Guanyar o perdre temps

Cada dia està més clar. El que es dirimeix a Catalunya no té gaire res a veure amb un referèndum, o consulta, o votació sobre la independència. Obeeix, al contrari, a l'intent d'Artur Mas de mantenir-se a la presidència de la Generalitat, guanyant temps. Propòsit que, per materialitzar-se, exigeix col·locar tot un seguit de peces en un tauler que forgi l'escenari electoral més convenient: el major victimisme possible; la selecció de la data més adequada per fer oblidar el cas Pujol i altres desgràcies; la permanent ocupació de l'espai politicomediàtic. El problema és que algunes de les peces són contradictòries entre elles. Taponar els assumptes de la família de l'expresident Jordi Pujol, per exemple, exigiria uns terminis llargs que no es corresponen amb la necessitat immediata d'excitar les expectatives i l'ànim del segment de població més radicalitzada.

La feracitat imaginativa de Mas i el seu equip es va revelant gairebé infinita (ahir va passar de la “unitat política” dels sobiranistes a la seva pretesa “unitat tècnica”). Infinita almenys per evitar la legalitat, col·locar-se en un limbe jurídic i fer-se irresponsable d'una estratègia freturosa de responsabilitat. Ho és actuar com a adversari de l'Estat que representa, en comptes d'acumular forces i arguments per convence'l —malgrat l'extrema dificultat d'aconseguir-ho amb aquest Govern—, a imatge del que va aconseguir a Escòcia Alex Salmond: celebrar un referèndum pactat, legal i incontestable. Si aquesta imaginació s'apliqués a la tasca quotidiana de governar, segur que els catalans viurien millor, la seva economia arrossegaria encara més la del conjunt i tots els espanyols hi sortirien guanyant. No perdrien el temps en simulacres. Però no és el cas.

L'airejada unitat dels sobiranistes perd cada dia algun element sota Mas. El que va passar ahir va ser gairebé còmic, quan la CUP va desmentir un pacte amb el Govern autònom airejat com un clau roent pel seu portaveu, Francesc Homs, per a la celebració de l'esdeveniment festiu del 9-N. La recent ansietat d'alguns partits per associar-se al full de ruta del president de la Generalitat es comença a transformar en un ràpid distanciament, fins i tot fugida, dels moviments tàctics del president de CiU, que és la mateixa persona però utilitza una funció al servei de l'altra.

El fenomen afecta fins i tot els socis de sempre, els democristians d'Unió. I la complicitat de les organitzacions cíviques associades pressiona el president perquè se sotmeti a creixents peatges, com el d'accelerar les eleccions, que està disposat a anunciar quan i si el Govern de Rajoy comet l'error de prohibir una convocatòria de moment formalment inexistent. Molt més alliçonador resultarà que es verifiqui el que dóna de si un invent tan singular: en absència d'un registre previ, els entusiastes independentistes podrien dipositar el seu vot tantes vegades com desitgin.