“Això no pararà, que sàpiguen el que els caurà al damunt”

La revenja truca a les portes de Guerrero. La desaparició i probable assassinat de 43 estudiants de magisteri a Iguala ha desencadenat una onada de fúria dels seus companys les conseqüències dels quals pocs s'atreveixen a preveure. Més de 2.000 normalistes procedents de la regió veïna de Michoacán van arribar ahir a l'escola rural d'Ayotzinapa per donar suport als seus companys en la "lluita" que mantenen oberta per trobar el parador dels companys desapareguts el 26 de setembre passat després d'un enfrontament salvatge amb la policia i sicaris. Aquests reforços, ajudats per una cadena de solidaritat i de vagues universitàries, es presenten la vigília del temut dimecres, la data límit donada pels estudiants a les autoritats perquè trobin els seus camarades. Si llavors no s'ha avançat, amenacen de desfermar la seva fúria. Un avançament d'aquesta còlera es va veure dilluns a la tarda, quan van assaltar i van cremar sense contemplacions el Palau de Govern de Guerrero, a Chilpancingo, la capital. "Ho vam fer perquè sabessin el que vindria. Això no pararà fins que no trobem els nostres amics. Han passat 18 dies i no sabem res d'ells", va afirmar a aquest diari un dels líders normalistes.

Davant aquesta bomba de rellotgeria, l'ona expansiva de la qual amenaça d'esquitxar el mateix Govern federal, les autoritats van respondre amb un pretès cop d'efecte, i a la nit van abatre a trets Benjamín Mondragón, un presumpte capitost del càrtel de Guerreros Unidos, l'organització criminal que controla Iguala i els sicaris de la qual, infiltrats fins al moll de l'os en les forces de seguretat municipal, van participar en la matança i segrest d'estudiants.

L'estocada policial, nímia en comparació de la magnitud de la tragèdia, amb prou feines va tenir efecte a Chilpancingo. A la ciutat sense encís, enfonsada sota un sol de justícia, tota la tensió es concentrava en la demostració de força imminent dels normalistes. Al llarg de les avingudes i edificis principals es col·locaven agents antidisturbis. Però no era un desplegament de múscul policial, sinó més aviat de vigilància a distància. Amb un pas enrere, els agents evitaven la seva exhibició. En el cas del Palau de Govern, blanc de la ires dels normalistes, els antidisturbis, entretinguts menjant fruita, fins i tot s'havien tancat dins del recinte, un complex de set edificis, de vidres trencats i en la façana principal dels quals, com un signe dels temps, era ben visible la mossegada del foc.

Fora s'arremolinaven alguns treballadors que hi havien anat a fer un cop d'ull, recollir els seus papers o simplement parlar amb els seus col·legues. “Doncs ja ho veu, avui aquí no es treballa”, deia un treballador que, com d'altres, evitava dir la seva opinió sobre les desaparicions. Gens estrany en un estat on el crim és gairebé tan comú com el mal temps. “I jo què en puc dir”, comentava un altre.

La por i el silenci. Dos tumors que en els últims anys han avançat a passos de gegant a Guerrero. I que ara, per primera vegada en molt temps, veuen amenaçat el seu imperi. La mobilització empresa per estudiants i pares, al costat de la por general detonada per les atrocitats d'Iguala, han posat a les autoritats de l'Estat, el més violent de Mèxic, davant d'un incendi que difícilment s'apagarà. De res no han servit les contínues crides a la calma del governador, Ángel Aguirre, ni les seves extemporànies declaracions assenyalant que els cadàvers trobats a les fosses no corresponien a normalistes. La incapacitat per identificar amb rapidesa els cossos descoberts o per aportar una resposta clara i contundent a un enigma que fa més de dues setmanes que enfonsa en el dolor els pares i companys, han fet esclatar l'olla de pressió. Les conseqüències són difícilment calculables.

Ja no es tracta només de nous atacs, sinó que els estudiants emprenguin un camí de violència estructurada i contínua que fa anys van abandonar. D'ideologia radical, els normalistes han estat durant dècades el principal planter de les guerrilles del sud. Una tradició venerada, però que havia quedat com un vestigi del passat, fins que la mort i desaparició dels seus companys els han mobilitzat com mai des de feia anys. I si en els primers dies, mentre acompanyaven els pares de les víctimes en les tasques de recerca, les seves “accions” no van passar de tallar carreteres i prendre llocs de peatge; ara, han escalat en la selecció de l'objectiu i han triat un primer blanc polític: el Palau de Govern, el símbol dels mals que per ells afligeixen Guerrero. Al governador l'acusen, quan no de connivència amb el narcotraficant, sí de lenitat en la seva persecució.

Aguirre, anomenat El Cacique de la Costa Chica, representa com pocs l'adherència al càrrec de certs polítics mexicans. Durant 30 anys va militar al PRI, on va gaudir, com a senador, diputat federal i fins i tot governador interí, de les mels del poder. Però la decisió del seu partit de descartar-lo com a candidat en les passades eleccions de 2011, el va portar a passar amb tot el seu bagatge al PRD (esquerra). Un salt del qual, fent gala del seu enorme coneixement del terreny, va resultar vencedor. Des de llavors, la descomposició accelerada que ha viscut Guerrero ha erosionat fortament la seva figura. Una degradació que la matança d'Iguala ha portat a l'extrem.

El mateix Aguirre, conscient que seu sobre un polvorí que qualsevol mal gest pot prendre, ha evitat veure's les cares amb els normalistes. Les seves declaracions han adoptat un to conciliador i ha atribuït la culpa a uns altres, concretament a l'alcalde d'Iguala i la seva dona, que han fugit després dels fets. Però el seu cap, és un secret de domini públic, el demanen dins i força del seu partit. Ell, de moment, s'hi resisteix, malgrat que la situació es degrada dia a dia i, al carrer, milers de joves enfuriats es preparen per prendre venjança.