‘Ràtzies’ lingüístiques en l’edició

La caiguda de les vendes en el món de l'edició, com en tots els àmbits industrials, ha fet que últimament no es rebutgi cap veta de mercat. Per aquest motiu fa just un any, una editorial com Anagrama també decidís publicar llibres en català; o, des de fa poc més de quatre mesos, s'hi afegís Salamandra, per esmentar exemples de no fa gaire. En aquesta línia, a partir del proper 8 de març també ho farà la jove barcelonina Ático de los Libros (Leviatán o la ballena, de Philip Hoare; El mar y veneno, de Shusaku Endo...), una manera de celebrar aquell dia els cinc anys de la seva creació. Més poc freqüent és que la ràtzia en territori lingüístic sigui d'una editorial que publica en català cap al castellà. I menys encara que ho faci una amb la càrrega simbòlica i històrica que té Club Editor: a partir de febrer, el segell fundat per Xavier Benguerel i Joan Sales i que va acollir, a banda de les seves obres, les de Mercè Rodoreda, entre altres, simultaniejarà per vegada primera en castellà alguns títols d'autors catalans que formen part de la seva històrica col·lecció El Club dels Novel·listes, nascuda fa ara 60 anys.

“És una manera que bons autors catalans puguin saltar immediatament la barrera de la llengua pròpia, evitar la limitació demogràfica del català; a més, també és un compromís explícit amb els escriptors que componen el nostre catàleg”, apunta l'editora Maria Bohigas.

Batejada com La Montaña Pelada (una picada d'ullet tant a la ubicació històrica de l'editorial, a la muntanya Carmel de Barcelona, com a un dels seus grans glossadors, l'escriptor Juan Marsé), la sèrie s'obrirà amb la traducció d'una novel·la negra de l'escriptor mallorquí Guillem Frontera, Sicilia sin muertos, a la qual seguirà al setembre la nova obra de Lluís Maria Todó, El último mono.

Encara que Bohigas no descarta que alguns títols emblemàtics editats al llarg de la història de Club Editor puguin reaparèixer en castellà, l'objectiu de la nova iniciativa és oferir les dues versions d'“autors madurs i vius, per ajudar-los a consolidar una obra”.

Sense un nombre fix de títols a l'any, però entre un parell i quatre, Bohigas creu que tant la seva decisió com la de les editorials que fan la ràtzia en sentit invers serà cada vegada més habitual, i també no descarta que pugui ser un fenomen “transfronterer amb països com França; en qualsevol cas, si on treballes coexisteixen dues llengües i tu estàs introduït en aquesta societat, el més normal és que tendeixis a publicar de manera bilingüe i així crec que és com ho han entès les editorials catalanes més joves”, afirma. Minúscula, Libros del Asteroide, Blackie Books o Raig Verd, per posar alguns exemples d'un ampli ventall de segells relativament recents, que sembla que ja hi donen resposta.

“La massa lectora en català s'ha incrementat en els últims anys, la tasca editorial en aquesta llengua ha estat molt notable i ara es recullen alguns fruits, però queden buits per cobrir, en narrativa estrangera però especialment en el camp de l'assaig i la no-ficció en català, i aquí és on intentarem incidir”, argumenta per la seva banda Claudia Casanova, editora d'Àtic dels Llibres, que d'aquí dos mesos debutarà amb un inèdit de Roland Barthes en la llengua de Pompeu Fabra: Fragments d'un discurs amorós.

Amb uns cinc títols a l'any, i sense garantir un automatisme d'aparició simultània en les dues llengües i descartant “ara com ara” originals d'autors catalans, l'aposta d'Ático de los Libros (que el setembre va obrir sucursal a Mèxic, des de la qual podria distribuir també a altres editorials independents espanyoles) passa “per noms nous, però també per clàssics importants que avui, per les raons que siguin, no hi són”. Ràtzia pura.