Un documental inoblidable

Si ens posem restrictius, la divisió més senzilla del cinema, i segurament la més clara, és la que distingeix les pel·lícules bones de les dolentes. I, no obstant això, hi ha obres que transcendeixen la divisió i s'instal·len en un reducte, d'explicació molt més complexa, que és la categoria de les pel·lícules inoblidables; aquestes que, fins i tot, amenacen amb canviar-te el sentit de la vida. Entre les experiències cinematogràfiques més inoblidables que ha viscut aquest crític hi ha des d'ara la del documental A cielo abierto. I a més és molt bona.

Durant diversos mesos, la directora francesa Mariana Otero ha conviscut amb els habitants de Le Courtil, un centre educatiu que ajuda criatures discapacitades psíquiques d'entre sis i 20 anys a buscar els camins per aconseguir la felicitat, o almenys a controlar els seus impulsos. Al començament podria arribar a discutir-se si el component de la filmació, amb la càmera a tot just uns pams d'uns nois amb innombrables problemes, aporta, molesta, resulta impúdic o fins i tot immoral. Vista la pel·lícula, magnífica en tots els aspectes, els dubtes s'aclareixen. És una meravella; una terrible meravella. Aquí hi ha nens neuròtics i psicòtics. I hi ha psiquiatres, que, per torns, conviuen amb ells les 24 hores del dia, a qui anomenar herois del nostre temps seria quedar-nos curts. Els nens els necessiten: quan estaven amb les seves famílies (i encara ara en algunes fases) sentien veus, parlaven amb ells mateixos, es copejaven contra la paret. A d'altres encara els costa d'entendre el seu propi cos: un nen només el veu en dues dimensions; una altra nena, d'uns nou anys, tot ho canalitza a través del sexe, té continus impulsos sexuals, sobre ella mateixa i sobre els altres. I l'objectiu del centre és frenar certs comportaments abundant en el gaudi col·lectiu.

Otero ofereix la informació amb tant ordre didàctic com emocional i dramàtic. I quan els esdeveniments són directament terribles es donen a conèixer a través dels treballadors del centre en les seves reunions, no es mostren. Quan cal tancar una porta, es tanca. Tacte, sensibilitat, amargor, afecte. Amb senzills plans de suport i amb prou feines unes ràfegues musicals, Otero ha fet una cosa inoblidable. "A qui els déus volen destruir, primer el tornen boig", va escriure Eurípides. Déus, quins déus?