Amenaça al sistema

Un nou episodi de corrupció va caure ahir —una vegada més— sobre l'esquena d'uns ciutadans que assisteixen, entre indignats i resignats, a l'esclat d'escàndols en els quals estan implicats polítics de tot l'espectre, però sobretot del Partit Popular. La macrooperació que va iniciar la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil va conduir a la detenció de desenes de persones que, presumptament, han participat en una trama de comissions sobre contractes per un valor de 250 milions d'euros en els dos últims anys.

Les comissions no es van destinar, aparentment, a finançament irregular de partits; es van desviar per al “lucre personal” dels acusats. Francisco Granados, un dels homes forts de l'Executiu d'Esperanza Aguirre, sis alcaldes de Madrid —quatre del PP, un del PSOE, el de Parla, i un independent— i el president de la Diputació de Lleó, també del PP, es troben entre els detinguts, a més d'empresaris i mediadors. La reacció de tots dos partits va ser fulminant: els implicats seran suspesos de militància i se'ls demanarà la dimissió.

Per si faltaven més proves, aquesta investigació demostra que la corrupció arriba a totes les formacions amb responsabilitats de Govern als diferents nivells de l'Administració en les últimes dècades. De l'extensió territorial de les seves trames, el nombre d'imputats i la gravetat dels delictes es dedueix que no és un epifenomen indesitjable que greixa i acompanya l'activitat política, sinó part intrínseca del mateix sistema.

Les oportunitats de corrupció van créixer de forma exponencial amb la construcció de l'Estat autonòmic i la potenciació de la vida municipal, sense l'acompanyament del reforç del control d'una creixent despesa pública. I això va coincidir amb una forta competència de partits de nova planta —la base d'estabilitat de la democràcia— necessitats de generoses (i opaques) fonts de finançament. També els pactes entre formacions d'ideologies dispars, inclosos de vegades els sindicats, han estat brou de cultiu d'acords corruptes o de compravenda de voluntats per assegurar el consens o encobrir activitats dubtoses.

La lentitud de la justícia, la inutilitat de les auditories de comptes, la incapacitat dels Parlaments per controlar i investigar els Executius, la negligència i fins i tot complicitat dels Governs i l'autoindulgència generalitzada dels dirigents dels partits van fer la resta. Res ni ningú va frenar quan encara s'hi era a temps l'extensió creixent de la podridura que anava passant d'una poma a una altra fins a podrir el cistell sencer.

El caràcter sistèmic de la corrupció proporciona fàcil i demagògica munició als que propugnen una ruptura, no amb el sistema corrupte, sinó amb el constitucional, fins i tot per buscar solucions de signe oposat a la democràcia. Confondre la corrupció amb el consens constitucional aconseguit el 1978 és el més pervers dels resultats que poden tenir els corruptes. Els partits polítics encara majoritaris han de ser conscients de la seva responsabilitat en aquests moments i situar-se, si és que encara hi són a temps, a l'avantguarda d'una regeneració autèntica, no de la farsa que alguns pretenen. Ja que no poden impedir la investigació de les seves activitats delictives, alguns prefereixen, com Samsó, desaparèixer sota les columnes del temple amb tots els filisteus.

Queda el consol que alguns instruments del sistema encara funcionen: la trama descoberta ahir ho va ser perquè va haver-hi funcionaris públics que van complir amb la seva obligació. Però els que insisteixen a mirar cap a una altra banda i relativitzar el problema sembla que no entenen que els polítics corruptes són, també, enemics genuïns de la democràcia i del consens constitucional.