L’error (o l’astúcia) d’Albiol amb el català

Poc ens ho pensàvem, que veuríem una cosa així. A mitjan setembre, l’alcalde de Badalona mateix, Xavier Garcia Albiol, difonia per les xarxes socials la moció que el seu grup municipal, amb majoria absoluta, va presentar en favor de la llengua catalana. Et fregues els ulls i no t’ho pots creure. És un dels pronunciaments més rotunds d’un ajuntament pel suport i la promoció de la llengua, no sabem si com a resposta a la crida que els consellers de Presidència i de Política Lingüística van llançar a finals d’agost, tot interpel·lant precisament els consistoris a pronunciar-se d’una manera que ja haurien volgut així. Contra tot pronòstic i sense cap necessitat, Albiol ha fet un pas endavant i ha mostrat el camí a seguir.

N’hi ha prou amb llegir la primera frase per demanar-te si allò ho ha escrit algú de Plataforma per la Llengua o què: “El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és un patrimoni cultural que ha configurat la nostra identitat col·lectiva i que s’ha de projectar amb força cap al futur”; i tot seguit desgrana en tretze articles coses com ara el suport del consistori badaloní al Pacte Nacional per la Llengua (sense estalviar-se l’adjectiu nacional), la reafirmació del català com a llengua pròpia de Catalunya i el suport a les entitats per la llengua o als programes d’acollida als nouvinguts. Sense oblidar “el valor del català com a patrimoni compartit, llengua d’oportunitats i motor de cohesió social i cultural”. Flipa.

Era d’esperar que Albiol hagués de sortir a les xarxes socials a rectificar com un xaiet, no pot ser que el partit advoqui per una llei de llengües estatal que posi fi al desori balcànic en què s’ha convertit Espanya i, a la vegada, doni suport explícit a un pacte perpetrat per un nacionalisme totalitari que l’únic que vol és, precisament, trencar Espanya. M’imagino que la possibilitat de repetir com a candidat a l’alcaldia era massa llaminera com per posar-la en perill, tot i que s’ha de reconèixer que Albiol no és cap tanoca. Només cal recordar que ostenta el mèrit d’haver superat políticament el Procés com un dels líders del PP d’aleshores (era al capdavant del partit a Catalunya) que encara ara ocupa un càrrec de rellevància, cosa que no hauria aconseguit sense una certa astúcia política. Ves a saber què fan ara Rajoy, Sáenz de Santamaría o Millo. Ens inclinem a pensar que la moció del PP badaloní no és cap ocurrència, ni una declaració apressada feta a les xarxes socials, ni un error de matís com el mateix Albiol es va veure forçat a expressar.

El PP no sempre ha estat de cul a la llengua. Tampoc gaire de cara, no ens enganyem. L’any 1983, quan calia aprovar la Llei de normalització lingüística els aleshores diputats d’Alianza Popular prou que estaven contra la llei, però es van absentar del ple de votació perquè entenien la importància del moment i no van voler embrutar la unanimitat que va reflectir la cambra. Més endavant sí que van votar contra la Llei de política lingüística (com també Esquerra hi va acabar votant en contra), per bé que van participar activament en els debats. És amb l’arribada de Ciutadans i la tensió del discurs sobre la llengua que el PP és empès a una posició ultrancera que, al capdavall, tampoc ha acabat de rendibilitzar, amb Vox acumulant tot el capital electoral i simbòlic generat per aquells discursos i sobretot aquelles maneres.

Albiol té el trist mèrit de ser un dels primers líders del PP a flirtejar obertament amb missatges d’extrema dreta intuint el rèdit electoral que en trauria, però ara que el corrent ultra s’ha estès pel món i que l’electorat sembla preferir la marca autèntica, és evident que el seu suport al català representa un viratge al centre que caldrà veure si la resta del partit és capaç de seguir (en som força escèptics, la veritat). No és cap casualitat que, justament en aquest mandat, el municipalisme hagi trobat en la llengua un camí d’acció política fins ara inèdit, amb la constitució de regidories i comissionats pel català en ajuntaments petits i grans, i no costa entreveure que a les properes eleccions municipals la llengua hi esdevindrà per primer cop un important eix programàtic.

Potser Albiol ha vist que la llengua era un bon salvavides de cara a les properes eleccions, o potser és que ha intuït que les mateixes tendències ultres que estan delmant el PP també estan castigant Junts, en el seu cas sota l’empenta d’Aliança Catalana. I Junts, recordem-ho, no va signar el Pacte Nacional per la Llengua.