Poesia per a les orelles

Hi ha dies en què, després d’estar-me massa hores cara a cara amb el Word treballant en una traducció o endinsant-me en un llibre que he de llegir per feina, tinc les còrnies socarrimades de tantes paraules. En dies com aquests, quan arriba l’hora de plegar, m’agradaria poder submergir-me en un llibre —per exemple Arnau, d’Adrià Targa, que fa massa setmanes que tinc pendent—, però no en soc capaç perquè el cervell, saturat com està de lletres escrites, ja no és capaç de pair-ne ni una més. I tanmateix em sap greu, perquè llegir és un plaer reposat que difícilment puc substituir per cap altre; mirar una pel·li o una sèrie pot estar molt bé, però obeeix a una altra mena de satisfacció.

Aquesta setmana a això s’hi ha sumat una cosa que m’ha portat a una d’aquelles deduccions en què u més u haurien de ser dos, però inexplicablement acaba amb una suma zero. Per un tema que no ve al cas, volia llegir Canigó de Verdaguer. A les biblioteques que tinc a prop, només en tenen un exemplar i està prestat, i no em sobren els calés per comprar-me cada llibre que em cal llegir per feina. He buscat Canigó també en audiollibre i he fracassat, si bé he ensopegat amb una selecció de fragments declamats amb veu de tro per Lluís Soler. Ficada en un taxi durant mitja hora, el vaig escoltar en una mena de juxtaposició irreal i estimulant dels versos de Verdaguer amb l’embús monumental de la Via Augusta; això, per contrast, és una d’aquelles sumes en què u més u dona mil.

Arran d’això m’he reafirmat en una idea òbvia, que és corroborada per altres fets, per exemple, pel fet que un dia un amic em va passar una gravació en àudio del poema ‘Sistemes’ de Pere Gimferrer recitat per Pere Arquillué, i estic convençuda que, si hagués llegit aquell poema jo sola, la impressió que m’hauria pro­duït hauria estat diferent i, en tot cas, inferior; o també pel fet que quan el senyor M. m’envia una nota de veu amb algun poema que l’ha trasbalsat, m’adono que és una manera concreta de declamar el text, de posar on toca les pauses i els èmfasis, el que em provoca una fascinació absoluta pels versos.

La conclusió òbvia és que no hi ha millor manera de ficar-se en la poesia que escoltar-la. Ni les novel·les ni els assajos no guanyen tant com un poema amb una lectura en boca d’un bon rapsode. En dies que no soc capaç de llegir, celebraria poder abismar-me en un audiollibre de poesia, però —ai!— costa de trobar-ne. Soc conscient que el format d’audiollibre és marginal, i també la poesia ocupa lamentablement espais cada vegada més marginals, i tanmateix, no puc deixar de preguntar-me com és que no tenim més audiollibres de poesia. Com és que no hi ha —o si n’hi ha, no ho he sabut trobar— un audiollibre de Canigó, com tampoc n’hi ha cap de J. V. Foix, de Carner, de Maragall? Com és que tampoc n’hi ha d’Antònia Vicens, de Pedrals, de Casasses? Deu ser un d’aquells l’ou-o-la-gallina tan típics nostres: no fem audiollibres de poesia perquè no interessen, però potser no interessen perquè no donem mai prou espai a la poesia.