CRÍTICA | THE IMITATION GAME
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La màquina de fer cinema

La pel·lícula de Turing no és gaire enigmàtica, però forma una bastida dramàtica perfecta

Fotograma de 'The imitation game'.
Fotograma de 'The imitation game'.

Els homes extraordinaris no mereixen pel·lícules ordinàries, per molt boniques que siguin. Encara que, almenys, boniques són. Alan Turing, matemàtic, filòsof, científic, pensador, precursor de la informàtica moderna, amb cervell d'insòlit funcionament, en les gràcies i en les desgràcies, en la brillantor, en la impossibilitat de practicar el sentit de l'humor, en la supèrbia, en la timidesa, en la sinceritat no reflexionada sinó simplement accionada, en les vivències i fins a la seva mort, va ser un home extraordinari amb una existència de pel·lícula. Però, The imitation game, la pel·lícula sobre la seva curta vida escrita pel novell Graham Moore, dirigida per Morten Tyldum i distribuïda pels germans Weinstein, és un clixé. Això sí, un clixé del que és ordinàriament bonic; llàstima, no del sublim. Per entendre'ns: el clàssic producte britànic de magnífica ambientació i interpretació, de (gairebé) irreprotxable narració sobre un tema d'enorme interès, impecable en les seves formes però sense una gota de risc, en la qual tot encaixa a la perfecció. Tant, que sembla fabricada per una màquina de fer cinema bonic per als Oscar (el copyright és dels Weinstein). I això és poc? No, és molt.

THE IMITATION GAME

Direcció: Morten Tyldum.

Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Keyra Knightley, Matthew Goode, Charles Dance.

Gènere: drama. Regne Unit, 2014.

Durada: 116 minuts.

A la colpidora vida de Turing hi ha tantes fites emocionals que el seu relat podria haver estat protagonitzat per successos molt variats. Moore, inspirat per un llibre d'Andrew Hodges, en tria dos: la direcció del projecte de creació d'una màquina desxifradora de l'alemanya Enigma, utilitzada durant la Segona Guerra Mundial, com a eix central; i la seva detenció, anys després, acusat d'homosexualitat (encara estava penada al Regne Unit), com a base per a l'estructura dramàtica. Selecció tan irreprotxable com la resta d'una pel·lícula a la qual no es pot objectar gairebé res (amb prou feines un innecessari moment "jo sóc Espartac", i un subtext final massa semblant al de Que bonic que és viure), i en la qual el millor són els matisos de l'enorme Benedict Cumberbatch i les imponents presències de Mark Strong, Charles Dance i Rory Kinnear.

La màquina de Turing, gloriós pas cap a la intel·ligència artificial, va ser creada per un home enigmàtic, ambigu, tan difícil de desentranyar que es va convertir en espia perquè, simplement, s'havia estat amagant tota la vida. Però The imitation game no és gaire enigmàtica: és un clau sobre una fusta, i la fusta sobre una armadura, fins a formar una bastida dramàtica perfecta. Una cosa gens fàcil d'aconseguir, però tampoc brillant. I Turing, sempre arriscat, mereixia més audàcia i menys fórmula.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Sobre la firma

Javier Ocaña

Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS