Neus Canyelles capta els cataclismes inaudibles de les ‘Sales d’espera’

Agafem ‘Un ocell ha entrat dins la casa’, el conte esplèndid que tanca el nou llibre de Neus Canyelles (Palma, 1966), Sales d’espera, i no ens serà difícil localitzar-hi la múltiple traça amb què aconsegueix captar literàriament els cataclismes inaudibles i els desgavells interiors d’uns personatges fràgils en extrem i, tal com llegim a ‘Conte de la pedra pómez’, a punt sovint del trencament moral com si fossin “un tassó de vidre o una figureta de porcellana quan ens patina de les mans”: fa un mes que la germana de la narradora ha complert cinquanta anys, però no s’ha pogut celebrar l’aniversari en el moment oportú “per una sèrie de qüestions domèstiques” —no sabem quines, només que fa temps que ni somriu—, i, sobretot, “perquè aquella primavera havíem perdut el pare, i podia semblar que no era gaire adequat fer una festa”; tot i així, la família decideix sorprendre-la reunint-se a la casa del poble —hi ha més espai que al pis de la ciutat i l’entorn és més agradable—, i un cop allà a la narradora se li acut convidar un amic de l’adolescència de la germana. No el troba a casa seva, però sí la mare, tota sola i enderiada a foragitar un ocell que afirma haver vist entrar i que vola arreu de les habitacions, tot i que no apareix enlloc ni se’l sent aletejar.

Més endavant sabrem que la senyora, d’edat avançada i coetània del pare de la narradora, últimament “havia començat a dir coses estranyes”, però l’important aquí és l’estratègia formal, usada habitual­ment per Neus Canyelles en l’arquitectura de la majoria dels contes de Sales d’espera, com si preferís renunciar a la història principal —de la festa, descrita de manera brevíssima, només se’ns informa que la germana “va ser molt feliç durant unes hores”— i centrar-se en la crueltat anònima de les coses que passen a la gent vulnerable i indefensa sense que ningú els presti gaire atenció, com si li interessés més narrar els desequilibris que transparenten la vida que no pas la realitat del que es viu, fins al punt de cloure el conte així: “I no sé si realment vaig veure l’ocell que havia entrat dins la casa. Jo em pensava que sí. Que fins i tot durant uns segons havia estat capaç de notar-ne la presència damunt els nostres caps. Creia que sí. Però, si he de ser sincera, no ho podria assegurar”. En els contes de Neus Canyelles tant les coses concretes com les emocions abstractes de la ment, més aviat malaltissa sempre, s’inclinen a fugir, com si es descol·loquessin o es fragmentessin, a la recerca d’unes combinacions que subverteixin les percepcions convencionals: és la manera de l’autora de provocar en els textos un efecte notable d’estranyament per acabar desestabilitzant les fronteres de la rea­litat. És el que passa, en un nivell diferent, en un altre dels contes exemplars del recull, ‘Vida’, on ens sembla que la feina de la narradora és cuidar dos nens petits fins que, de cop i volta —és la màgia de la destresa narrativa—, ens adonem que els dos personatges a càrrec seu són una parella d’ancians incapaços d’entendre i dominar la malaltia que els va aniquilant.

Potser hi haurà qui retregui a Sales d’espera la falta d’una major amplitud en els recursos literaris usats, o la petitesa de la seva visió de les coses de la vida, però l’art grandiosament mínim de Neus Canyelles per atrapar l’aflicció existencial, per enfrontar-se a l’hostilitat i la indiferència circumstancial, per descriure aquell no saber com viure el dia a dia, aquell no trobar el lloc idoni per plorar perquè sí —recordem la desconeguda de l’extraordinari ‘Desconcert’, que en un descans al Palau de la Música convida la narradora a prendre un whisky al bar—, la desgràcia d’avergonyir-se de ser feliç encara que sigui només un instant fugaç sense cap mena de consistència racional, és dolorós, únic i memorable.

Sales d’espera

Neus Canyelles 
Empúries
136 pàgines. 18,90 euros @9,99