Neil Gaiman, pare de 1.001 mons

Va canviar el seu pare per dos peixos de colors. Es va enfrontar a Grendel i al drac del Beowulf. Es va prendre a pit allò que va escriure Pat Ballard per a les Chordettes: “Mister Sandman, bring me a dream”. Va fer duet amb Terry Prachett per narrar la fi del món sense perdre el somriure. Va submergir la mà en gel per aguantar les 4.000 signatures per dia de la seva última gira. I ara la seva incansable ploma està treballant en la seva primera gran sèrie de televisió. L'adaptació per a Starz (els de Spartacus) d'American gods, la seva visió d'una Amèrica en què els déus de totes les civilitzacions que enfilen la madeixa dels Estats Units pateixen la ignorància dels seus antics serfs.

Neil Gaiman (Portchester, Regne Unit, 1960) no para. Ni ho vol. Ni tan sols a bord d'un tren es pren un descans. No n'hi ha per menys. Després de 25 anys ha tornat al seu Sandman, la novel·la gràfica que el va convertir en llegenda als noranta i que segons la MTV ja ha passat dels 30 milions d'exemplars venuts a tot el món. Ara, quan només queda un número perquè Sandman Obertura (ECC Ediciones) arribi al final, Gaiman arqueja la cella davant de la pregunta inevitable: “Quan arribarà?”. “Quan estigui acabat”.

A Gaiman no li agrada que li donin presses. I menys escrivint. Perquè la seva especialitat és crear “icebergs”. “Les meves històries són així. Només se'ls veu el cim. Però hi ha moltes més coses sota les aigües”. N'hi ha tantes, que pot ser pare de mil mons per tots els camins imaginables. Videojocs (Wayward manor), còmics (Sandman, Orquídia negra), novel·les (L'oceà al final del camí), llibres infantils (El galàctic, pirátic i alienígena viatge del pare) i també pel·lícules (Coraline, Beowulf). En total, suma més de 40 milions de llibres venuts al món –segons el blog de literatura fantàstica Wertzone que porta el compte dels autors més venuts de la història en aquest gènere– i va ser l'autor número 1 de la llista de bestsellers de The New York Times amb diverses de les seves novel·les.

Però el seu gran impacte ha estat tornar a Sandman. La preqüela, Obertura, completa els buits d'aquest còmic que presenta les afliccions shakesperianes de set germans, Els Eterns: Destí, Mort, Desesperació, Desig, Destrucció, Deliri i, el protagonista, Somni. “Sempre em va cridar l'atenció que ningú es preguntés pels seus pares. A Obertura explicaré qui són”. Ni més ni menys que dos déus grecs: Nix, deïtat de la nit a la qual fins i tot Zeus temia, segons va explicar Homer. I Cronos, el Saturn que devora els seus fills a l'obra mestra de Goya.

Narrar li ve de família, a Gaiman. “La meva mare no era gaire bona explicant històries, però recordo llegir amb ella llibres amb il·lustracions, com La Sireneta. El meu pare sí que podia inventar-les. I el meu avi. Les del meu pare eren sobre esquirolets que vivien a l'altre costat de la finestra. Les del meu avi, sobre un elefant”. Els altres grans cuiners d'històries per a Gaiman van ser els llibreters, autèntics guardians dels tresors de la seva infantesa. “Recordo com va ser de gran per a mi el préstec interbibliotecari. De sobte vaig descobrir que no només havia de conformar-me amb els llibres que hi havia allà, sinó que podia demanar qualsevol altre llibre”. I no va parar d'aprofitar-ho. C.S. Lewis, J.R.R. Tolkien, Borges, Lewis Carroll… I per descomptat, còmics. Especialment els de Batman, de qui n'acabaria escrivint la mort en el celebrat Whatever happened to the capi crusader (DC Comics, 2009).

Teaser tràiler per 'Wayward manor', el primer videojoc amb el segell de Neil Gaiman.

El que no enyora Gaiman són els temps abans del Torrent i Piratebay. És més, l'autor sosté que la pirateria és una cosa “bona” per als escriptors. Almenys, per als escriptors als quals la gent vol llegir. Ho explica amb una anècdota. Una de les seves primeres sessions de signatures als Estats Units, en la qual compartia taula amb un autor de bestsellers del The New York Times del qual no vol revelar el nom. Una lectora d'aquell autor li dóna el seu llibre perquè l'hi signi. L'escriptor veu que és un exemplar de saldo d'una llibreria. I li etziba: “Això no t'ho signaré. Amb aquest exemplar no he guanyat res, així que no te'l signo”. La dona, sufocada, se'n va anar plorant. “Saps què va passar després”, pregunta retòricament Gaiman. “Diversos lectors que eren a la seva cua, van passar a la meva. Pels pocs centaus que guanya amb un exemplar, va perdre una lectora per sempre, a aquella gent que va canviar de cua i tothom amb qui van parlar els que van veure l'escena. Em vaig prometre: mai seré com ell. I per mi passa el mateix amb els que ataquen la pirateria. Que et pirategin és una oportunitat perquè et llegeixin i, tal vegada, et comprin”.

Que et pirategin és  una oportunitat perquè et llegeixin i , tal vegada, et comprin"

Gaiman veu el futur amb la mateixa idea que ha vist tota la seva carrera: “Mentre pugui fer coses en què encara no sóc bo, sentiré que estic viu i que val la pena”. De manera que va deixar de dedicar-se en cos i ànima al còmic després d'acabar Sandman, així pensa anar deixant la novel·la ara que la domina. Llavors, què? Passar a l'assaig... Per a nens. “Fa anys que ningú escriu un bon llibre sobre mitologia. I els que hi ha són molt antics i avorrits per a un nen. Així que l'escriuré jo”. Per a qualsevol nano? “Pel què era jo als 12 anys”.

Abans de posar punt i final a l'entrevista, Gaiman, amant de sorprendre, se sorprèn. Davant seu, un tovalló en blanc. S'atrevirà a escriure un relat en directe? Gaiman s'ho pensa… Per un instant. Obre la seva jaqueta negra i en treu un grapat de plomes. Les mira escrupolosament i n'escull una. Negra, òbviament. Comença a escriure. 15 minuts després…

Després, Gaiman s'aixeca, s'asseu un parell de files enrere i es posa a dormir.