La multituds de fora

No hi ha dia que no em creui amb turistes. Només travessar el portal de casa meva, em topo amb aquesta gent que viatja per plaer, segons ens ensenya el María Moliner que és un turista. Els veig davant de casa, enlluernats per l'skyline de Barcelona. S'asseuen en uns bancs dissenyats per fer-los més propera la línia de l'horitzó, com si poguessin tocar-lo. O com si es poguessin beure el mar que albiren. Tampoc no hi ha dia que no em preguntin alguna cosa. Com que el meu habitatge és enmig del trajecte que han de fer per arribar al Parc Güell, se m'apropen amb els plànols desplegats. Una mica desorientats em demanen pel camí exacte que els porti fins a Gaudí. De vegades em passa pel cap pensar que ho fan, no tant pel meu assessorament de carrer, sinó per les ganes que deuen tenir de parlar amb algun vilatà. Miro de ser escarit i eficaç en les meves referències, però quan els veig que se'm queden mirant com si lamentessin que tot acabi aquí, és quan els pregunto d'on vénen. Uns són de Bremen. Uns altres de Kioto. No en falten de Buenos Aires. N'abunden els italians o els francesos, segons les èpoques. Vaig conèixer una parella de Hèlsinki i continuem parlant en un restaurant gallec que hi ha tombant casa meva, entre tapes i canyes. Si responen a la meva xerrameca, encara millor.

No sempre, però, sóc tan fantàstic. Quan no estic per orgues, procuro complir amb un mínim d'educació i mesurada amabilitat. No oblido mai que algun cop a l'any, jo també sóc turista. Jo també pregunto. I també m'agrada que em donin corda. Fins a aquí puc dir que els turistes vénen cap a mi. Però de vegades jo també els busco. Em situo en qualsevol dels bancs del passeig de Gràcia i els veig passar. Però segurament no amb la indiferència premeditada amb què Baudelaire, des de les terrasses dels bulevars parisencs, mirava les multituds. La meva observació és més solidària, tot i que probablement no menys neuròtica que la d'aquell cèlebre personatge d'Edgar Allan Poe que tot just començava la nit s'endinsava fins a les entranyes de les multituds. Era el seu modus vivendi i el seu fascinant misteri.

La meva causa és que no podem passar-nos tota la vida estigmatitzant els turistes

Aquest Nadal vaig convidar uns amics a sopar en un restaurant de la plaça Reial. És un restaurant italià l'especialitat del qual són les pizzes. Potser pertany a alguna cadena. Als meus amics els va fer dubtar. Dubtar perquè, com molta altra gent de copioses lectures i sensibles a esdevenir poc falaguers, i com també molta gent ignorant, van pensar que no era el lloc apropiat. Un restaurant al cor del turisme de masses, entre la multitud invasiva, què podria oferir-nos sinó un menjar prefabricat. A més l'entorn no ajudava a dissipar cap dels seus molts prejudicis. Ni el restaurant, ni la seva decoració, ni la gent, la majoria italians, a més d'alemanys i anglesos. Demanem tres pizzes i dos platerets de calamars a la romana. Quan acabem de sopar, els meus amics van reconèixer la qualitat del menjar i, sobretot, la qualitat dels calamars fregits com si els estiguéssim degustant a l'Albaicín de Granada. Enfilem, després, la Rambla fins a plaça Catalunya. Allà ens acomiadem i ens desitgem un feliç 2015. Jo content, perquè em va semblar que havia guanyat per a la meva causa uns bons amics.

La meva causa és que no podem passar-nos tota la vida estigmatitzant els turistes. No podem continuar creient que ja no es pot caminar per la Rambla perquè ells, a més d'embrutar, ens han robat l'espai. Que jo sàpiga els turistes no ens han fet fora d'enlloc. No ens van fer fora de la Rambla perquè els progressistes compromesos (els pijos no hi van baixar mai, ni tan sols als anys setanta), aquests progressistes de què jo també formo part, van marxar tot sols. Desertem de la Rambla molt abans del 92. Una altra cosa molt diferent és exigir una millor gestió del turisme. Si algú creu que el turisme amb valor afegit i no només depredador, és possible posar-lo en pràctica a Barcelona, que és possible, no tindré cap objecció a fer-hi. Tot el contrari. Però sí que la tinc i la tindré amb aquest sector de la intel·ligència barcelonina que va elaborant una ideologia de la precaució respecte a aquesta contaminant calor de masses que no és de casa nostra.

Si insistim tant en la necessitat de netejar (paraula que sol utilitzar-se, no sé amb quina més o menys consciència de la seva perillosíssima connotació) de turistes el centre de Barcelona perquè puguem recuperar el nostre paradís perdut, crec que estarem a la vora de trepitjar terreny pantanós, tan pantanós com una dissimulada xenofòbia disfressada de l'ideal d'espai públic, públic sobretot per als qui no són de fora.

El turista és algú que ve d'un altre lloc. És un estrany. No per a pocs, la ciutat ideal ha d'immunitzar-se dels “altres”. En fi, un tema molt espinós. Mentrestant, anem amb compte com tractem els que vénen a conèixer-nos. No estaria gens malament recordar unes paraules del pensador coreà Byung-Chul Han: “Tot i que l'estrany no tingui cap intenció hostil, fins i tot quan d'ell no vingui cap perill, serà eliminat a causa de la seva alteritat”.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari