Els jocs entre ment i cervell

El cervell de l’Andrew, el nou llibre del veterà autor nord-americà E. L. Doctorow (Nova York, 1931), és l’exploració a fons del cervell d’un personatge, però sense la pesadesa de molta literatura psicològica. És un monòleg vehement i entretingut, en què Andrew ens mostrarà què n’ha sigut de la seva vida i com ha perdut tota esperança.

Qui és Andrew? Un home estirat en un divan, que no amaga l’aversió cap al seu psicòleg, el qual l’escolta amb curiositat. Andrew és depressiu, lúcid, arbitrari, sarcàstic, extravagant, melancòlic. És un home ja madur, un científic cognitiu, que ha treballat en moltes universitats i instituts dels EUA. La seva ment ha perdut el nord. Ha dedicat tota la vida a l’estudi del cervell, i segurament per això sap que, després de jugar-hi a fet i amagar, és molt fàcil extraviar-se.

El que li ha passat a Andrew és molt dramàtic, però ho entomem amb humor, i l’autor no s’està de salpebrar la història tràgica amb gestos excèntrics (fet habitual en l’obra de Doctorow): els pares nans de Briony; l’absurd de la vida gimnàstica i les grans maratons; la nova parella de Martha: un risible cantant d’òpera obsedit per Borís Godunov...

Tot comença quan Andrew va a veure la seva exdona Martha i li lliura Willa, la filla que Andrew ha tingut amb Briony. Així, a Andrew li sembla que tanca genialment un cercle, ja que el fill que va tenir amb Martha va morir de petit, i ara fa poc la jove i atlètica Briony ha mort també, i això ha ensorrat Andrew. Una part important de la novel·la serà la manera com Andrew ens explica l’enamorament amb l’estudiant Briony. La noia feia equilibris en les barres paral·leles i el professor, mentre passejava pel campus, se’n va fascinar.

El viatge per les volutes cerebrals (“fingir és la feina del cervell”, diu Andrew) és com baixar per un tobogan divertit, delirant. Però també pot ser un laberint ansiós, i al final d’aquesta novel·la veurem la tragèdia de l’11-S, els fils que mouen les altes instàncies de poder, l’atzar sacsejant la inestabilitat de les relacions de parella, l’atzucac de la senectut i, al capdavall, no reconèixer-se davant del mirall.

Andrew, bufó genial, desgavell ambulant, que parla d’ell en tercera persona, professa el cinisme en les relacions humanes, però al final el seu nihilisme és un crit de terror per no haver pogut ser acceptat en el clos de la vida normal. La crítica a aquesta vida normal, d’altra banda, es teixeix cap al final de la novel·la amb tons de paròdia sociopolítica, quan Andrew, com una mena de Peter Sellers, accedeix privilegiadament al Despatx Oval.

Doctorow és un autor de tanta jerarquia com Saul Bellow i Philip Roth, i alguna cosa en aquesta novel·la fa pensar també en el Pnin de Nabokov o en les inflexions tragicòmiques de John Irving. Edicions de 1984 ha publicat en els darrers anys força llibres seus. Ragtime (original de 1975), Billy Bathgate (1989) o La gran marxa (2005) són novel·les capitals, panoràmiques, de cert to èpic. El cervell de l’Andrew, amb traducció de Maria Iniesta i Agulló, no és aparentment un novel·la tan ambiciosa, però acaba emmarcant, com en una faula, el jo en crisi dels individus benestants i lúcids dels Estats Units. El llibre es llegeix d’un plegat, gràcies a l’habilitat de Doctorow per no avorrir mai, però és ben segur que estranyarà una mica els lectors de les novel·les que acabem d’esmentar. Al final de l’empirisme de la neurociència, sembla dir-nos Andrew, amb els ulls esbatanats, que tan sols queda el misteri d’allò inaprehensible.