La parella que ballava entre cadàvers

Nicolás Mendoza Villa ho recordaria mesos després per escrit en una notaria de la Ciutat de Mèxic. A les sis de la tarda del 31 de maig del 2013, l'enginyer Arturo Hernández Cardona i ell van veure com dos sicaris començaven a cavar el que havia de ser la seva fossa. Tots dos estaven presos en un paratge desconegut de Guerrero. Un dia abans, els havien segrestat, pistola a la mà, a la carretera cap a Tuxpan amb altres companys de la Unitat Popular, un moviment de defensa dels drets dels camperols. Durant hores els havien torturat amb un fuet de filferro. El que en va sortir més malparat va ser el seu líder, Hernández Cardona. Ja de nit van arribar al lloc dos homes ben coneguts. Caminaven tranquil·lament i amb una cervesa Barrilito a la mà. Eren l'alcalde d'Iguala, José Luis Abarca Velázquez, i el seu cap de policia, Felipe Flórez Vázquez. L'alcalde, amb qui Hernández Cardona havia tingut agres disputes, l'última, dos dies abans al despatx municipal, es va avançar uns passes i va ordenar que torturessin una altra vegada el seu adversari polític.

—"Ja que estàs molestant tant, em permetré el gust de matar-te!", va cridar l'alcalde.

—"Em premetré el gust de matar-te!", va cridar l'alcalde

Tot seguit, el seu cap de policia va aixecar l'enginyer del terra i, sempre segons aquesta versió davant notari, el va arrossegar uns deu metres fins a la fossa acabada de fer. Aquí, l'alcalde d'Iguala li va disparar primer a la cara, després, al pit. El cadàver va quedar al descobert, mentre el cel fosc de Guerrero s'esquerdava i començava a ploure. Dos dirigents de la Unitat Popular més van ser assassinats.

L'home que assegura que ho va veure i que es va escapar per explicar-ho va ser Nicolás Mendoza Villa, xofer de l'enginyer assassinat. Mendoza va prestar testimoniatge davant notari, la dona de l'enginyer va presentar una denúncia, la premsa va esbombar el cas i uns quants coneguts polítics mexicans van exigir responsabilitats. La Procuraduria hi va respondre acumulant vuit volums de diligències. Però, com tantes vegades succeeix a Mèxic, no va passar res. L'alcalde d'Iguala va seguir governant com abans, inaugurant centres comercials i fent-se fotos alegre amb les seves camises cenyides i desbotonades fins a la meitat del pit. Unes fotos càndides, on sempre apareix la seva dona, María de los Ángeles Pineda Villa. “Des de llavors regna la por a Iguala”, afirma Sofía Mendoza Martínez, regidora del PRD i vídua d'Hernández Cardona, una de les poques persones capaces de trencar el cercle del terror i acusar l'alcalde molt abans que es convertís en l'home més buscat de Mèxic com a conseqüència de la matança de sis persones i la desaparició de 43 estudiants de Magisteri en un obscur enfrontament amb la policia i els narcotraficants el 26 de setembre.

El parador d'Abarca és un misteri. Els investigadors donen per fet que ha abandonat Iguala i que ha deixat enrere els fruits d'una misteriosa escalada social que, des del seu lloc familiar de venedor de barrets de palla i huaraches (sandàlies), li va obrir les portes a un imperi de propietats i negocis. Des d'aquesta plataforma va saltar a la política el 2012 amb suport d'un exsenador del PRD, i malgrat la seva inexperiència va guanyar les eleccions d'Iguala. La culminació d'un somni. O d'un malson. El municipi, de 130.000 habitants, és la tercera ciutat de Guerrero, bressol històric de la bandera mexicana i un enclavament estratègic per als moviments del narcotràfic.

En el seu ascens el va acompanyar la seva dona, una dona de caràcter dur, la proximitat de la qual dibuixa una ombra fosca. Dos dels seus germans van servir a les ordres de l'històric capo Arturo Beltrán Leyva. Però van tenir una carrera curta. Tots dos van ser executats el 2009, quan es van voler separar de l'anomenat Jefe de Jefes. Un tercer germà, encara viu i detingut recentment, va complir pena per narcotràfic i ara es vanta de ser un del capitosts dels Guerreros Unidos, el sanguinari càrtel sorgit de les cendres de l'imperi de Beltrán Leyva i que controla Iguala. Per culminar la trama familiar, la mare ha estat assenyalada pels serveis d'intel·ligència com a testaferro del narcotràfic.

En una terra amb una taxa d'homicidis tres vegades més elevada que la mexicana i 20 vegades més que l'espanyola, les paraules d'una dona amb aquestes credencials s'escoltaven amb molta atenció. A mesura que passaven els mesos, la seva participació en els afers polítics, segons admeten dirigents del PRD, va anar augmentant, fins al punt que ja pensava postular-se com a candidata a l'alcaldia el 2015. Per aquest motiu, havia aconseguit ser triada consellera estatal del PRD i dirigia un organisme municipal, anomenat Desenvolupament Integral de la Família (DIF). Res semblava capaç de frenar-la. O això era el que es pensava fins a la nit del 26 de setembre. Aquest divendres havia de ser un dia gran per a ella. Presentava l'informe d'activitats del DIF a la plaça de les Tres Garantías, al sòcol d'Iguala, un espai reservat per a les grans ocasions. Per a molts suposava el tret de sortida de la seva carrera electoral.

L'acte començava a les sis de la tarda, just a l'hora en què dos autobusos procedents de l'Escola Normal Rural d'Ayotzinapa, un planter de l'esquerra radical mexicana, entraven al municipi. El grup, format per estudiants de Magisteri de 18 a 23 anys, anava a la ciutat a recaptar fons per a les seves activitats. La policia municipal els estava esperant. Els enfrontaments amb l'alcalde i la seva dona eren notoris. Ja després de l'assassinat de l'enginyer Hernández Cardona havien atacat l'Ajuntament i havien assenyalat l'alcalde com a culpable. Aquesta tarda, després de donar voltes per la ciutat, es van dirigir cap al sòcol.

Un informe del Centre d'Investigació i Seguretat Nacional (Cisen) avançat per El Universal assenyala que la dona de l'alcalde va demanar al director de la policia municipal, Felipe Flórez Velázquez, que impedís l'arribada dels joves. L'ordre, com no podia ser d'altra manera, va ser obeïda. No va trigar a arribar la primera topada entre els agents i els normalistes. Va haver-hi crits i algun enfrontament físic. Fets habituals. Els estudiants es van retirar cap a l'estació d'autobusos. Allí es van apoderar de tres vehicles per tornar a l'escola. Però a la sortida els esperaven els agents. Aquesta vegada va haver-hi trets. Els normalistes es van defensar amb cops de pedres i van aconseguir trencar el setge. L'alcalde, informat dels disturbis, va demanar llavors, segons l'informe esmentat, que els escarmentessin. Va ser llavors quan algú va cridar la mort. En successius atacs, la policia, amb suport de sicaris de Guerreros Unidos, va iniciar una persecució salvatge dels joves. A trets en van matar dos, a un altre el van escorxar viu i li van buidar les conques dels ulls. Tres persones més, entre els quals, un noi de 15 anys, van morir a canonades de bala en confondre els sicaris i els agents un autobús que transportava futbolistes de Tercera Divisió amb normalistes. I 43 estudiants més van ser segrestats pels policies i presumptament lliurats a una facció ultraviolenta de Guerreros Unidos anomenada Los Peques. El pànic es va apoderar d'Iguala. Bars i comerços van tancar les portes. Però de tot això, l'alcalde i la seva dona, segons el seu testimoniatge, no en saben res. Ells van anar a una festa i van ballar rancheras junts mentre fora, en una nit que amb prou feines hi havia lluna, la barbàrie rugia.

Ningú no se'ls va creure. Però tampoc ningú no els va detenir. Al cap de dos dies de la matança, després de demanar llicència del càrrec i assegurar-se mitjançant un jutge federal que com a aforat no podia ser arrestat fins a una altra ordre, Abarca i la seva dona es van esfumar. El mateix va fer el cap de la policia municipal. Mèxic, des de llavors, s'ha vist cara a cara amb la negror de 43 desapareguts i unes fosses plenes de cadàvers. Ells encara segueixen lliures. I l'assassinat de l'enginyer Hernández Cardona, sense culpable.