‘Josep Pallach, política i pedagogia’: La baula socialdemòcrata

La llarga dictadura del general Francisco Franco va impedir i escapçar moltes carreres polítiques. D’una banda, trobem les generacions malbaratades per raons “biològiques”. De l’altra, hi ha qui va quedar desconnectat de la societat postfranquista per un exili interminable i per les dificultats per adaptar-se a les noves coordenades ideològiques. En política sovint és tan important tenir raó o encertar-la estratègica i tàcticament com arribar quan toca.

En certa mesura, aquest desajustament dels temps va marcar la trajectòria de Josep Pallach i Carolà (Figueres, 1920 – l’Hospitalet, 1977). Massa jove quan va esclatar la Guerra Civil com per tenir-hi un protagonisme principal, aquells van ser més aviat anys de formació al BOC, a la FNEC i al POUM. Sorgeix també, aleshores, la seva vocació professional com a pedagog i la seva desconfiança vers els comunistes, que, en ple conflicte, havien volgut acabar amb la dissidència representada pel partit liderat per Andreu Nin —assassinat pels soviètics— (el Vendrell, 1892 – Madrid, 1937) i Joaquim Maurín (Bonansa, 1896 – Nova York, 1973).

No és casual que Pallach s’emmirallés en el polític aragonès —”era un home extraordinàriament dotat per ensenyar la gent, per donar-los consciència de pertànyer-hi”—, amb qui compartia la voluntat educadora i l’al·lèrgia antiestalinista. En definició d’Alberto Sabio, recent biògraf de Maurín (Excomunistas, Galaxia Gutenberg, 2024), però aplicable al figuerenc: “La cultura le sirvió para hacer política, del mismo modo que la pedagogía tendría que ayudar a crear mentes revolucionarias”. Ambdós, a més, coincidiran a deixar enrere les respectives joventuts insurreccionals per apostar —novament a destemps— per la unitat de l’espai socialista i l’eix socialdemòcrata.

En el cas de Pallach, l’exili francès —implicat a la Resistència antinazi, fa un breu intent de retorn que el porta a la presó i a una sonada evasió el febrer de 1946— serà decisiu per a aquesta evolució, que tindrà la seva primera cristalització en el Moviment Socialista de Catalunya i en el mestratge rebut de Manuel Serra Moret (Vic, 1884 – Perpinyà, 1963), de qui recull el llegat del socialisme històric català representat per Rafael Campalans (Barcelona, 1887 – Torredembarra, 1933), autor —nova carambola— de Política vol dir pedagogia. Precisament aquest binomi regirà els seus anys a França, tot creant una important i pionera xarxa internacional amb el socialisme europeu i treballant en un institut experimental amb la seva dona, Teresa Juvé Acero. D’aquest període ens n’ha deixat testimoni la seva filla, Antònia Pallach Juvé, a Rossinyol que vas a França (Rúbrica, 2024).

El 1969 s’instal·la definitivament a Catalunya, on manté aquest doble compromís. D’una banda, trobem la seva implicació en l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB i la seva participació en diferents projectes pilot crítics amb l’Escola de Mestres Rosa Sensat, tot plegat reforçat per la seva tesi doctoral sobre l’educació a Catalunya (1975). De l’altra, hi ha el seu projecte d’una confluència socialista d’obediència catalana i amb paràmetres de la socialdemocràcia europea. Tot i la seva seductora personalitat, el seu bagatge ideològic i els seus contactes internacionals, les dificultats seran excessives, perquè el seu lideratge serà contestat per nous referents sorgits de l’interior, perquè el cordó respecte del PSUC no és compartit —i no sempre és d’esquerres— i perquè els amics europeus aposten —amb diners i reconeixement— per una convergència sota el paraigua del PSOE.

La mort sobtada evidencia com el seu PSC-Reagrupament s’ha quedat sense prou espai polític. Paradoxalment, la posterior integració de tot el socialisme català en facilitarà l’evolució ideològica que, en part, acabarà donant la raó a Pallach. Tot actualitzant el treball de Glòria Rubiol sobre el pallachisme (Josep Pallach i el Reagrupament, PAM, 1995), l’historiador Joan Safont recupera amb tremp periodístic la figura del polític figuerenc per reivindicar aquest paper com a baula de connexió amb el projecte socialdemòcrata europeu per part d’un polític pedagog —o d’un pedagog polític— que, “al costat de la unitat socialista, reclama[va] la claredat socialista”.

Josep Pallach, política i pedagogia 

Joan Safont 
Pòrtic. 328 pàgines. 19,90 euros