crítica | a cielo abierto
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Un documental inoblidable

La francesa Mariana Otero ha filmat la vida en un centre per a nens discapacitats psíquics

Fotograma d''A cielo abierto'.
Fotograma d''A cielo abierto'.

Si ens posem restrictius, la divisió més senzilla del cinema, i segurament la més clara, és la que distingeix les pel·lícules bones de les dolentes. I, no obstant això, hi ha obres que transcendeixen la divisió i s'instal·len en un reducte, d'explicació molt més complexa, que és la categoria de les pel·lícules inoblidables; aquestes que, fins i tot, amenacen amb canviar-te el sentit de la vida. Entre les experiències cinematogràfiques més inoblidables que ha viscut aquest crític hi ha des d'ara la del documental A cielo abierto. I a més és molt bona.

A cielo abierto

Direcció: Mariana Otero.

Gènere: documental. França, 2013.

Durada: 112 minuts.

Durant diversos mesos, la directora francesa Mariana Otero ha conviscut amb els habitants de Le Courtil, un centre educatiu que ajuda criatures discapacitades psíquiques d'entre sis i 20 anys a buscar els camins per aconseguir la felicitat, o almenys a controlar els seus impulsos. Al començament podria arribar a discutir-se si el component de la filmació, amb la càmera a tot just uns pams d'uns nois amb innombrables problemes, aporta, molesta, resulta impúdic o fins i tot immoral. Vista la pel·lícula, magnífica en tots els aspectes, els dubtes s'aclareixen. És una meravella; una terrible meravella. Aquí hi ha nens neuròtics i psicòtics. I hi ha psiquiatres, que, per torns, conviuen amb ells les 24 hores del dia, a qui anomenar herois del nostre temps seria quedar-nos curts. Els nens els necessiten: quan estaven amb les seves famílies (i encara ara en algunes fases) sentien veus, parlaven amb ells mateixos, es copejaven contra la paret. A d'altres encara els costa d'entendre el seu propi cos: un nen només el veu en dues dimensions; una altra nena, d'uns nou anys, tot ho canalitza a través del sexe, té continus impulsos sexuals, sobre ella mateixa i sobre els altres. I l'objectiu del centre és frenar certs comportaments abundant en el gaudi col·lectiu.

Otero ofereix la informació amb tant ordre didàctic com emocional i dramàtic. I quan els esdeveniments són directament terribles es donen a conèixer a través dels treballadors del centre en les seves reunions, no es mostren. Quan cal tancar una porta, es tanca. Tacte, sensibilitat, amargor, afecte. Amb senzills plans de suport i amb prou feines unes ràfegues musicals, Otero ha fet una cosa inoblidable. "A qui els déus volen destruir, primer el tornen boig", va escriure Eurípides. Déus, quins déus?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Sobre la firma

Javier Ocaña

Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS