Per què té èxit Podem?

Quan hagi passat un temps i mirem enrere, segurament un dels fenòmens més importants del 2014 serà l'aparició de Podem. És aviat per saber si aquesta formació política ha vingut per quedar-se o si el 2015 serà el principi de la fi. Però del que no hi ha gaires dubtes és que la seva aparició en l'escenari polític espanyol mereix una profunda reflexió. La pregunta que molts es fan és: què explica el seu creixent suport a les enquestes?

Alguns analistes atribueixen el seu èxit a les nombroses aparicions televisives dels seus principals dirigents. Però la veritat és que és una explicació insuficient. D'una banda, aquest argument pressuposa que la ciutadania és fàcilment manipulable, cosa que ens acabaria portant a dubtar de la mateixa democràcia com a millor forma de govern. D'altra banda, en aquestes tertúlies televisives no només hi apareixen representants de Podem. De fet, els tertulians propers als dos grans partits tenen més presència que les altres formacions polítiques. I tot i així, el missatge de Podem aconsegueix convèncer un percentatge de ciutadans molt similar al dels grans partits.

També s'associa l'èxit de Podem a les seves propostes rupturistes, i per això molts les qüestionen. Però la veritat és que les promeses polítiques al nostre país han perdut molta de la seva credibilitat. És difícil pensar que en aquests moments la ciutadania es cregui el que prometen els partits. Després d'anys i anys d'incompliments, especialment en l'última legislatura, les promeses electorals han perdut molt del seu valor.

Segurament, el secret de Podem radica en el fet que ha connectat amb l'estat d'ànim dels espanyols. En l'últim any, l'opinió pública a Espanya es vertebra entorn de dos eixos: ciutadania-elit i nou-vell. El primer dels eixos ha estat àmpliament comentat en els mitjans de comunicació i es resumeix en el que els dirigents de Podem anomenen “casta”. Malgrat les mancances d'aquest discurs, fenòmens com les targetes opaques de Caja Madrid no fan més que alimentar la sensació d'impunitat i enriquiment que s'atribueix a una elit poc virtuosa i que ha copat part del poder econòmic i polític del nostre país. El segon dels eixos, nou enfront de vell, posa en relleu les noves bretxes socials que han sorgit en els últims temps i que estan associades a una certa ruptura generacional que es tradueix, per exemple, en una bretxa digital o en preferències diferents sobre el model de democràcia.

La formació política s'ha  presentat com a ciutadans nous enfront d'una elit vella 

En aquests marcs conceptuals els dirigents de Podem han aconseguit presentar-se com a ciutadans nous enfront d'una elit vella que se situaria en els partits tradicionals. No és, per tant, un discurs d'antipolítica, sinó que han sabut situar-se en els debats que vertebren l'estat d'ànim dels espanyols. A més, ja que molts ciutadans es veuen representats en aquest discurs, han generat certa il·lusió i percepció d'alternativa. És a dir, han aconseguit connectar amb els sentiments dels ciutadans, cosa que no és fàcil en política.

Però si analitzem amb una mica més de detall la seva estratègia, acabem arribant a la conclusió que Podem és una formació populista. Per què? Diu el que pensa la gent. En el fons, Podem és un partit fet a cop d'enquesta. El seu relat coincideix amb el que opina la majoria social. Per això criticar-lo acaba sent contraproduent, es pot associar una crítica a aquesta formació política amb una crítica a la ciutadania. Dit d'una altra manera, la màxima virtut de Podem és haver posat un mirall davant del país. Tots ens hi hem mirat i no ens ha agradat el que hi hem vist. En aquesta situació tenim dues alternatives: o trenquem el mirall o tractem de millorar la imatge que s'hi projecta.

Si mirem al passat, no és la primera vegada que passa alguna cosa semblat. El 1891 va sorgir als Estats Units el primer moviment “populista”, conegut com a People's Party. El 1892 va participar per primera vegada a les eleccions presidencials i va superar el milió de vots, un 8,5% dels votants. El seu discurs polític s'assentava en un rebuig a l'elit econòmica del país, especialment els banquers, denunciant els seus enormes privilegis. Després de l'èxit inicial, aquest moviment ciutadà va començar el seu declivi a les següents eleccions presidencials del 1896. L'estratègia que va seguir el Partit Demòcrata va ser assumir part del seu diagnòstic, i posar sobre la taula nombroses mesures antioligopolis que qüestionaven l'enorme poder econòmic que es concentrava en molt poques mans.

En definitiva, si Podem ha tingut èxit és perquè ha sabut interpretar l'estat d'ànim dels espanyols. No és trivial que el seu nucli fundador estigui ple de politòlegs i sociòlegs que han dedicat gran part del seu temps a la investigació social. Però seria un error pensar que aquesta forma de fer política és la correcta. El lideratge no consisteix a donar sempre la raó a la gent. Ser sensible a l'opinió pública és una condició necessària però no suficient. De fet, una de les paradoxes de Podem és que sent producte de la crisi política, la seva forma de fer política està contribuint a la desafecció. És a dir, recuperar la confiança en la política implicarà una mica més que dir el que la gent vol sentir, justament la base de l'èxit de Podem.

Ignacio Urquizu és professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid i col·laborador de la Fundació Alternativas