Elogi del valor

El llibret no arriba a les cent pàgines, però és un regal per al lector curiós i, sobretot, per al molt ocupat. Durant almenys un parell d'hores van estar xerrant sobre temes oberts —societat, política, cultura— dos grans de la literatura actual, l'hispà-peruà Mario Vargas Llosa i l'italià tan espanyolitzat, tan europeïtzat, Claudio Magris. Això va passar a Mèxic fa uns cinc anys, el 2009. Avui aquesta xerrada està posada en net i prologada per Renato Poma sota el títol La literatura es mi venganza (Anagrama).

Des d'aquell 2009 i fins al 2014 hem viscut un terratrèmol social i civil, a més de la depauperació accelerada de les classes mitjanes. Per això hi ha alguna cosa perversa en l'intent d'esbrinar les intuïcions que van tenir aquests dos escriptors entorn de les relacions que l'intel·lectual i la cultura estableixen amb les noves societats i, particularment, amb les noves formes de mobilització política, inclòs el que Magris anomena la política pop (referint-se no a Podem ni al populisme independentista, sinó a Berlusconi).

Aquesta qüestió no figura en l'agenda catalana; fins i tot és certa una cosa pitjor: la reflexió sobre les condicions de vida de la cultura catalana en els últims 30 anys no figura en les anàlisis o els programes de l'independentisme perquè no hi ha gaire a dir, llevat que sigui amb voluntat dinamitera. Comparteixo moltes crítiques al funcionament de l'Estat en relació amb les cultures i les literatures no castellanes, certament. L'Institut Cervantes s'ha equivocat quan ha estat garrepa en les invitacions i actuacions d'autors no castellans i ha estat poc eficaç a l'hora de fer realitat els seus bons propòsits fundacionals. Havia d'actuar com a palanca de difusió internacional del castellà, però també de les literatures no castellanes, i aquest component ha estat menor, a estones testimonial, i sovint ha protagonitzat episodis vergonyants de provincianisme.

Tampoc no és exactament aclaparant la quantitat de llibres que aborden en una perspectiva cultural aquesta realitat literària bilingüe

Sé que ha passat el mateix en altres llocs. A l'Institut Ramon Llull, el seu homòleg català, és fàcil identificar activitats tan sectàries i poc realistes —conseqüents amb la realitat catalana— com l'Institut Cervantes ho ha estat en reduir la realitat plural de l'Espanya de la democràcia. A molts professors d'universitats estrangeres dedicats a la cultura espanyola els continua sorprenent l'absència d'articulació eficient i acadèmica de les dues llengües a Catalunya, Galícia o el País Basc. I els sorprèn més la separació gairebé castrense entre departaments dedicats a una llengua o altra, si pot ser, amb el menor contacte mutu.

Hi ha moltes excepcions, però les excepcions no compten per identificar la norma general, i aquesta norma ha preferit que les llengües respectives i els seus estudis se sentin alienes o fins i tot d'un altre planeta. Tampoc no és exactament aclaparant la quantitat de llibres que aborden en una perspectiva cultural aquesta realitat literària bilingüe i la pluralitat de xarxes personals i circuits intel·lectuals —editorials, revistes, restaurants, llibreries, terrasses...— que han recreat activament, i encara recreen, l'heterogeneïtat com a forma de vitalitat cultural.

L'etapa política que travessa Catalunya no veu amb els millors ulls un enfocament com aquest perquè desmentiria que els escriptors han actuat com a espadatxins a punt de brega. O mostraria que la discrepància personal que van mantenir durant tants anys el desaparegut Baltasar Porcel i el vivíssim Juan Marsé era només una baralla personal i no el símptoma fiable d'un sistema cultural. De fet, Catalunya ha estat històricament, i és encara, una societat bilingüe, la cultura de la qual ha crescut enriquint-se amb el luxe de disposar de dues literatures en fricció fèrtil (inclosa la vastíssima potència hispanoamericana), que pocs estudien juntes i gairebé ningú no explica barrejades, que és com han viscut.

Per això ha resultat tan estimulant que Magris i Vargas Llosa es posin d'acord per reivindicar la tradició il·lustrada i no cedeixin a les pitjors temptacions reductores dels interessos polítics. Vargas Llosa ha despertat en els últims temps ires patriòtiques a Catalunya, sobretot després de la seva proximitat a la plataforma política i intel·lectual Libres e Iguales: alguns dels seus portaveus més mediàtics actuen com a autèntics dinamiters no només de la convivència, sinó del simple seny. Però és Vargas qui subscriu aquestes paraules de Claudio Magris quan tem cap al 2009 “una regressiva fièvre identitaire, un tancament visceral, agressiu i autodestructiu, en la pròpia peculiaritat, en la pròpia diversitat viscuda no com a realització concreta de l'universal humà, sinó com a diversitat absoluta i salvatge”.

El percentatge de salvatges a Espanya i Catalunya és afortunadament minso, però el dels qui continuen creient que la particularitat és un valor ha crescut de manera sorprenent. Però no tenen raó, creu Magris, i per descomptat jo amb ell: la particularitat no és un valor, “no és un valor ser italians o peruans, homes o dones, catòlics o protestants o agnòstics; la particularitat de cadascun de nosaltres és la premissa per poder desenvolupar, amb ella, un valor”.

Jordi Gràcia és professor i assagista