L’hotel dels embolics de Ferran Torrent

L’any 1961 unes reformes arquitectòniques van propiciar que l’hotel Metropol de València, al carrer Xàtiva, davant de la plaça de toros, s’enlairés per damunt dels seus dos competidors més directes, el Royal i el Reina Victoria, i assolís la categoria necessària per mesurar la força de les comoditats acabades d’adquirir amb la del seu rival més directe d’aleshores, l’hotel Astoria de la plaça Rodrigo Botet. A pesar d’haver nascut i crescut en unes condicions més modestes, si hi havia una cosa que no faltava a l’hotel Metropol era una intrahistòria tan glamurosa com tràgica, una aglutinació d’anècdotes significatives i poderoses que podien haver induït qualsevol hoste insomne que hi parés, prou informat del passat, a invocar l’ajuda d’algun mèdium per obtenir les improbables confidències d’unes parets que guardaven secrets suculents i segurament estremidors.

Durant la Guerra Civil, per exemple, l’ambaixada de l’URSS havia instal·lat a l’edifici de l’hotel Metropol el seu quarter general, i va ser des d’allà que un corresponsal de guerra, Ernest Hemingway, va rebre una trucada d’Alexander Orlov, el cap a Espanya de l’NKVD, el servei de l’espionatge soviètic, l’artífex del programa d’ensinistrament per a la lluita de guerrilles a la zona de Benimàmet, als afores de València. Hemingway va acudir al camp d’entrenament, és clar, i en va informar els periòdics on col·laborava, però per entendre millor la mecànica que Ferran Torrent (Sedaví, 1951) posa en dansa a la seva nova novel·la, El jo que no mor, val més recordar el que Hemingway deia d’un hotel semblant al Metropol de València, el Florida de Madrid: que estar-se allà durant aquells anys equivalia a aprendre el mateix que s’aprenia recorrent el món.

És el que amb tota seguretat passa al protagonista d’El jo que no mor, un sofisticat falsificador d’obres d’art, el Regino, vist tot just quan està fonamentant el prestigi que l’acompanyarà posteriorment, client habitual de l’hotel Metropol durant l’any 1966, un equilibrista majestuós a l’hora de confiar en la gràcia de la supervivència, algú que si no transités en un continu eufòric entre l’imprevist i l’insòlit, hauria d’avorrir-se fent cua a la sala d’espera d’un psiquiatre. Per sort no és així, ja que els lectors tenim el goig d’haver seguit les seves peripècies en novel·les anteriors de Ferran Torrent —l’última, la incommensurable Memòries de mi mateix (2023), que no se sap com s’ho prendrà quan s’adoni que ja no pot ostentar el qualificatiu de millor obra de l’autor, perquè El jo que no mor l’hi ha arrabassat com un expert carterista de guant blanc.

Com Hemingway a l’hotel Florida, Regino no ha d’anar gaire més lluny de l’hotel Metropol per trobar-se envoltat d’espies soviètics, d’agents del Mossad israelià, per topar amb les desgràcies del nazisme i els jueus i els vaivens de les obres d’art confiscades durant la Segona Guerra Mundial, per consolidar amistats duradores amb militars franquistes que fan venir ganes d’abraçar-lo, per comprometre’s amb opositors al règim que potser ja pertanyen a una altra espècie —se’ls respecta, si voleu, però abraçar-los ja seria una altra qüestió—, per aconseguir que es vagin creant unes ganes intenses per conèixer també Manuel Estornell, el director de l’hotel Metropol, aquest hotel d’embolics tan envitricollats que fins i tot s’hi hostatja una tal Ketty, que, com passa amb tot i amb tothom a El jo que no mor —que ningú és el que aparenta ser—, no és cap Ketty, sinó Ava Gardner: posats a fer, un té ganes de demanar que qui hagués conegut València i tots els altres delinqüents de major o menor solvència que es mouen amunt i avall d’El jo que no mor hagués sigut Gene Tierney, que l’any 1966 disposava d’una edat prou propícia per cometre les seves últimes barbaritats contundents.

Un hotel pot ser tan infinit i microscòpic, tan vodevilesc, com una novel·la de Balzac. Tot és monòton i repetit, circular i concèntric —la inventiva de tothom és exasperant, perquè dramàtic és sempre el drama econòmic, la seva opacitat moral, tant dels rics com dels pobres—, però l’alegria narrativa d’El jo que no mor fa que tot sigui diferent: Ferran Torrent dosifica amb astúcia i una versemblança molt hàbil, en un rerefons polític de moltes peripècies, un cúmul d’intrigues, entre el passat i el present, que es van trepitjant al llarg del relat, que no parem de llegir fins que el cop de màgia final ens satisfà del tot. Cada vegada més, el millor Ferran Torrent s’assembla més al millor Georges Simenon.

El jo que no mor 

Ferran Torrent 
Columna
288 pàgines. 20,80 euros