Catalunyes? Catalunya!

Demà tots han de ser iguals. Els catalans que participin avui en el que creuen que és un festival democràtic —seran molts— i els que rebutgin anar-hi perquè entenen que és com una pantomima enganyosa —també molts, segurament més—. Tots iguals. Tots respectables, considerem nobles o mesquins els seus impulsos, propòsits i idees.

A partir d'aquesta nit, la tasca més urgent del Govern de la Generalitat haurà de ser restablir el diàleg i la negociació amb el Govern central: també a l'inrevés. Tornar a la política és la tasca d'Artur Mas, perquè el resultat d'avui no serà un mandat, no pot ser-ho d'una votació informal, amateur i exclosa de la legalitat. I perquè llavors, el que cal és trencar la paràlisi a la qual condueix la dinàmica infèrtil de mobilització-silenci.

I també és la tasca de Mariano Rajoy, perquè el problema no s'encarrila amb la sola —tot i que indispensable— apel·lació a la rule of law. Ni tampoc amb la inversa invocació solitària a votar. Democràcia és la fusió de principi de legalitat i principi democràtic. A partir d'ara, deixeu el costum de prendre-la en porcions.

Passi el que passi, es cometin els excessos que es cometin —sempre que siguin dins d'un ordre—, el nacionalisme espanyol n'ha de tenir prou amb els fora de joc simples del nacionalisme català per inhibir el diàleg? Més que diàleg. Si l'ultramontà José María Aznar va establir negociacions formals directes amb els terroristes d'ETA (aleshores els va acaronar anomenant-los Moviment Basc d'Alliberament Nacional), per què Rajoy, conservador tranquil, no podria asseure's a la taula amb Mas, fins i tot amb el desobedient Mas? Per terror als Jiménez Losantos i altres beneficiaris dels targeters negres de Caja Madrid, aquesta sucursal perfumada de l'aznarisme?

Artur Mas ha perjudicat la Generalitat i la cohesió de la nació catalana

Tot això és essencial, tot i que hauria de ser obvi. Mentre Rajoy i Mas es mantinguin als seus llocs estan obligats a lluitar per trenar una lleialtat federal entre institucions que són nostres, i de les quals són mers inquilins.

Però si això, recuperar la fluïdesa institucional perquè el drama es desenquisti i torni a ser un problema, és el més urgent, hi ha una tasca pendent en la qüestió catalana molt més transcendental.

Qui sap si potser seria rebobinar el procés d'euskaldunització de la política catalana perpetrat en els darrers anys. Res a veure amb la violència, no. Però sí força amb el llenguatge equívoc destinat a enganyar els ciutadans i a estovar el seu significat per fer-ho més digerible (“consulta” per referèndum; “dret a decidir” per autodeterminació; “Estat propi” per independència...), molts d'aquests termes importats dels anys del pitjor basquisme.

Més greu encara que el llenguatge és la transmutació que han anat experimentat els partits catalans. La Nació catalana era una construcció de ciutadans portadors d'identitats superposades; d'una “identitat integrada per múltiples pertinences” (Amin Maalouf, Identitats assassines). Era més aviat l'herència de la tradició republicana francesa, enfront del nacionalisme basc hegemònic, d'arrelament etnicista, orgànic, plasmació d'un “esperit” (volkgeist) superior als seus habitants, estil alemany.

Amb el seu catalanisme transversal, forjat en el mestissatge d'identitats compartides, els partits de l'esquerra, el PSUC i després Iniciativa, i el PSC, ens van oferir un servei impagable. Van conjuminar gent d'orígens geogràfics i socials diversos en una comunitat nacional cohesionada. Van evitar l'apartheid escolar d'altres llocs, liderant la defensa del català vehicular i la dignitat de tots.

Cal restaurar els valors conspicus del catalanisme:  pactisme, respecte, llei, cosmopolitisme 

També el nacionalisme convencional va contribuir-hi en part, en insistir que català se n'era per espai i vinculació: “És català qui viu i treballa a Catalunya”, deia Jordi Pujol de dia. Encara que de nit talibans com Marta Ferrusola injuriaven els immigrants. I racistes com Heribert Barrera (el patriarca lepenià i pro-Haider de Esquerra) afegien que “els negres” tenen un quocient intel·lectual “inferior al dels blancs”.

La transversalitat tan àrduament aconseguida, la identitat plural, la unitat cívica de la ciutadania catalana han sofert un escomesa sense comparació. Aquesta vegada no per temes migratoris, sinó de futur polític global. I també de sentiments: aquí, una identitat exclusiva; allà, l'altra. I enmig?

En reemplaçar la cohesió social pel fals unitarisme dels sobiranistes; fomentant l'independentisme disfressant-ho de mer exercici del dret a decidir; jugulant la neutralitat de la seva Administració forçant als funcionaris al patrioterisme; malparlant o menypreant els unionistes i menystenint els federals, condemnant a l'apatrídia els desafectes i inhibint-se davant linxaments menyspreables (Raimon, Quim Brugué, Encarna Roca); en desafiar des de la maroma, no només la Constitució, sinó també l'Estatut i les seves pròpies lleis, Artur Mas ha fet més mal a la Generalitat i a la cohesió de la nació catalana que qualsevol dels seus antecessors. Potser excepte l'ignorant canonge Pau Claris en la rebel·lió del 1640.

I ha greixat així la maquinària de destrucció del transversalisme, que tant ha dividit els partits d'esquerra. I que a la fi amenaça (el virus sempre acaba arribant) de destruir el seu, per si la contribució dels Pujol-Ferrusola, per si sola, no fos prou. Ha convertit una Catalunya, harmoniosa en la seva pluralitat, en diverses Catalunyes estanques i monolítiques que comencen a emergir com a enfrontades entre si.

Per això Mas té ara una ocasió magnífica de rectificar. De restaurar els equilibris de la societat catalana i els valors conspicus del catalanisme: pactisme, respecte, cosmopolitisme, llei. Per què? Per afermar i augmentar l'autogovern. I per acordar la correcció d'allò en què la qüestió catalana és també el problema espanyol.

Ho és? Només una píndola: la legislació espanyola des del 1978 la van fabricar principalment el PSOE i el PP, gairebé per meitats. Però en tots dos casos, potser al 90%, amb el concurs de CiU. És aquest un Estat enemic dels nacionalistes catalans? Són aquests, potser, enemics de si mateixos?

I, no obstant això, en aquests quatre decennis, cap de les institucions comunes de primer rang (Govern, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional, Suprem, de Comptes, Consell d'Estat) la va presidir un català, excepte el lleidatà Landelino Lavilla, que no procedia de la política catalana.

Hi ha molt per fer, no només en l'àmbit polític. No podem permetre'ns perdre més temps. Poseu fil a l'agulla.