Junqueras, Rajoy i Sánchez

Junqueras. L'entrevista que la setmana passada Mònica Terribas va fer a Oriol Junqueras a TV-3 segurament va satisfer totes les inquietuds del bloc independentista, suposant que a aquest bloc li quedi alguna inquietud o algun dubte sobre qualsevol matèria que tingui a veure amb la independència, tan clar que tenen que Catalunya l'aconseguirà. A mi, tanta seguretat, estar molt confiats en un assumpte tan delicat i transcendent –transcendent no per la pàtria a punt de tocar, sinó per alguna cosa tan vulgar, però ineludible, com és la intendència diària dels ciutadans–, em fa una mica de por.

Fa molt temps que visc en estat d'angoixa jurídica, una mena d'incertesa, atès que no sé en quin moment deixarem de viure a Espanya o en la Catalunya autonòmica i començarem a viure en uns llimbs preindependents plens d'estructures d'Estat. Vaig seguir l'entrevista amb molt interès, amb un interès gairebé vital. A Junqueras el vaig veure molt còmode, molt segur. A cada pregunta de la periodista (aquesta manera de preguntar que té Mònica Terribas, on, a diferència del mètode socràtic, les seves preguntes, la majoria de vegades, porten la resposta inclosa) Junqueras responia (només li va faltar dir això tan irritant: “Li agraeixo que em faci aquesta pregunta”) amb una seguretat rotunda, fins i tot distès, inclinat a la seva butaca cap a la periodista, com si fos ell qui preguntava.

Vaig continuar esperant que alguna cosa remogués el líder republicà de la seva confortable situació davant les càmeres. Esperava la pregunta del milió: “Senyor Junqueras, què passaria si en les eleccions anticipades o plebiscitàries (tant fa si amb llista única o separades) no guanya el sí?”. Em va semblar que aquesta pregunta era pertinent. Si jo voto no a la independència, però sí a un Estat federal fortament descentralitzat, vull saber si l'endemà de la derrota del sí els que votem no tindrem algun suport de les forces independentistes (ja que de les antiindependentistes no n'esperem res) per aspirar a aquest Estat federal en profunditat, a més de fer que la Hisenda autonòmica comenci a funcionar a ple rendiment social.

A mi tanta seguretat, estar molt confiats en un assumpte tan delicat i transcendent, em fa una mica de por

Mentre transcorria l'entrevista, vaig recordar una frase de John Steinbeck que cita l'escriptor nord-americà Dave Eggers en la seva última novel·la, El cercle: “El futur no coneixia límits ni fronteres. I tant era així que els homes ja no tenien lloc per emmagatzemar la seva felicitat”. Justament això em va semblar que irradiava el rostre de Junqueras, un futur ple de felicitat. Una felicitat incontestable, irreversible. Caigui qui caigui. És clar que si Mònica Terribas no li va fer aquesta pregunta tan òbvia, no podia esperar que n'hi fes una altra de no menys compromesa: “Si Catalunya suposa el 20% del PIB espanyol, com creu que Espanya respondrà a aquesta amputació decidida gairebé sense miraments?”.

Rajoy. El president del Govern espanyol va venir a Catalunya només a fer un favor als seus coreligionaris en franca caiguda lliure. I a tirar més llenya al foc. Va dir que Artur Mas va iniciar un camí a cap enlloc. No el va corregir cap dels seus hostes (per exemple, la presidenta del PPC o la delegada del Govern a Catalunya) que el viatge de Mas va de debò, que probablement no vagi a cap enlloc, però que el viatge existeix, està passant.

Sánchez. Uns dies abans que Rajoy vingués a Catalunya a no dir res i a fer menys, el probable candidat del PSOE a les properes generals es va despatxar amb un assumpte inhabitual en el seu partit. Va parlar d'un Estat federal i algunes competències blindades per a Catalunya. Tema tabú per als socialistes. I ja no diguem per a Susana Díaz. Ara sabem que alguns barons territorials comencen a veure Sánchez amb recel. El secretari general pot ser un bon adversari per al PP. Però ha de ser-ho amb convenciment. Incloent al seu programa el que proclama amb la boca petita amb relació a Catalunya, insistint sobre la reforma de la Constitució, fins i tot rescatant una bona part del programa federal de Pasqual Maragall, possiblement l'únic home d'Estat que va tenir Espanya mentre va ser president de la Generalitat.

Alguns barons del PSOE li atribueixen massa protagonisme. Com si no hagués de treballar-se la seva imatge de líder, després de sorgir del no-res. Sánchez sap anglès i economia, dues matèries clau per moure's amb solvència i possibilitats que algú es recordi d'ell entre els passadissos de la Comunitat Europea. A més apunta a bon orador, cosa que des de Felipe González no es veia a la Cambra dels diputats. Però encara li falta una cosa capital: convèncer els seus votants (els que el PSOE ha perdut en la seva travessia del desert i els que li pot treure Podem) que es postularà com un candidat creïble amb arguments possibles i dignes de l'Espanya complexa en la qual vivim. Pensar Espanya en clau federal, amb les asimetries que calgui negociar i amb una voluntat infrangible a fer que la distància entre rics i pobres no pugui ni hagi de seguir aprofundint-se. Això serà ser un candidat creïble. I possiblement l'home d'Estat que tant necessitem.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.