No tots els homes

Cada vegada que surt a la llum un escàndol relacionat amb la violència sexual, com ara el cas Pelicot o els grups massius de Telegram on es compartien instruccions per violar, penso en un llibre d’història, Continent salvatge, del britànic Keith Lowe. Ara ja fa anys que vaig perdre la meva còpia, que de tota manera vorejava la desintegració, però el paisatge de fons s’ha quedat amb mi. L’escenari és l’Europa que segueix la fi oficial de la Segona Guerra Mundial: un continent devastat, poblat per milions de desplaçats, bojos i tolits. Entre la runa deambulen contingents de soldats vencedors, alguns acabats d’arribar dels Estats Units. Són joves frescos, idealistes, de credencials impecables, que de sobte es troben en un parèntesi de la civilització; per primera vegada, durant unes setmanes, poden triar comportar-se de manera verdaderament lliure. En un context en què les violacions no comporten cap mena de represàlia, les seves tries són exactament les que s’imagina el lector.

El lema Not all men —”no tots els homes”— vol fer contrapès a les condemnes generalitzades a la masculinitat que segueixen cada instància pública d’abús. Entenc la resistència a identificar-se amb els agressors de les notícies, a sentir-se part d’una massa subjugada als seus impulsos bàsics. Al cap i a la fi, la connexió atàvica amb l’animalitat i les forces de la natura s’ha reservat sempre a la feminitat; la gràcia de ser home és poder creure en el poder endreçador de l’intel·lecte. Dit això, apel·lar al propi temperament, naturalesa, refinament o, en els pitjors casos, bondat, com a garantia contra la possibilitat de sobrepassar-se o agredir sexualment, sempre m’ha semblat o bé pueril o bé deshonest, si no directament perillós. El continent devastat del llibre no és una raresa històrica, sinó un territori que existeix a l’interior de cadascú, més o menys amagat, més o menys accessible segons les circumstàncies.

Negar la pròpia capacitat per al mal no et fa millor persona, sinó més ingenu i fàcil de manipular. Malauradament, aquesta qüestió bàsica de l’existència humana ha passat a formar part d’una guerra cultural, i sembla que no se’n pugui parlar sense fer servir uns termes concrets o posicionar-se en un “bàndol”. La reacció davant de les denúncies generalitzades contra els homes, de l’allau de notícies esgarrifoses, no pot ser reivindicar una excepcionalitat individual, però tampoc caure en l’autoflagel·lació performativa (els “aliats” fan fàstic perquè la insinceritat és repel·lent) ni en una cancel·lació a l’engròs de la masculinitat, que al capdavall és capaç de grans meravelles. Diria que més aviat cal acceptar que la frontera amb aquest territori interior és porosa, i que no creuar-la mai és una decisió que s’ha de renovar cada dia, a cada moment, que requereix sospitar d’un mateix i estar alerta. Cada escàndol que es fa públic hauria de ser com un recordatori, o una guia: el far que gira i de tant en tant et colpeja amb la seva llum directa per recordar-te on és la línia de costa.