Distància i sensibilitat

 A Olor de clor sota la roba, Maria Guasch (Begues, 1983) narra què passa quan no passa res i no se sap què s’espera o què es pretén que passi: Júlia, la narradora, una nena d’11 anys, passa l’estiu a casa de la seva àvia mentre els pares són de viatge, i acaba integrant-se en la colla d’adolescents capitanejada per la seva cosina. És possible que el que veritablement desitgin sigui no fer res, però són massa joves per formular-s’ho i, per tant, vegeten sense rumb travessant amunt i avall els carrers del poble. A la piscina, repeteixen els jocs de la temporada passada o hi paren el sol, a les cinc de la tarda es reuneixen a les escales de l’església, davant per davant de la mica d’ombra que cau sobre les taules de la terrassa del bar de la plaça, i les visites als turistes del càmping constitueixen una aventura perquè poden fumar i beure d’amagat dels adults. La setmana de la festa major serveix per desballestar lleugerament la forma, els rituals i la mesura del tedi, però un cop deixada enrere ja comencen les primeres pluges, s’interromp la continuïtat de la claror i tota l’atmosfera es torna grisa. Llavors Júlia només ha d’esperar que els pares truquin per avisar que han emprès el viatge de tornada. Això ja formaria part d’una altra història, però; si Júlia fos sincera, quan els pares volguessin saber què ha fet durant l’estiu només podria respondre que s’ha fet gran sense adonar-se’n.

La gràcia d’Olor de clor sota la roba rau en la difícil lleugeresa amb què Guasch duu literàriament a la pràctica el que en un moment determinat descriu de la manera següent: “Tot passava a poc a poc, amb una lentitud sense remei. Es podien comptar els dies, els mesos, però això no ajudava a enganyar l’avorriment, ni el neguit, ni la seguretat que hi havia alguna cosa, i la por que no arribés, o que ja s’hagués perdut”. Olor de clor sota la roba és una novel·la sobre el tedi de l’estiu —hi ha qui afirma que l’estiu és l’estació més vulgar, i que per això sembla tan alegre a tothom—, però des del principi fins al final Guasch evita que el lector es contagiï del sopor que embriaga els protagonistes. La seva principal estratègia és ser conscient d’una obvietat que no tots els escriptors demostren conèixer: que la literatura es fa amb paraules, i administra amb aplom la màxima de Flaubert, que en un llibre les frases s’han de moure com les fulles d’un bosc, totes diferents dins la seva semblança: Guasch se sotmet a la disciplina de l’estil amb unes grans dosis de distància i sensibilitat, traça cercles concèntrics al voltant de les emocions que transcorren sense sentir-se, i esdevé una subtil caçadora d’instants per demostrar així que, per a ella, escriure consisteix a detenir alguna cosa en el flux del temps, no tant per tornar-lo etern sinó per recordar la seva precarietat. “Tot mirant amb un mig somriure, segurament més compassiu que irònic”, amb una prosa tàctil, Guasch descriu els sorolls minúsculs del dia —el cruixit de pneumàtics contra la grava, el so de sandàlies sobre les lloses, el cop sec de la porta d’entrada, amb l’espetec del vidre contra els barrots de ferro, el brunzir de les abelles i els xerrics de les orenetes, les veus més enllà dels horts, la remor de la neteja a les cases del carrer—, tots els matisos de la llum del sol al llarg del dia, les olors infinites que impregnen l’aire, la buidor dels gestos incessants, i les converses banals de quan no se sap què dir ni què fer.

Més enllà de la fatiga i l’angoixa que recorre la superfície dels mesos atordits de l’estiu, a Olor de clor sota la roba també hi ha lloc per a l’aparició d’una realitat subterrània que es mou amb una altra inèrcia, com si l’ombra del mal estigués a l’expectativa: “La tieta sempre tenia por d’algú, també de la seva filla, i sobretot de l’àvia”; una amiga dóna a la protagonista un ganivet de tallar carn per si s’ha de protegir d’algú, i, tot sovint, la narradora sent entre l’estómac i la gola que “una serp d’aigua es desvetllava, lenta, mandrosa, a punt per engolir-me les paraules”. Que Valentí Puig o Francesc Serés satisfacin el lector no és cap sorpresa, però sí que ho és el vigor i el domini dels recursos literaris que demostra posseir Guasch per escriure una primera novel·la tan madura.