Fracàs a Cuba

El balanç de la visita del ministre d'Exteriors a Cuba no figurarà entre les pàgines més brillants de la diplomàcia espanyola. No es tracta únicament dels fruits que s'hi han obtingut, que potser es veuran a mitjà i llarg termini, sinó de la manera com s'ha desenvolupat un viatge marcat, des del primer moment, per la incertesa de si José Manuel García-Margallo seria rebut o no pel president, Raúl Castro.

El ministre volia transmetre-li l'interès espanyol que el cap de l'Estat cubà estigui present a la Cimera Iberoamericana de Veracruz dels propers 8 i 9 de desembre. Espanya vol reflotar una trobada cada vegada més irrellevant, i assegurar la presència del mandatari cubà seria un element d'enorme interès.

Però Raúl Castro, en sintonia amb les arbitrarietats de les dictadures, va tenir en suspens fins a l'últim moment el ministre, i finalment, no el va rebre. Sí que havia vist anteriorment el seu predecessor, Miguel Ángel Moratinos, i el president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, per posar dos exemples. I això que García-Margallo va optar per un perfil baix i va evitar reunir-se amb representants de l'oposició cubana.

La negativa de Castro no és responsabilitat de la diplomàcia espanyola i la trobada no era al programa oficial; però de l'experiència se'n pot deduir que és preferible no fer determinats viatges sense garantir el compliment d'objectius importants.

En el costat positiu, el ministre va tenir una interessant intervenció pública en la qual va explicar la Transició espanyola, un procés modèlic per a diversos països llatinoamericans com a trànsit d'una dictadura a una democràcia i per la reivindicació dels valors de pluralisme i reconciliació. Les paraules de García-Margallo suggereixen el paper que podria exercir Espanya per col·laborar en la construcció del futur democràtic de l'illa.