Vuit països són responsables de més de la meitat de la deterioració del planeta

Tota la Terra té una superfície de més de 500 milions de quilòmetres quadrats. I en menys de l'1% d'aquesta extensió s'està produint en aquests moments la principal pèrdua de biodiversitat del planeta. En tot just un grapat d'ecoregions es concentra més del 50% de la deterioració global en l'estat de conservació d'aus, mamífers i amfibis. És la conclusió més contundent del primer estudi que analitza a escala planetària com s'estan esforçant els països i regions a l'hora de complir les seves responsabilitats en matèria de biodiversitat.

No són pocs els senyals que ens encaminem cap a la sisena gran extinció d'espècies de la història del planeta, i aquest estudi assenyala una culpabilitat mancomunada de totes les nacions. Pràcticament tots els països del món han contribuït de manera negativa en la tendència dels animals vertebrats dins del reconegut índex de la Llista Vermella, que es dedica a analitzar científicament el risc de desaparició de les espècies. No obstant això, bona part del dany es concentra en vuit països —Austràlia, la Xina, Colòmbia, l'Equador, Indonèsia, Malàisia, Mèxic i els Estats Units—, que són responsables de més de la meitat de la deterioració global en l'estat de conservació de la fauna.

Les nacions que treuen més bona nota són Estats insulars com Illes Cook, Fiji, Maurici, Seychelles i Tonga

Tampoc es tracta d'una especial crueltat per part d'aquestes nacions, com explica la investigadora Ana Rodrigues, principal autora de l'estudi: "Aquesta concentració es deu al fet que la biodiversitat no es distribueix de manera uniforme a tot el planeta, ni tampoc les amenaces que l'afecten". Aquesta concentració de la deterioració a l'1% del planeta es troba localitzada principalment als Andes tropicals, a Centreamèrica i al sud-est asiàtic. Són àrees d'excepcional endemisme, és a dir, amb una gran concentració d'espècies específiques que no es troben enlloc més. Quan no es té cura d'aquests paradisos naturals, la pèrdua de biodiversitat global es veu molt més afectada que quan es deixen d'atendre altres indrets menys rics.

"Aquests llocs tenen, a més, elevats nivells d'impacte humà, que tenen conseqüències globals, ja que poden empènyer fàcilment un gran nombre d'espècies a estar en vies d'extinció", resumeix Rodrigues, del Centre d'Ecologia Evolutiva i Funcional de França. La deterioració que pateixen les espècies en aquests vuit països no s'explica únicament perquè són els més rics en fauna: són responsables del 56% de les pèrdues quan acumulen el 33% de la biodiversitat. Altres campions de la megafauna, com el Brasil, el Congo, l'Índia i el Perú concentren el 23% d'aquesta riquesa natural i, en canvi, només han provocat la pèrdua del 8% de la biodiversitat global.

Aquests països tenen una gran proporció de la biodiversitat mundial, però estan sent incapaços d'afrontar els reptes d'aquesta responsabilitat", critica Rodrigues

La investigadora assenyala que són gairebé tantes les circumstàncies similars com radicalment diferents entre les vuit nacions en les quals es perd més fauna. "Aquests països tenen en comú el fet de concentrar una gran proporció de la biodiversitat mundial, de la qual són responsables, però estan sent incapaços d'afrontar els reptes d'aquesta responsabilitat", critica Rodrigues. Com s'observa a l'estudi, publicat a PLoS ONE, les causes de la deterioració de la biodiversitat són molt diferents: a la Xina és la sobreexplotació, a través de la caça, que afecta principalment els amfibis i mamífers; per contra, el principal problema als EUA són les espècies invasores, que perjudiquen seriosament els amfibis i les aus del país; a Indonèsia és la pèrdua d'hàbitats per la conversió a l'agricultura i l'explotació forestal, que afecta sobretot les aus i els mamífers. "Hi ha moltes maneres de fer que les coses surtin malament", lamenta l'ecòloga.

L'equip d'investigadors –a l'estudi han col·laborat experts de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, de Birdlife i del programa de Nacions Unides per monitorar la conservació del planeta, entre d'altres– reconeix que per ells ha estat una sorpresa descobrir que no hi ha cap correlació entre la riquesa dels països i la cura dels seus tresors naturals. Dues de les nacions més riques del planeta, com els EUA i Austràlia, es troben entre les nacions que més perjudiquen la biodiversitat global, mentre que d'altres més pobres, com el Perú, l'Índia o Madagascar, s'estan esforçant més a fer els deures.

Les nacions que aproven amb nota són en molts casos Estats insulars, com les illes Cook, Fiji, Maurici, Seychelles i Tonga. Com explica Rodrigues, la majoria de les extincions d'espècies en els últims segles es van produir a les illes petites com aquestes: el famós dodo era de l'illa Maurici i s'ha convertit en paradigma d'aquesta època. Aquestes extincions van arribar per l'exposició sobtada d'aquests ecosistemes fràgils a amenaces per les quals no estaven preparats, com depredadors (rates, gats) i la caça humana. "Les illes Cook, Fiji, Maurici, Seychelles i Tonga estaven fins fa poc en el camí de perdre encara més espècies, però han aconseguit revertir aquestes tendències, fins i tot recuperant algunes espècies que estaven molt a prop de l'extinció", assenyala la investigadora.

"Això demostra que estem aprenent a fer front a aquestes amenaces en ecosistemes illencs combinant mesures de conservació, control d'espècies invasores i cria en captivitat", resumeix. No obstant això, en l'actualitat els principals reptes per a la biodiversitat s'han desplaçat als grans boscos tropicals que contenen bona part de la biodiversitat del món, on l'escala dels impactes és molt més gran i molt més difícil de contenir.