Els museus a l’era del ‘selfie’

La Monna Lisa, al Museu del Louvre de París, és segurament la imatge més famosa del món al costat de la creació d'Adam (el dit de Déu) a la Capella Sixtina. Aquestes dues obres mestres del Renaixement, de Leonardo da Vinci i Miquel Àngel, tenen un valor simbòlic que va molt més enllà de l'art; però comparteixen el mateix problema: l'excés de visitants. La sala de la Gioconda viu submergida en un constant marasme, s'omple de turistes que donen l'esquena al quadre mentre es fan selfies enmig del rumor constant de la multitud, i a la capella on es trien els papes s'amunteguen, en qualsevol moment del dia en què estiguin oberts els Museus Vaticans, unes 2.000 persones (rep en total uns 22.000 turistes cada dia).

"El problema del 99% dels museus del món és el contrari, que tenen poques visites", explica Luis Alfredo Grau Lobo, director del Museu de León i president de la secció espanyola del Consell Internacional de Museus (ICOM, per les seves sigles en anglès). "L'excés de visitants afecta molt pocs museus i, dins d'aquests museus, molt poques sales. Però tothom ha estat davant la Monna Lisa i ningú ha aconseguit veure el quadre en les condicions adequades per contemplar una obra d'art". Les allaus es concentren en poques ciutats –París, Londres, Roma, Florència, Nova York– encara que van arribar a Madrid l'any passat amb l'exposició de Dalí al Reina Sofia, la quarta més visitada del món (732.000 persones / 6.615 al dia), segons la llista que cada estiu elabora la revista The Art Newspaper, que situa el Reina Sofia en el dotzè lloc dels més visitats (3,18 milions).

El Govern francès va anunciar aquesta setmana que té la intenció que el 2015 el Louvre –el museu més concorregut del món, amb 9,3 milions de visitants el 2013– obri 362 dies l'any, set dies per setmana, "per millorar l'accessibilitat de les obres i millorar l'acolliment del públic". Els Museus Vaticans, d'altra banda, tenen previst posar en funcionament en les properes setmanes un nou sistema de ventilació a la Capella Sixtina per garantir la seva conservació enmig de les masses. "A Espanya no hem arribat a aquest punt tan dramàtic", explica Miguel Zugaza, director del Museu del Prado, que va rebre el 2013 2,3 milions de visitants. "Es tracta d'obres icòniques, que reben una enorme atenció. És una espècie de perversió del fanatisme de les visites", agrega.

Segons la llista de The Art Newspaper, després del Louvre, que ocupa de lluny el primer lloc, els museus més visitats del món són el Museu Britànic (Londres, 6,7 milions); Metropolitan Museum of Art (Nova York, 6,2 milions); National Gallery (Londres, 6,3 milions), Museus Vaticans (Roma, 5,4 milions); Tate Modern (Londres, 4,8 milions); National Palace Museum (Tapei, 4,5 milions); National Gallery of Art (Washington DC, 4 milions); Pompidou (París, 3,7 milions) i el Musée d'Orsay (París, 3,5 milions).

Com passa amb tots els problemes que genera el turisme massiu, no és una cosa que tingui una solució fàcil, ni des del punt de vista ètic, ni des del punt de vista econòmic. Com explica la professora de Museologia de la Universitat Complutense de Madrid, Francisca Hernández, "el patrimoni l'hem heretat i hem de llegar-lo, per la qual cosa el nostre deure és la conservació, però també hem de gaudir-ne". "És difícil", afegeix. "No es pot admetre tanta gent, però alhora és lògic que tothom vulgui veure les obres d'art". Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofia de Madrid, està convençut que és un problema que té solució: "La creixent popularització que han sofert els museus ha provocat un efecte negatiu: que l'èxit d'aquestes institucions es mesuri únicament a través de les seves xifres. Però també som conscients que suposa una oportunitat i un repte. Mai abans la cultura havia estat tan popular. Els museus són llocs de trobada, espais de relació. Hem de tractar de garantir l'accés a l'art i la cultura al màxim nombre de persones i hem de ser capaços també de crear mecanismes que regulin els fluxos de públic i que possibilitin als visitants que es facin seves les narracions que el museu proposa".

No és fàcil negar la visita o establir quotes tancades per restringir el nombre de persones a cada sala –com fa la galeria Borghese de Roma, per exemple, o va fer el Reina Sofia durant l'exposició de Dalí–, sobretot a turistes que vénen en alguns casos de l'altra punta del món (el 13,3% dels visitants del Louvre són dels EUA, el 4,1% del Japó i el 3,8% de la Xina, segons dades de la mateixa institució). I també hi ha l'assumpte econòmic. En el cas del gran museu parisenc, l'entrada costa 12 euros (16 si s'inclouen les exposicions temporals), més les despeses que es puguin generar en les botigues o bars (més que possibles en una visita que dura de mitjana dues hores quaranta-dos minuts). Tot això multiplicat per 9,3 milions són molts diners. La portaveu del Louvre, Christine Cuny, va indicar que el museu ha engegat un projecte de reforma de la famosa piràmide d'entrada: quan es va inaugurar estava previst que fos utilitzada com a màxim per quatre milions de visitants. "La reorganització dels accessos sota la piràmide aportarà solucions per millorar la qualitat de la visita", assegura la memòria d'aquest projecte, presentat al setembre. Les obres començaran aquest mateix trimestre i s'allargaran fins al 2017.

"El gran problema és que hi ha alguns museus massificats i altres de buits", prossegueix la professora Hernández. "En tots els països està passant el mateix. Hi ha petits museus als quals no va ningú i després hi ha macromuseus que estan plens. Però moltes vegades no hi ha pedagogia, és el quadre pel quadre". Les càmeres dels telèfons mòbils no fan més que afegir una nota absurda al caos, perquè milers de visitants donen l'esquena al quadre que en teoria han anat a veure per fotografiar-s'hi. Al Prado, explica Miguel Zugaza, es prohibeixen les fotos per millorar la qualitat de la visita. Als museus britànics o francesos, les fotos estan permeses encara que comencen a sorgir veus en contra. Peter Bazalgette, president de l'Arts Council del Regne Unit, va fer fa poc una proposta: igual que s'han establert vagons silenciosos als trens, es decretin hores lliures de selfies a les galeries. "Permetem la fotografia, però que cada sala tingui una hora al dia lliure de fotos", va afirmar en una conferència en la qual va defensar que el públic comparteixi imatges d'obres d'art "tant com sigui possible", però deixant algun oasi de tranquil·litat. "No som molt partidaris de les prohibicions", assenyala per la seva banda Borja-Villel. "Els museus han d'adaptar-se a les noves dinàmiques de la societat, en aquest cas a les noves modes que les tecnologies generen. Creiem que el veritablement important és sensibilitzar els visitants sobre la importància de respectar les altres persones que estan visitant el museu".

Establir un règim de visites pautades tampoc garanteix una solució al problema. La galeria dels Uffizi, la pinacoteca florentina que acull una de les col·leccions de quadres més importants del món, té un sistema de venda d'entrades per hora, gestionada a través d'una empresa privada. No obstant això, una vegada dins, la visita és un calvari de calor i multituds. El problema és que és un edifici que no està preparat per ser un museu, i encara menys per permetre que es moguin masses en els seus passadissos i sales. El professor d'història de l'art i assagista italià Tomaso Montanari proposa en el seu llibre Les pedres i poble una solució dràstica: emportar-se els Uffizi als afores de Florència. "És un museu que podria ser tot el que Uffizi no serà mai al magnífic edifici de Giorgio Vasari", afirma en conversa per mail. "Podria tenir un gran auditori, una part dedicada als nens. Podria ser un museu per als ciutadans, per a la seva vida diària i el seu futur, no una màquina de fer diners per a turistes".

Existeix un debat sobre aquest creixent problema igual que passa amb el turisme massiu? “No, per desgràcia no”, afirma Montanari. “Encara no hi ha estudis seriosos sobre aquest assumpte”, assegura per la seva banda Francisca Hernández. Gaël de Guichen, un dels grans experts mundials en conservació que actualment dirigeix una investigació sobre la viabilitat de visitar Altamira, explica: “No n'hi ha prou que vegin les obres d'art. Els visitants han de sortir enriquits. Aquí hi ha la clau". De Guichen relata que, fa anys, conversava amb un antic director dels Museus Vaticans que li va explicar que li agradaria tenir un restaurant i fer passar per la bàscula als clients havent dinat i comprovar si havien guanyat pes. “Em va explicar que li agradaria tenir una bàscula així en el museu, comprovar si les persones havien canviat, si s'havien enriquit”, relata De Guichen. La pregunta és si això és possible enmig de les multituds i dels selfies.