CDC: quaranta anys i un dia
Pujol va convertir una autonomia en un règim: a més de ser bon ciutadà, calia ser bon català i ell en donava el certificat
Escric aquest article quaranta anys i un dia després de que es fundés Convergència. Durant el franquisme, especialment a partir de principis dels cinquanta, els partits nacionalistes catalans havien gairebé desaparegut. Només el Front Nacional de Catalunya (FNC) desenvolupava una certa activitat, Unió Democràtica (UDC) era més coneguda per democristiana que per nacionalista, d'ERC no se'n van tenir notícies fins a la mateixa Transició i, només a partir de la seva fundació a principis dels setanta, va ser molt combatiu el PSAN, un petit grup amb un fort component intel·lectual que es va situar en l'extremaesquerra.
Però hi havia un nombre important de nacionalistes que no militaven en cap partit –com passava també en els altres àmbits ideològics– i, per tant, hi havia un buit electoral a cobrir. Ho va fer qui tenia més autoritat per dur-ho a terme: Jordi Pujol. Provenia netament del camp nacionalista i catòlic, se situava al centre de l'espectre ideològic, ajudava financerament des de Banca Catalana les empreses culturals catalanistes i, sobretot, tenia la pàtina d'antifranquista perquè havia estat tancat dos anys a la presó per motius polítics. En el moment de fundar Convergència, Pujol ja era un mite.
Per això va tenir la capacitat d'arrossegar cap al nou partit dos que ja existien: l'antiga UDC, liderada per Anton Cañellas, i el Reagrupament Socialista, de Josep Pallach. A més a més, s'hi va sumar una altra personalitat que també tenia, ja llavors, una notable capacitat d'arrossegament: Miquel Roca Junyent. I, per descomptat, el grup dels seus amics personals i polítics que el seguien des de feia temps. Per tot això es va adoptar el nom provisional de Convergència: era un partit en el qual havien de convergir diversos corrents. Però com sol passar, el que és provisional és el que més dura, de moment fins avui.
D’aquestes convergències i dissidències en va sorgir una CDC unida i potent, amb bons quadres dirigents i amb un líder carismàtic indiscutible, Jordi Pujol, i un altre líder pragmàtic indiscutible, Miquel Roca
Però tot això va quedar en desig. Cañellas i Pallach se'n van desvincular de seguida i el partit, de moment, va quedar en mans de dues personalitats fortes, molt diferents: Pujol i Roca. Per embolicar-ho una mica més, a continuació va ingressar també Ramon Trias Fargas, una altra personalitat forta, que liderava un minúscul partit que no sé per què es deia Esquerra Democràtica. D'aquestes convergències i dissidències en va sorgir una CDC unida i potent, amb bons quadres dirigents i amb un líder carismàtic indiscutible, Jordi Pujol, i un altre líder pragmàtic indiscutible, Miquel Roca. Durant molts anys se'ls va comparar, amb bones raons, amb una altra parella famosa en la història del catalanisme: Prat de la Riba i Cambó.
No obstant això, al principi era dubtós el seu èxit polític: no els van anar bé ni les primeres eleccions generals del 1977 ni les segones del 1979 ni les primeres municipals d'aquell mateix any. Va caldre esperar a les autonòmiques del 1980: van fracassar les esquerres i va aconseguir la presidència de la Generalitat amb el suport d'ERC i d'UDC. La campanya de Foment del Treball contra l'esquerra, al·legant grotesques amenaces marxistes, va ser fonamental per a aquest daltabaix. Però potser més decisiva va ser la personalitat de Pujol, molt més creïble com a governant que Raventós i Benet, els seus contrincants del PSC i del PSUC. El pas definitiu per a la consolidació de CDC, que llavors ja es presentava a les eleccions com a CiU, van ser les eleccions del 1984, on va aconseguir majoria absoluta, gràcies a la suma dels seus propis vots amb els que abans havia obtingut Unió del Centre Democràtic, desapareguda després del seu desastre del 1982. Aquest bloc social convergent va ser imbatible durant molts anys.
Pujol va governar la Generalitat 23 anys, el partit va anar creixent al ritme que imposava la creació de noves institucions i, sobretot, d'una nova Administració. La Generalitat es va configurar com si fos un petit Estat, greu error, imitat per les altres comunitats autònomes. Un sistema d'autonomies enteses cadascuna d'elles com un Estat és econòmicament inviable i administrativament disfuncional. Pujol no va un bon gestor. Però va cometre un altre error encara més greu: no només va governar unes institucions polítiques, sinó que va controlar els catalans. Va convertir una comunitat autònoma en un règim: a més de ser un bon ciutadà, és a dir, complir les lleis, també s'havia de ser un bon català i qui definia el grau de catalanitat era ell.
Pujol tenia una idea prefixada de Catalunya que per fi s'ha complert. José Bono, en les seves memòries, explica que Pujol li va confessar un dia a Paco Fernández Ordóñez el següent: “La independència és qüestió de futur, de la generació dels nostres fills. Per això els de l'actual generació hem de preparar el camí amb tres temes bàsics: l'idioma, la bandera i l'ensenyament”. Es va oblidar dels mitjans de comunicació. Però 40 anys després, no hi ha dubte que a la situació actual no ens hi ha conduït ni ERC ni el PP ni el TC ni Zapatero. És el triomf –o la derrota, ja ho veurem– de la CDC de Jordi Pujol.
Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.
