig escriure amb 26, però va trigar a publicar-se. Primer, perquè no la volien, i després, perquè no era una novel·la  en ús. Quan finalment Pere Gimferrer se la queda, triga dos anys a sortir. O sigui que surt quan jo tinc 31 anys.

P. Diu que "circumstàncies enfarfegoses van interrompre'n la publicació"…

R. Jo no crec que hi fossin. No cal dir que quan la va comprar Seix Barral es va haver d'enviar a censura, però això passava amb totes. La vaig titular Los soldados de Cataluña. Era irònic. Volia dir que els soldats de Catalunya són els estafadors, però la censura es va pensar que era una crida a les armes independentistes! Aquest tema ni es toca en la novel·la. Llavors ens vam reunir Gimferrer i jo (i va ser el principi d'una tradició) i després de donar-hi moltes voltes va sortir aquest títol, La verdad sobre el caso Savolta.

P. Què va dir l'informe de censura?

R. Molt escarit: fulletí confús i estúpid. [Això diu, exactament, el que va escriure el funcionari el 14 de setembre del 1973: "Novel·lota estúpida i confusa, escrita sense cap ni peus. L'acció passa a Barcelona el 1917, i el tema són els embolics d'una empresa comercial, tot barrejat amb històries internes dels membres de la societat, casaments, banyes, assassinats i tot el que és típic de les novel·les pèssimes escrites per escriptors que no saben escriure"].

No hi ha interès per la nostra literatura; ni per la nostra ni per cap. A ningú el preocupa

P. El 1973 Barral promou la narrativa espanyola més experimental. Què el fa estar més amb Flaubert que amb Joyce?

R. És que aquesta del grup de Barral era la meva literatura, i els seus autors eren els meus amics… Si no hagués estat el meu món potser no m'hauria donat per assabentat però, esclar, jo vivia submergit en aquesta literatura i vaig pensar: “Jo aquí m'asfixio, vull sortir d'això”. Sabia que anava contra corrent, però el que no pensava és que això formés part de l'evolució literària. I el que vaig fer s'assembla al que va proclamar Savater després: la infància recuperada. Recuperar la narració, l'aventura.

P. També es recuperava la sintaxi.

R. La sintaxi, el plaer de la narració… Davant d'això jo reaccionava d'una manera molt primària. Després, quan ho he racionalitzat i em pregunten per la novel·la de la Transició, és clar que jo no sabia que estava escrivint novel·la de la Transició! Entre altres coses perquè no sabia que hi hauria una Transició! Això el 1971 ni se somniava.

P. Ara que hi ha hagut canvi de guàrdia a la Monarquia se cita la seva novel·la com la que ha marcat aquest punt d'inflexió.

R. Hi ha la idea que tot ha de ser com en una novel·la: que va començar el Rei, i que hi ha hagut nus i desenllaç. Les coses no són així. La història no és literària.

P. Tenia 26 anys. Espanya és la que vostè descriu, un ruc entorn d'una sínia. Però quina literatura hi ha en vostè llavors?

R. La meva, en comparació de la que llegeixen els meus companys d'època, és reaccionària, és arcaica. Primer, perquè estic format per la literatura juvenil (Salgari, Verne, Haggard), que és la que em marca quan començo a escriure. I després trobo en les memòries de Baroja un passatge que diu que quan es va formar com a escriptor era un nen i llegia novel·les d'aventures, i va seguir escrivint aquestes novel·les encara que escriu d'altres temes. Això de Baroja em va marcar definitivament. Jo em vaig formar llegint això.

P. I va fent, com Baroja…

R. A mi el que m'agradava era això: novel·les d'aventures, de misteri, negra, pel·lícules de gàngsters, pel·lícules en general. Sóc d'una generació més formada en el cinema que en els llibres. El western i el cinema negre són influències molt fortes. I jo penso: "Per què quan em poso a escriure he de renunciar a això, que és el que em dóna alegria de viure, per posar-me a fer un experiment lingüístic que no m'interessa gens?".

La felicitat que em va produir el que va escriure Hortelano no l’he tornat a tenir mai més

P. Juan García Hortelano diu que en aquell moment la gent s'està passant a l'assaig i vostè irromp amb una novel·la que no té res a veure amb l'experimentació que està de moda…

R. Crec que la novel·la experimental era un atzucac necessari. Crec que va fer molt de bé als que començàvem a escriure: haver passat pel calvari de llegir novel·les experimentals, novel·la francesa, fins i tot haver passat per l'esforç que ens va obligar a fer Benet, que ens feia llegir unes coses dures, però que acceptàvem. I les acceptàvem primer per la seva personalitat i després perquè ens adonàvem que allò era molt bo. I el que va fer va ser realment posar l'idioma espanyol al segle XX, i alliberar-nos de tot el llast vuitcentista. Ell odiava Galdós, injustament…

P. Però era amic de Baroja…

R. I en moltes coses era molt galdosià. Però a ell li semblava que aquest llenguatge del segle XIX, que encara s'arrossegava al segle XX, era gastat, retòric, epistoler. Ell va imposar un llenguatge molt més trencat, més modern, que a nosaltres ens va permetre recuperar la narració amb un motor de cotxe actual, no de tartana. Aquesta conjunció del desig de recuperar i, al mateix temps, la dura lliçó dels experimentals que llegíem, no Benet, que era estupend, però aquells experimentals…

P. Benet va marcar.

R. La veritat és que Juan Benet va imposar un rigor que ens va anar molt bé als que escrivíem llavors. Jo pensava, quan escrivia: “Què pensarà, què dirà Juan Benet…”. Recordo que quan vaig publicar La ciutat dels prodigis Benet va publicar un article a la revista Leer. Primer vaig tenir un sopar amb ell a Madrid. Em va dir: "Això és una bestiesa; sembla mentida, t'hauria de fer vergonya haver publicat això". I jo em vaig passar tota la nit sense dormir. La resta del món m'era igual, però el que deia Benet… I després va resultar que tot era una broma perquè va publicar aquest article: "Aquesta novel·la m'agrada molt, m'hauria agradat escriure-la a mi". I era una novel·la de pistoles, d'aventures, de trets, de persecucions. Bé, aquí influïa l'amistat, però això va ser el que va escriure.

P. Respecte a vostè, Hortelano va ser qui es va avançar.

R. Sí. Hortelano, Carmen Rico Godoy. I Rafael Conte, que també hi va apostar des d'EL PAÍS i va dir: "Això és el que ve, la moda és aquesta". I ell era una autoritat.

P. Com era la seva relació de lector amb Hortelano?

Crec que a novel·la experimental era un atzucac necessari

R. Jo era un devot lector de Juan García Hortelano. Gente de Madrid, per exemple, em sembla una de les coses més importants i interessants que s'han escrit a Espanya. En aquell moment, a mi Mary Tribune em va semblar una molt bona novel·la, molt americana, de l'estil de les d'Updike. D'una anàlisi profunda de la solitud. Ara que també ha mort Ana María Matute, quin poc homenatge s'ha fet a aquesta generació: Ana María Matute, Zunzunegui, Aldecoa, Hortelano… Tots els que ens van ensenyar a escriure.

P. Per què ha passat això?

R. En part perquè no hi ha interès per la nostra literatura; ni per la nostra ni per cap. Per la nostra no n'hi ha en absolut. A ningú el preocupa. Per exemple, hi ha hagut una recuperació de la literatura falangista, bé, més val això que res; però hi ha hagut poc interès a veure en conjunt el que va ser allò.

P. Deia Hortelano que La verdad sobre el caso Savolta reconciliaria la novel·la amb la ficció. Va tenir raó en la predicció?

R. Per descomptat, el mèrit no és meu, encara que jo formo part d'aquesta revolució o renovació, o com vulguis dir-l'hi, que segueix fins al dia d'avui. La narrativa espanyola segueix sent una de les més importants del món per als editors estrangers, que sempre estan pendents de veure què passa, perquè té aquesta vitalitat que va arrencar llavors i que segueix fins al dia d'avui. Fenòmens com Ruiz Zafón o com Ildefonso Falcones, traduïts i best-sellers en tots els idiomes del món. Va ser una recuperació de la ficció que en altres països no es va arribar a fer. Mentre, sorprenentment, la literatura francesa i italiana no surten d'una espècie de marasme localista, la literatura espanyola continua ocupant tots els llocs: Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Antonio Muñoz Molina…

P. Hortelano diu que la novel·la no era el fruit de la improvisació. Com sorgeix?

R. L'atzar em porta a treballar en el cas de la Barcelona Traction, que és famós internacionalment; té a veure amb les forces elèctriques que entren a Catalunya i que fan la revolució industrial a principis del segle XIX. Durant els anys seixanta es converteix en un cas que es veu al Tribunal de l'Haia. Per això cal revisar l'historial d'aquestes companyies multinacionals. Treballo aquí perquè sóc advocat, i perquè tinc el francès i l'anglès ben sabuts. I llavors he d'entrar en els arxius d'aquesta companyia. Així que tinc accés a una història del submón dels negocis, dels tripijocs i el politiqueig dels primers anys del segle XX a Catalunya; i això passa per la Primera Guerra Mundial, per l'espionatge. Això m'ensenya que aquí hi ha una història a explicar i jo tinc l'exclusiva a les meves mans. I descobreixo també que el document en si és més interessant que qualsevol estil literari que se'm pugui donar.

P. I Hortelano deia que vostè té la cortesia d'explicar tot això tan bé com es pot. Un elogi.

R. Un gran elogi! Imagina't el que és per a mi, un novell que ha publicat una novel·la, ple de vergonya i de por, que Hortelano digui una cosa així. La felicitat que em va produir el que va escriure no l'he tornat a tenir mai més. No hi ha premi ni reconeixement que superi aquest moment. És veritat que m'he esforçat per no deixar mai una frase que no pogués ser una miqueta millor però no, com diu Hortelano, per cortesia, sinó perquè si no, no podria anar-me'n a dormir tranquil.

P. Ell parla de la història repetitiva d'aquest país "en el qual, malgrat tot, vivim…". No s'acaba el món i en ve un altre, adverteix.

R. Ell tenia aquesta visió, després hem vist que la tenien altres: estàvem vivint un moment d'eclosió, però era un parèntesi; viuríem al país de sempre, com s'està demostrant. Jo crec que el gran mèrit d'El caso Savolta és haver donat ocasió a l'article de Hortelano, molt més interessant que tot el llibre! Tenir una novel·la que segueix sent la més important de les que he escrit de vegades em fa una ràbia tremenda, però res d'això supera l'afecte i la gratitud que li tinc per haver-me donat tant com em segueix donant.