Com respondre?

El president de la Generalitat, Artur Mas, va enterrar ahir la "consulta” independentista del 9-N (un referèndum disfressat) i va llançar un altre succedani, un “procés participatiu”, amb urnes, en edificis públics i a la mateixa data. Amb aquest doble moviment, encaixava una derrota al mateix temps que llançava un altre desafiament, el qual exigeix del Govern respostes no únicament legals, sinó també polítiques, proporcionades i beneficioses per als ciutadans catalans i per als espanyols.

El desengany de la consulta implica una derrota perquè Mas hi va empenyorar el seu prestigi, prometent-la mil vegades; perquè dissol l'argument segons el qual n'hi havia prou amb la voluntat política i una llei elaborada ex profeso, i perquè el desenllaç traspua una notòria fractura de la unitat dels partits sobiranistes. Aquest fet es va elevar a categoria solemne, encara que es tracti d'una unitat de només una part de l'espectre polític català: aquesta part és la que ara manifesta esquerdes profundes.

El desafiament de la nova convocatòria és múltiple. D'una banda, incomodarà molts catalans –nacionalistes inclosos– pel seu feble disseny, inquietantment frívol; pel seu escassíssim encaix en la pròpia legislació catalana; pel seu confés caràcter electoralista, en associar-se a un avançament dels comicis autonòmics. En conclusió, per la precarietat, si no absència, de les garanties democràtiques inherents a aquests processos, i promeses pel president.

De l'altra, l'aparent radicalitat i el to heroic volen arrossegar Esquerra al veritable oferiment: compondre unes llistes comunes per a unes eleccions de presumpte caràcter plebiscitari. Fins ara topa amb l'obstinació d'Oriol Junqueras que el programa inclogui una declaració unilateral d'independència a l'estil Kosovo. Però unes eleccions així ni són eleccions ni són referèndum: reuneixen, pels electors, els desavantatges de tots dos.

En aquest ambient desmanegat, caòtic i de confusió deliberada, convé contextualitzar algunes exageracions i exabruptes del líder convergent. No és la menys important qualificar reiteradament d'“adversari” l'Estat del qual ell és, jurídicament i políticament, el màxim representant ordinari a Catalunya.

Què aconsegueix amb això? Atiar friccions, enardir malvolences? Nosaltres creiem que s'han d'evitar, perquè sota aquesta retòrica hi ha ciutadans respectables, creients de bona fe en l'opció secessionista; i no se'ls ha de convertir en enemics dels altres ciutadans. S'han d'evitar les friccions, perquè de tot aquest laberint només se'n sortirà de manera constructiva, per complicitat pactada i no per enemistat artificiosa. Tenia raó l'escocès Alex Salmond quan criticava el seu col·lega català per intentar la separació en confrontació amb Espanya, en lloc de fer-ho d'acord, com ell va pretendre amb el Regne Unit: sigui constructiu, li aconsellava en va.

Entre una indiferència que avali el desafiament, multiplicant-lo, i una resposta radical, desproporcionada, el Govern, i les altres forces polítiques, començant pel PSOE, disposen d'un estret camí intermedi. Per descomptat que han de defensar la legalitat, però això s'evidencia, cada dia més, com un mitjà insuficient: urgeix la política.

Si molts catalans no han trencat encara el seu contracte amb el sobiranisme, malgrat la fragilitat dels seus plantejaments i l'aparent insurrecció de les seves actituds, és perquè aquest insisteix, tossut, en un desig generalitzat dels ciutadans: votar. La qüestió només es resoldrà votant, i de manera responsable i inatacable, legal i pactada. El com, el quan, el fi, el recompte i l'homologació d'aquest vot, tot això correspondrà a l'àmbit de l'acord polític. O el Govern d'Espanya, per més que li costi, pren la iniciativa en aquest terreny, o es veurà també arrossegat per les incoherències dels visionarismes més absurds.