Nens abandonats

En la història de la literatura, hi ha un fil argumental que ha donat obres que s’han guanyat el favor dels joves lectors i han esdevingut referents. Es tracta del fet d’abandonar un grup de joves a la seva sort, en un món on no hi ha ningú més que ells, amb la qual cosa es veuen obligats a crear les normes i les directrius a seguir perquè aquell univers esdevingui humanament sostenible. De ben segur que les més populars són el Mecanoscrit del segon origen (Edicions 62), de Manuel de Pedrolo, on l’Alba i en Dídac resten sols al món després de la seva destrucció, i El senyor de les mosques (Estrella Polar), de William Golding, on una colla de joves de bona família naufraguen i van a parar a una illa deserta.

N’hi ha d’altres, és clar, i de més recents, que segueixen el mateix patró. És el cas de la trilogia d’Els jocs de la fam (Estrella Polar, 2009), de Suzanne Collins, en la qual no hi ha cap catàstrofe ni naufragi que deixi els joves tirats, sinó que els protagonistes són escollits per lluitar en un enorme i selvàtic plató de televisió i on l’objectiu és la supervivència d’un d’ells.

I n’hi ha encara de més recents. Fa pocs mesos, als cinemes arribava la pel·lícula El corredor del laberint. Gairebé al mateix moment, ho feia als aparadors de les llibreries la novel·la homònima, de l’autor americà James Dashner (Geòrgia, EUA, 1972), especialista en sèries de narrativa fantàstica. El corredor del laberint, que segueix en el pla argumental les passes dels antecessors abans esmentats, és el primer de quatre volums. Els altres tres han arribat fa poc a les llibreries, també a Fanbooks: Les proves, El remei mortal i L’esclat. Val a dir, però, que en castellà fa temps que els tres primers, editats per Nocturna, circulen pels aparadors, essent ara reactivats: El corredor del laberinto (2010), Las pruebas (2011) i La cura mortal (2013).

A la novel·la, un ascensor porta en Thomas, el protagonista, a un món poblat per una colla de joves, l’horitzó del qual està ocupat per un gran laberint. Aquest està bastit per uns murs immensos i infranquejables, que es belluguen i es tanquen a les nits, i està habitat per una mena de monstres mecanitzats i cruels. Els joves més atlètics i fornits aprofiten la claror del dia per ficar-se al laberint i intentar cercar una sortida al terrible univers on han estat destinats.

A més de l’espai que envolta els joves, l’atractiu del llibre rau a descobrir les normes que regeixen aquest món, les relacions entre els protagonistes, l’enemic al qual s’enfronten, el lloc d’on provenen i del qual no recorden res... A en Thomas ningú li explica res. Ho ha d’anar descobrint, així com el seu paper en el grup, sovint a base de patacades.

Tot i estar publicat en una sèrie de les anomenades crossover, El corredor del laberint és una lectura únicament per a joves lectors. Té els ingredients per esdevenir un best-seller, ajudat a més per la projecció de la pel·lícula, però no per convertir-se en un referent ni per arribar a un ventall ampli de lectors, com sí que han assolit alguns dels predecessors. Té argument i trama potents —tot i que trontolla al final del llibre—, a estones té un ritme trepidant, un gran nombre de successos correlatius i de personatges sorprenents que escampen el terror... Però per arribar més enllà, se li troba a faltar més profunditat i evolució psicològica dels personatges, una veu més crítica, un discurs més sòlid i més ambició literària.