“Mèxic, em fas molt de mal. Què reculls sembrant cadàvers?”

Aquest dissabte en fer-se fosc, l'endemà que el Govern mexicà donés per assassinats els 43 estudiants d'Ayotzinapa, una manifestació va recórrer el centre de Mèxic DF fins al Zócalo, plaça principal de la capital i centre simbòlic de la República. Durant el camí la marxa va anar guanyant volum fins a convertir-se en una llarga columna de milers de persones que van acudir a una convocatòria no partidista impulsada en només un dia a través de xarxes socials, i amb la indignació col·lectiva com a punt en comú.

El transcurs de la manifestació va ser pacífic, però en arribar al Zócalo un grupuscle violent va aprofitar l'absència de desplegament policial per llançar-se contra la porta de fusta del vell Palau Nacional, seu de la presidència del Govern. El president mexicà, Enrique Peña Nieto, va marxar aquest diumenge cap a la Xina en visita oficial, decisió que li ha portat crítiques per la delicada situació que viu el país.

Els radicals van pintar la porta amb aerosol, la van colpejar amb pales i tanques, i fins i tot van arribar a intentar incendiar-la. Per moments, les flames cremaven la fusta. Aquest grup descontrolat, al voltant d'una dotzena de joves, va ser el punt de caos d'una manifestació cívica.

Quan van començar a atacar l'edifici, va haver-hi crits demanant-los que paressin. Ells van continuar. Van estar més d'una hora colpejant la porta sense que hi hagués forces de seguretat a la vista. Els guàrdies del Palau Nacional, que són militars, eren dins. Només van rebre l'ordre de sortir quan la situació va arribar a un extrem insostenible, si és que no havia estat insostenible des del principi.

Mentre els violents envestien la porta, un cotxe va arribar per un lateral del Palau i es va aturar. Un home vestit de civil, amb roba fosca, va baixar del vehicle, va mirar els tres guàrdies que hi havia en aquesta cantonada de la seu presidencial i va deixar anar enfurismat:

– ¡Qué pendejada es esta!

Amb pas ràpid, va caminar cap a la punta de l'edifici fins al grup de joves fora de si. Pocs segons després, es va poder veure el mateix home corrents de tornada, intentant escapar-se dels joves. Però el van atrapar, el van tirar a terra i van començar a clavar-li puntades de peu, davant mateix del palau presidencial.

En aquell precís instant, van aparèixer mig centenar de guàrdies per la mateixa cantonada per on havia entrat l'home, que potser era un oficial, i colpejant les seves porres contra els escuts es van dirigir cap als agressors, que es van retirar i van deixar a terra la seva víctima.

Poc després, quan les coses ja estaven sota un cert control, l'home es va apropar a un grup de periodistes. Duia part de la cara plena de sang. Els periodistes li van preguntar qui era.

– No sóc ningú–, va respondre. Uns companys seus es van apropar i se'l van endur.

La intervenció dels guàrdies va aconseguir allunyar el grup de joves iracunds i establir un perímetre de seguretat entorn de la porta. Aquests dies, passades les onze de la nit, el Zócalo s'havia quedat pràcticament buit i la mostra massiva d'indignació cívica havia estat substituïda per un insòlit pandemònium d'ira grupuscular al lloc amb més representativitat històrica i institucional de Mèxic.

Després que els guàrdies asseguressin la porta, van arribar agents antidisturbis de la policia local del DF i es van desplegar per la plaça per dispersar definitivament els radicals. Va haver-hi cops contra alguns dels que quedaven al Zócalo i un home va quedar ferit. Els policies es van replegar i al cap d'uns minuts va arribar una ambulància per atendre'ls. Quan els paramèdics l'atenien, una dona que hi havia al costat va tenir un atac epilèptic. Va haver-hi detinguts, però de moment no hi ha informació oficial del nombre d'arrests.

Abans del caos, la força ciutadana

Cuando va començar la marxa, dues hores i mitjana abans, al capdavant hi havia una bandera de Mèxic de 15 metres de llarg amb bandes laterals que, en comptes de vermell i verd, com en l'emblema de debò, eren negres. La banda blanca sí que es mantenia al mig, amb l'escut de l'àguila devorant una serp, però sobre la representació de l'origen de l'imperi asteca no hi deia Estats Units Mexicans sinó L'Estat ha mort.

La bandera era obra del “contingent de la comunitat artística”, segons va explicar un dels seus membres, que va preferir no donar el seu nom. Era un actor de teatre de 28 anys amb la veu ronca de tant cridar.

Ell deia que la concentració s'havia organitzat a través de les xarxes socials de manera espontània, i esperava que aquest seguís sent el mecanisme mobilitzador fins que s'aconseguís el màxim nombre de gent possible: “No busquem que ningú prengui el control, sinó que tots ens unim en la proposta de qui sigui. No volem que es creï un caudillismo. I hem d'aconseguir ser molts més, almenys 100.000 o 200.000!”.

La manifestació va partir de davant de la seu de la Procuradoria General de la República, responsable de la investigació de la matança. En un cartell es llegia: “Murillo, estàs cansat? Doncs nosaltres estem farts. Renuncia”, en referència al procurador general Jesús Murillo Karam, que divendres, en la roda de premsa en què va informar del fatal testimoniatge de tres sicaris –que els 43 havien estat assassinats i cremats en un abocador–, gairebé al final, després de respondre durant mitja hora a preguntes de reporters, va dir davant del micròfon: “Ja m'he cansat”. Una relliscada en la pròrroga d'una compareixença que durant una hora havia estat sòlida i que just quan acabava va deixar aquestes tres paraules que a les xarxes socials s'han convertit en un lema d'indignació ciutadana: #YaMeCansé.

Més cartells de la marxa:

“I si el teu fill fos el 44?”

“Ja m'he cansat de la por. De les xarxes als carrers”.

“Mèxic, em fas molt de mal. Què reculls sembrant cadàvers?”.

“Fora tots els partits, ni PRI ni PAN ni PRD”.

I a més dels cartells, els lemes que es van cridar, sobretot un que ja ha ressonat més vegades en un país que acumula 30.000 desapareguts: “Vius se'ls van endur, vius els volem!”. També un altre que ha anat ressonant cada vegada més durant les manifestacions pel cas Iguala i que al·ludeix a la màfia narcotraficant-municipal (alcalde i policials locals inclosos) que estava darrere de la massacre: “Va ser l'Estat! Va ser l'Estat!”.

Aquesta és la quarta manifestació des del dia dels fets, 26 de setembre. La penúltima va ser el dimecres passat i va convocar desenes de milers de ciutadans, més de 100.000 segons els organitzadors i 20.000 segons el Govern del DF. La majoria eren estudiants que té vint anys, atès que la marxa havia estat convocada per les principals universitats de la capital. La d'aquest dissabte no tenia cap més motor que la indignació pels fets coneguts divendres i la força d'agregació exponencial de les xarxes.

Per al dijous 20 de novembre està convocat una aturada nacional, també a través d'aquests mitjans i aparentment sense lideratges sectorials. La matança dels estudiants d'Ayotzinapa, malgrat aquest fet aïllat i desconnectat del sentiment general com ha estat el brot de violència d'aquesta nit, podria ser l'instigadora d'una reacció de la societat civil a la recerca d'un pacte nacional contra la corrupció i la impunitat que hi ha al darrere d'atrocitats com la d'Iguala.