Ars longa, vita breuis

Ars longa, vita breuis fins i tot per a un filòleg eminent que fins ben endavant de la seva cursa vital de noranta-quatre anys ha donat fruits a la ciència dins el seu art i fora. El 8 de novembre del 2007 s’adreçà com a nou doctor honoris causa de la Universitat de les Illes Balears al claustre d’aquesta universitat. Recordà a la salutació la seva llarga relació amb la restauració dels estudis universitaris a les Illes Balears. Certament que ell era flamant rector de la Universitat de Barcelona al moment de la creació de la nova universitat, de la mateixa manera que Josep Laporte ho era de la UAB –les dues universitats de Barcelona tenien centres a Palma que se sumaren per formar la UIB–. La relació, però, venia de lluny: de la formació a les seves aules de molts de filòlegs d’origen insular, i del contacte amb aquells que treballaven en la descripció del català des de les Illes Balears. Sorprengué en aquella ocasió l’esment que féu a la prevenció de Francesc de B. Moll sobre les maniobres dirigides a l’establiment de la universitat insular. Dues postures igualment comprensibles i defensables s’havien encontrat: la de qui sent la necessitat que els universitaris surtin de casa per formar-se en grans centres científics i la de qui veu l’oportunitat de prendre l’opció històrica de crear un nou centre. Res que no ens soni a debat extraordinàriament actual a la nostra societat. Amb Hipòcrates hem començat i amb Hipòcrates s’entretenen avui Govern Balear, UIB i altres actors socials d’àmbit i interessos més difusos.

La darrera vegada que vaig veure el doctor Badia va ser a la televisió. El 10 de març del 2012 va aparèixer a un reportatge de TV3 sobre la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. Durant un segon i mig només, Antoni M. Badia apareixia assegut a la pista del Palau Sant Jordi al costat d’un altre històric del catalanisme cívic i cultural, Jordi Carbonell. Que serveixi aquest detall per indicar un tret de la personalitat de Badia que potser queda difuminat per mor de les seves pròpies conseqüències. El tret té a veure amb la tenacitat i la valentia; la conseqüència n’és l’extensió i la diversitat de la seva obra, una obra científica, certament, però inseparable d’una postura cívica que va anar fruitant en la mesura que la situació del país ho permetia i al mateix ritme del creixement de les institucions democràtiques.

A la comunicació «Tres problemes del català d’avui», escrita per a un congrés sobre català i provençal que tingué lloc a Chicago el 1961, Badia assenyalava com a tals la insuficiència dels mitjans d’ensenyament i difusió, la pressió immigratòria i la distància entre la llengua literària i la llengua col·loquial. De manera intel·ligent, lligava aquest darrer problema als dos primers, i és fàcil entendre el text com una reclamació d’institucions que permetessin la presa de decisions sobre el país des del país. Al coneixement erudit del seu objecte d’estudi sumava, doncs, una postura cívica orientada amb intel·ligència pràctica cap a uns efectes socials en un món canviant, però encara, i de fet fins ara mateix, sotmès al lligam d’unes regles externes.

Aquesta visió del joc i de les dinàmiques que hi donen suport explica també la postura de Badia respecte del seu camp d’estudi: ell evoluciona amb el temps no només en extensió, sinó també en perspectiva. Els seus inicis són els propis del programa de recerca que amb precedents il·lustres arreu del país, s’havia gestat, sobretot, a Mallorca al voltant del canvi de segle XIX-XX i que havia eclosionat al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). El programa científic que havia dissenyat i impulsat Antoni M. Alcover, basat en l’estudi diacrònic de la llengua i la comparació amb els altres parlars romànics, certament és continuat per Francesc de B. Moll a l’obrador del Diccionari. Tanmateix, la persistència del programa fins a l’actualitat pràcticament (en convivència amb altres que apareixen més tard) és el testimoniatge d’un big bang inicial que assolí la formació de Badia i que ell impulsà des de l’acadèmia. La Gramática histórica catalana, publicada el 1951, és la seva obra cabdal en aquest terreny.

Mentre aquestes ones s’expandien, altres maneres de mirar-se la llengua arribaven de fora i igualment s’expandien, i sovint amb l’amplificació que hi imprimia Badia i Margarit. La Gramática catalana de 1962 és una obra d’orientació sincrònica i comparada que constitueix una mostra de la capacitat d’observació i discerniment d’un autor que fa l’esforç de deixar de banda la diacronia per acostar-se al lector culte, però no necessàriament format en filologia. Als anys seixanta i setanta Badia s’acostava als postulats de la lingüística estructuralista per analitzar el sistema fonològic del català. Ja a una altra banda vàrem donar compte de les polèmiques sobre l’estatus de les africades, dels diftongs i de la vocal neutra. En tots els casos Badia demostra un coneixement profund de la llengua.

No satisfet amb l’estudi del codi, s’endinsa a finals dels seixanta en l’estudi del sistema social sobre el qual reposa el català, i el 1969 publica La llengua dels barcelonins: resultats d’una llengua sociolingüística. D’ell prové també l’impuls al lligam entre l’estudi dels hàbits socials i els usos del codi. L’any 1994, en un intent notable en aquest camp concret, publica la Gramàtica catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Es tracta d’una intenció que va dur a la pràctica des de la presidència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb la Proposta d’un estàndard oral de la llengua catalana, encara en fase de compleció.

Les vides llargues tenen de tot; les obres llargues, també. Mantenir la intenció i l’impuls no és fàcil. Els qui ho fan són pocs. Són criticables, com tothom, però són imprescindibles com ningú. Hi ha moltes maneres de fer un país; la de Badia n’és una de difícil, a l’abast només d’aquell qui sap com correspondre-hi.