Paolo Conte reparteix emocions

Nova visita de Paolo Conte a Barcelona i nou concert per guardar a la memòria. Conte és dels pocs que sense variar gens la seva proposta, sempre igual a ell mateix, aconsegueix invariablement atrapar el personal i comptabilitzar les seves actuacions com a grans èxits.

Aquesta vegada l'Avvocato d'Asti no va acabar d'omplir l'Auditori —unes 1.300 places ocupades—, però l'ambient que es respirava va ser dens i càlid des del primer moment. La calor va suplir els seients buits i quan Conte va aparèixer amb la seva pinta habitual de "què faig jo aquí?", vestit amb tons foscos i amb un somriure maliciós, per atacar de peu, davant del micròfon, les primeres notes de Ratafià, ja tot estava guanyat. La temperatura ambiental havia pujat fins a dalt de tot i ja no va decaure en cap moment. Per rematar-ho, la segona cançó, ja assegut (millor seria dir amagat) darrere del seu piano, va ser Sotto le stelle del jazz, a l'Auditori tothom estava exultant i desprenia felicitat.

No és habitual que un cantautor col·loqui un dels seus temes més memorables tan aviat, però res en un concert de Paolo Conte és habitual, començant pel mateix artista i seguint per la seva proposta musical. Conte no és un cantant com els altres, en realitat no canta, sinó que explica històries sobre un ritme que va del jazz dels bojos anys vint al càlid toc llatí. No es tracta de cantar un grapat de cançons, sinó de repartir emocions. Dimarts les va repartir a mans plenes.

Conte arribava amb un nou disc sota el braç, però només va interpretar dos temes d'aquest últim treball, que es van perdre en una cascada de grans èxits clàssics del seu repertori. Conte va obviar els seus últims discos per centrar-se en cançons amb un parell de dècades a l'esquena, temes prou coneguts que van impactar directament en un públic entregat.

Als 77 anys la veu de Paolo Conte segueix conservant la seva profunditat, i les instrumentacions dels temes són d'autèntic luxe. Deu músics el van secundar utilitzant les combinacions instrumentals més variades, d'una darbukka nord-africana a un oboè clàssic, guitarra portuguesa, fagot o bandoneó. Com acostuma a fer, no va pronunciar ni una paraula en tota la nit i es va acomiadar amb un sarcàstic toc de kazoo tancant una recta final vertiginosa (Via con me, Max, Diavolo Rosso). Igual a ell mateix, commovedor com sempre.