Ecos del Vietnam a l’Iraq i Síria

En l'operació dels Estats Units contra l'Estat Islàmic (EI) a l'Iraq i Síria hi ha ressons de la guerra del Vietnam. Hi ha paral·lelismes en les decisions militars del president, en la seva estratègia i en les pressions del seu entorn. Però l'objectiu i el context són molt diferents. L'enemic no és el comunisme, sinó el gihadisme islàmic. I ara la primera potència és reticent a grans aventures militars després d'una dècada de guerres a l'Afganistan i l'Iraq. Guerres —com Vietnam— llargues, costoses i sense victòria.

A mitjan juny, davant el ràpid avanç de l'EI al nord de l'Iraq, el president Barack Obama va enviar 275 soldats a protegir l'ambaixada nord-americana a Bagdad i 300 assessors militars per ajudar les forces iraquianes en la seva lluita contra el grup gihadista. Fa 10 dies, el demòcrata Obama va autoritzar el desplegament en els propers mesos de 1.500 militars addicionals a l'Iraq, la qual cosa elevarà el contingent fins al voltant de 3.000. El mandatari insisteix que cap tindrà funció de combat, malgrat que el Pentàgon avisa que pot ser necessari.

El maig del 1961, el llavors president, el demòcrata John F. Kennedy, va aprovar l'enviament al Vietnam del sud de 400 boines verdes per entrenar les forces locals en la seva ofensiva contra les guerrilles del Viet Cong. En aquest moment, ja hi havia uns 800 assessors nord-americans que havia desplegat en els anys 50 el seu predecessor, Dwight D. Eisenhower.

A finals del 1961, el contingent dels EUA al Vietnam ascendia a 3.200 militars. El 1962, a 11.500; el 1963, a 16.300, i el 1964, a 23.000. No tenien funció de combat. Fins que el juliol del 1965, el successor de Kennedy, el demòcrata Lyndon Johnson, va aprovar el desplegament de 100.000 tropes de combat. El pic arribaria el 1969, amb 540.000 soldats al país asiàtic. Els EUA van treure totes les tropes del Vietnam el 1973. La guerra va causar 58.000 vides nord-americanes.

Gordon Goldstein és autor de Lessons in disaster (Lliçons en el desastre), un llibre de referència sobre la presa de decisions en les administracions Kennedy i Johnson respecte al Vietnam. “Crec que Obama és molt conscient dels riscos d'escalar la batalla contra l'EI amb tropes de combat, igual que Kennedy va resistir l'escalada al Vietnam”, assenyala Goldstein en un qüestionari per correu electrònic. Sempre existeix la por que una intervenció s'allunyi del seu objectiu inicial. Es coneix com a slippery slope (pendent relliscós).

L'analista en relacions internacionals creu que tots dos presidents comparteixen un “sentit de prudència sobre conflictes tèrbols amb riscos i costos poc clars”. I veu més similituds: al marge d'incrementar el nombre d'assessors, tots dos s'oposen fermament a enviar tropes de combat encara que Kennedy no ho va manifestar públicament, i això els fa xocar amb els seus alts càrrecs militars, que advoquen per la posició contrària.

Crec que Obama és molt conscient dels riscos d'escalar la batalla contra l'EI amb tropes de combat, igual que Kennedy va resistir l'escalada al Vietnam" Gordon Goldstein, autor del llibre 'Lessons in disaster'

Entre Johnson i Obama, Goldstein creu que la comparació és més “prematura i temptativa”, però que tots dos tenen un “gran desafiament en comú: les seves estratègies inicials d'intervenció no van ser reeixides i es van veure forçats a improvisar”. El gener del 1965, Johnson va reconsiderar el seu pla quan els seus màxims consellers militars li van dir, en un memoràndum intern, que els EUA es trobaven en una “cruïlla” al Vietnam: o escalaven ràpidament el plantejament amb operacions de combat o sortien del país. El mes següent, Johnson va autoritzar bombardejos al Vietnam del nord, que van durar tres anys i van tenir poc efecte. I al cap de cinc mesos, va desplegar tropes de combat.

En anunciar el 19 de juny l'enviament dels primers assessors a l'Iraq, Obama va descartar una intervenció aèria immediata. Però el 7 d'agost, l'amenaça de l'EI sobre el personal nord-americà i d'un genocidi a una minoria religiosa el va fer canviar d'opinió: l'endemà, els EUA van iniciar els seus bombardejos a posicions gihadistes al nord de l'Iraq. Al cap d'un mes i mig, després de la decapitació de dos nord-americans per part dels extremistes, Obama va autoritzar l'ampliació dels atacs al conjunt de l'Iraq i a les posicions de l'EI a Síria.

Els bombardejos han frenat els avanços dels gihadistes, però no els han mogut dels seus feus. Dijous, el cap de l'Estat Major Conjunt, el general Martin Dempsey, va tornar a dir que poden ser necessàries tropes de combat per acompanyar les forces iraquianes a reconquistar ciutats. I fa dues setmanes, el secretari de Defensa, Chuck Hagel, enviava un memoràndum a la Casa Blanca en què advertia de la falta d'estratègia a Síria respecte al règim de Baixar al-Assad, que també és enemic de l'EI i dels EUA. Paral·lelismes amb l'Administració Johnson.

Per Peter J. Crowley, que va ser portaveu del Departament d'Estat entre 2009 i 2011, i ara integra l'Institut de Diplomàcia Pública de la Universitat George Washington, les diferències amb Vietnam “sobrepassen” les similituds. L'Iraq està més present. Crowley creu que els EUA van aprendre “lliçons importants” de la intervenció en aquest país entre 2003 i 2011, i serà molt reticent a tornar a involucrar-s'hi de ple. Subratlla, a més, que l'EI està “molt menys capacitat” que el Viet Cong, i que, llevat que tingui lloc un atemptat gihadista als EUA, no hi haurà suficient “suport polític” per enviar tropes de combat a l'Iraq o Síria.