El fil

M’agradaria parlar amb la meva àvia sobre Lana del Rey. No m’hagués estat difícil aconseguir que pugés al tren de l’adoració. Del Rey reuneix molts dels atributs que segons el seu criteri feien que un artista fos digne d’interès. És viva (no com l’execrable Picasso); nord-americana (sempre un element a favor); i té un èxit monumental fent en tot moment el que li rota. Escoltar-la amb intenció és una experiència força similar a la missa, la pregària o la meditació zen, tot d’experiències que duen el seu segell d’aprovació.

No em cal mirar l’Spotify wrapped per saber que la meva cançó més escoltada dels últims temps ha estat The Grants. Grant és el cognom familiar real de Del Rey, i la cançó és un gospel a la familia, la mort i la memòria. Les veus a capella del principi podrien ser el cor d’una església evangelista. “El meu pastor em va dir/Que quan marxem l’únic que ens enduem/Són els nostres records/I jo m’enduré els teus (o els vostres) amb mi”. També es podria llegir com l’intent de preservar a la memòria un amor perdut —que el you sigui alhora plural i singular facilita l’ambigüitat— però la distinció no és massa rellevant. Del Rey parla de l’amor com un absolut, i vol preservar el record dels qui estima fins i tot després de la mort.

A Did you know that there’s a tunnel under Ocean Blvd, la cançó que dóna nom al disc, la preocupació personal per l’oblit i la permanència ressona per la història dels Estats Units. Del Rey evoca un túnel abandonat amb “sostres de mosaic i rajoles pintades a terra”, una relíquia dels anys vint ara tapiada que travessava l’Ocean Boulevard i desembocava a la platja. Es pregunta quan arribarà el seu torn de caure en l’oblit. El don’t forget me (“no m’oblidis”) que ressona amb intensitat creixent conté el terror lúcid de saber-se transitòria com el túnel: prega al seu públic (al seu amant?) que no la deixi enrere com ho ha fet amb aquell tros del passat de Los Ángeles.

Potser per temperament, comparteixo l’obsessió de Del Rey per l’oblit, i per això la malaltia més terrorífica sempre m’ha semblat l’Alzheimer. Especialment des que vaig començar a veure com prenia els records a la meva àvia, ens convertia als seus familiars en desconeguts, i l’abocava a una decadència lenta. Una terapeuta em va arribar a dir que la neurosi sentimental que m’ocupava en aquell moment era només un mecanisme d’evasió per no haver-me d’enfrontar al seu ràpid declivi; de la mateixa manera que en els seus últims dies de vida m’he distret escrivint un article.

A The Grants, els records que planeja endur-se Del Rey inclouen “la primera filla de la meva germana” i “l’últim somriure de la meva àvia”. El fil que conecta la besàvia amb la neboda és la línea de vida a la qual s’aferra com una liana cap al més enllà. Si hi fos a temps, li diria a la meva àvia que la veig cada dia als ulls de la meva filla; que el fil continua, com en l’himne de Lana del Rey, que tant bé li hagués caigut.