La teoria econòmica i la crisi

Sota el títol L'ensenyament de l'economia, la Facultat d'Economia de la UB i la Fundació Ernest Lluch van organitzar la setmana passada un debat en el qual van participar, a la taula, Antón Costas, Javier Andrés, Joan Tugores, Javier San Julián i Alba Roldán, i a la sala, algunes dotzenes de professors i alumnes de la facultat. Fa poc, per presentar la nova col·lecció Economía, RBA va organitzar una taula rodona amb Antoni Castells, Josep M. Bricall, Guillermo de la Dehesa i Emilio Ontiveros. Des de la taula en un cas, i des de la sala en l'altre, vaig observar amb interès com els debats s'anaven encarrilant cap a aquestes preguntes: per què l'última crisi (inicialment financera i americana, però finalment general i global) va aparèixer d'una manera tan inesperada i brutal? Què va fallar? Suposa això una desqualificació de les teories econòmiques que s'ensenyen a les universitats i que apliquen els Governs? Exigeix una revisió de com s'ensenya l'economia o com es construeixen models i teories?

Plantejades per economistes de prestigi, amb mentalitat oberta i esperit crític, aquestes preguntes són d'un interès i una transcendència enormes. Des d'un gran respecte, i admiració en molts casos, pels economistes, destaco algunes de les meves conclusions:

1. Responsables. Les responsabilitats sobre la crisi es poden repartir de forma molt àmplia, i arriben a moltíssimes persones, encara que desgraciadament hi ha moltes més víctimes que responsables… Em centro en l'àrea de les teories econòmiques, els interessos econòmics, i les decisions, o omissions, de política econòmica. Penso que sovint els Governs utilitzen en les seves decisions les teories econòmiques que més els convenen per defensar els interessos econòmics que ells representen. La teoria econòmica ha servit per posar el segell de qualitat científica a decisions que obeïen a interessos, donant-los la imatge de bona gestió. Quantes vegades hem sentit “aquesta és l'única alternativa correcta”, en lloc d'“aquesta és la que jo prefereixo”? A les teories econòmiques, i a alguns centres de creació de pensament econòmic o empresarial, se'ls pot acusar, a banda de moltes altres coses, de col·laboradors necessaris i, per tant, de responsables subsidiaris…

2. Opinió pública. Cal preguntar-se per què no van ser escoltades les opinions divergents, que n'hi va haver, de molts economistes que advertien dels errors que s'estaven cometent i anunciaven algunes coses que després han passat. Crec, en primer lloc, que no van ser suficients en el seu moment, i que a més les seves veus van quedar apagades per la resistència a escoltar-les mentre la realitat immediata continuava sent molt beneficiosa per a gairebé tothom. Les visions de curt termini dels Governs i dels votants tenen una part de responsabilitat.

Cal preguntar-se per què no van ser escoltades les opinions  d’economistes que advertien dels errors que s’estaven cometent

3. Ciències naturals i ciències socials. Crec que tenim un problema de lèxic. Ens equivoquem quan utilitzem la paraula ciència per a aquestes dues realitats pensant que significa el mateix en totes dues, és a dir, que l'evidència científica equival a la veritat. És moltíssim més cert dir que “si tirem una pedra a l'aire tornarà a caure”, que dir que “si baixen els impostos augmentarà la inversió i el consum”. Fins i tot en la física, especialment en la quàntica, existeix el principi d'indeterminació. Però en les ciències socials existeix la llibertat de les decisions personals, que significa un grau d'indeterminació incomparablement més elevat, i que obliga a separar clarament les lleis naturals de les lleis econòmiques, o a no dir-li lleis... Deixem-nos de lleis i parlem d'opcions, de teories i de probabilitats.

4. Models. L'economia ha tingut aquests últims anys un gran component matemàtic. En tot l'àmbit de les ciències socials és enormement útil treballar amb models. Els models permeten confirmar les teories i donar-los validesa. Però els models no són neutres; es construeixen sobre la base d'hipòtesis i per tant tenen uns prejudicis i sovint també uns components ideològics que els resten credibilitat.

Un dels exemples més coneguts és pensar que les persones actuen ben informades i aplicant la racionalitat, quan normalment la informació és escassa, excessiva o confusa, i l'actuació té molts components emocionals… Tot això obliga a acceptar la diversitat de les aproximacions, la pluralitat de les escoles i a prevenir-se contra el possible “pensament únic” que tant mal ha fet en diverses èpoques del segle passat.

5. Incentius i objectius. L'activitat econòmica té com a objectiu millorar el benestar produint “valor real” per a les persones. En el nostre sistema econòmic, el benefici és l'incentiu perquè funcioni i s'aconsegueixin aquests objectius. Per què estan permeses i incentivades fiscalment activitats que produeixen beneficis sense crear cap valor (especulació financera, immobiliària, energètica o alimentària)? Pot ser que el creixement mal regulat d'aquestes activitats sigui el culpable dels errors observats?

Penso que les lúcides aportacions que es van fer en aquests debats haurien de, pel seu interès, sortir de l'àmbit tancat de la universitat i apropar-se més a l'opinió pública, perquè les teories econòmiques condicionen cada vegada més el nostre pensament ja que l'economia condiciona cada vegada més nostres vides.

Joan Majó, enginyer i exministre