Conferència club

Im-pressionant, im-ponent, im-pactant. La visió dels 3.000 devots d'Artur Mas asseguts a l'inabastable pati de butaques del Fòrum, expectants, ansiosos d'escoltar la paraula de l'ungit, va ser inoblidable per als que la vam percebre amb tota intensitat i en directe per TV-3. “Vivim moments excepcionals, històrics”, va dir, i va desgranar el seu full de ruta de navegant polític amb corbata, ulleres i radar, guiat per la ineludible crida de la pàtria i l'epopeia del destí en l'universal.

És l'hora de la generositat! El país ens necessita! Salvem-lo tots en unió! Jo us convido, us acullo, us portaré a la terra promesa! Així, grandioses, suggeridores, sonaven les seves paraules en aquell silenci religiós només trencat quan la mà que assenyalava els enemics d'aquest fervor patriòtic. Alguns no recordàvem res més emocionant des que vam fer la primera comunió al Congrés Eucarístic del 1952. Quin revival en plena era globalitzadora, ultratecnològica, desregulada i místic/friki/psicodèlica. Grandiós Mas nostre de cada dia que, tots coincideixen, va pujar a la muntanya i va aconseguir les taules de la llei del neoindependentisme únic. Jo sóc l'independentisme, va venir a dir, i tots ens vam estremir, com corresponia.

Fa tants dies que vivim emocions fortes i moments històrics a Catalunya, l'inesperat passa amb tanta facilitat, que caldrà demanar una treva. Podrem digerir ara que vivim guiats per una èpica de la conferència? Vista l'escena de Mas –poques vegades hi havia hagut tanta expectació: va ser la revelació de l'Evangeli de l'independentisme únic–, amb què ens ungirà en la seva conferència d'avui l'independentíssim pastor Oriol Junqueras? Quina pedagogia del nou Estat, quina doctrina impartirà per accedir al cim dels somnis de mai acabar? Junqueras, que va assistir a la performance de Mas, el va convidar a la seva conferència, com fan les persones educades, però Mas li va dir que havia de mirar l'agenda… ep! Joc brut? Catalunya no val una conferència d'un altre independentista, senyor Mas?

De conferència en conferència, això sembla el Conferencia Club. I aquí els més vells del lloc m'entendran: si fa seixanta anys, l'entreteniment preferit dels il·lustres barcelonins era assistir a conferències (al vell Ritz) sobre el llegat imperial d'Isabel i Ferran, avui el Nou Conferencia Club obsequia els catalans amb la performance pantagruèlica per capítols: l'epopeia de l'Estat català o com es pot aconseguir l'impossible. Es tracta d'un gran espectacle en el qual els conferenciants traspuen sentiments i desitjos benèfics i acaben suspesos en l'aire, on es mantenen pedalejant per no caure.

Mas és el profeta, el primer tenor de les titelles i tots, fins i tot els seus amics intenten tocar-lo amb el pal mentre clama al cel

L'espectacle així format és inigualable: el públic segueix en suspens una gesticulació que és recurs in extremis dels que saben que estan condemnats a estimbar-se sense remei. I quina pena fa la fatal destinació de tants herois malgastats. Per això hi ha molta gent pendent de cada moviment, de cada cella, de silencis, d'absències, de picades d'ullet. Mas és el profeta, el primer tenor de les titelles i tots, fins i tot els seus amics, intenten tocar-lo amb el pal mentre clama al cel. I dies, setmanes, mesos, anys, legislatures, van passant. Però ell continua aquí, aguerrit, desafiador, sagaç, astut, va tenir bons mestres en això de plantar cara al monstre de Madrit. És com l'ou com balla.

Espero que disculpeu l'especial sentit de l'humor que els fets polítics em provoquen. Sé que dec estar molt equivocada: no poder agafar-se aquests personatges polítics seriosament és prova del meu error. Perquè vivim temps greus en els quals la gent pateix, els joves es pregunten pel món que els deixem i ens avergonyeixen a tots amb els seus retrets. No és estrany que vulguin canviar-ho tot i que ni tan sols respectin l'esforç comú que es va fer perquè Espanya (i Catalunya) visquessin en una cosa semblat a una democràcia.

Els obsequiem ara amb balls de Sant Vito, titelles impertèrrites i corruptes, països de fantasia i distàncies infinites entre els que decideixen i els que miren com decideixen aquests pocs que són tan poc de fiar. Veiem com els uns ens ensabonen per enxampar el nostre vot i els altres ens ballen l'aigua perquè els donem l'amen a lleis que els atorguin més poder. Encara no han dit si la independència de Catalunya correspondrà a un país no corrupte, respectable, amistós, just, plural i lliure. El més important –el poder al qual aspiren– ho amaguen.

No sabem en quina Espanya vivim, o potser sabem massa que no ens agrada viure en el mar de corrupció de cada dia. No ens agrada el que veiem aquí –poc i mal govern, somnis de grandesa fora de la realitat– i ens agrada menys el que veiem –corrupció, fanatisme, mal govern– entre els que haurien de donar exemple a Espanya. La Catalunya de Mas no acull la pluralitat d'aquesta terra. L'Espanya de Rajoy produeix enrogiment. Tots dos espeterneguen en l'aire perquè els seus dies –insisteixo– ja estan comptats.

Margarita Rivière és periodista