Torna el Hobbit

Amb la possible excepció del bosó de Higgs, el del Hobbit de Flores ha estat probablement el descobriment amb més impacte social dels últims deu anys. I seria molt difícil decidir quin dels dos és més estrany, tot i que les dues fites científiques no poden ser més diferents entre si: una tecnologia punta de 2.000 milions d'euros davant de dues botes en el fang i un piolet, el producte final d'una predicció matemàtica davant del desconcert d'una troballa que ningú s'esperava ni buscava, el futur cert davant d'un passat incògnit. Encara que això no s'hagi de dir als que el financen, el coneixement sovint segueix camins tortuosos.

Però l'home de Flores –Homo floresiensis, que en realitat era una dona— tenia tots els ingredients per convertir-se en una notícia sensacional. És cert que els paleontòlegs pateixen una inclinació a trobar noves espècies humanes en qualsevol residu fossilitzat entre dos premolars fragmentaris, però no ho és menys que sovint tenen raó. I l'Homo floresiensis, presentat a Nature fa gairebé exactament 10 anys, era una espècie humana ben curiosa: un metre d'alçada, la capacitat cranial d'un australopitec i, malgrat tot això, prou intel·ligent per haver arribat navegant a l'illa de Flores, a Indonesia, i fabricar unes eines dignes d'un homínid que li dupliqués el crani.

El súmmum és que el crani fossilitzat en què es basaven totes aquestes conclusions trencadores –anomenat insulsament LB1— estava datat en només 18.000 anys enrere, i, per tant, havia coexistit amb la nostra espècie, l'Homo sapiens, durant com a mínim 20 mil·lennis.

Aquesta va ser la bomba de rellotgeria paleontològica que va aterrar el març del 2004 a la taula del despatx de Henry Gee, un dels editors principals de la revista Nature, en forma d'un manuscrit convencional com els centenars que es reben cada dia a l'editorial científica londinenca. “Reconec que d'entrada no em va xocar com a descobriment fantàstic”, recorda ara Gee a la mateixa revista. “Tenien aquesta estranya criatura, però el to de l'article era molt apagat; un editor ha de llegir entre línies, i el que hi deia era: "Ajudin-nos! No sabem què és aquesta cosa!’”.

Un fet poc conegut és que el Hobbit no sempre s'ha dit Homo floresiensis. Els autors, en realitat, ho havien batejat en el seu manuscrit com Sundanthropus floresianus, ja que l'havien trobat a la regió de Sunda de l'illa de Flores. Tal com es fa habitualment a les revistes científiques, Gee va enviar el manuscrit a dos referees, els investigadors del sector que en jutgen el valor. Un va dir que, si allò pertanyia al nostre gènere, el primer nom no havia de ser Sundanthropus, sinó Homo. I l'altre, pel que sembla entès en llatí, va afegir que floresianus significava 'anus florejat'. Els autors, doncs, van canviar-ne el nom a Homo floresiensis. El sobrenom de Hobbit també va ser idea d'un dels autors, el geocronologista australià Bert Roberts. Aquesta vegada no vam ser els diaris; ni tan sols Henry Gee.

Un editor ha de llegir entre línies, i el que hi deia era: ‘Ajudin-nos! No sabem què és això!’”

El procés de revisió del manuscrit es va fer amb set mesos –per això ara en celebrem el desè aniversari—, i això va ser només el començament: la majoria dels problemes van venir després que es publiqués. Les conclusions es basaven en un sol crani, i eren tan estranyes que alguns científics van optar per negar la premissa: el crani no era d'una nova espècie miniaturitzada, sinó d'un membre de la nostra que tenia microcefàlia. Antropòlegs com Robert Martin encara estan convençuts d'aquesta idea, tot i que han anat substituint la microcefàlia per altres malalties que s'aproximin més a les dades. I els mateixos autors han descartat algunes de les seves idees originals, començant per una de ben important: que el Hobbit era un Homo erectus miniaturitzat a l'illa.

Les excavacions a la cova de Liang Bua (cova freda, literalment) de l'illa de Flores havien començat uns anys abans, el 2001, però amb pocs mitjans i una mica de desgana. Tot i així, van trobar unes quantes coses interessants, com un munt de dragons de Komodo, cigonyes gegants i uns elefants nans anomenats estegodonts. Els biòlegs evolutius saben que aquestes anomalies tendeixen a passar a les illes. Els elefants continentals, per exemple, són grans perquè no se'ls mengin els lleons, però si en una illa no hi ha lleons es perd la pressió selectiva per ser gran. I ser petit gasta menys, la qual cosa sempre és un avantatge. D'aquí que hi hagués l'estegodont.

Però no és el cas del Hobbit, segons han revelat les investigacions dels últims deu anys. L'home de Flores realment té trets moderns –com les característiques del crani, que van portar a incloure'l al gènere Homo—, però estan barrejats amb trets molt, molt antics. Les cames curtes (en relació a la seva grandària), la mandíbula reforçada, el maluc acampanat i, per descomptat, els peus, que tenien el polze gairebé perpendicular als altres dits, semblen atavismes de l'australopitec, el gènere homínid que es va extingir fa més de dos milions d'anys sense haver sortit mai de l'Àfrica.

L'home de Flores realment té trets moderns

Avui, l'opinió majoritària és que el cervell del Hobbit no es va miniaturitzar a Flores a partir d'un Homo erectus, sinó que ja era petit quan hi va arribar: tan petit com el de l'australopitec del qual provenia. I que els seus trets moderns són un cas d'evolució convergent amb l'Homo sapiens, un tipus de modernització que s'ha produït dues vegades a la història del planeta.

El tema, deu anys després, està així. I continuarà així, probablement, mentre no apareguin més cranis, o una espècie d'Atapuerca indonèsia que doni més informació sobre els mecanismes evolutius que ens han creat.