La correcció, abans i ara

Cada quinze dies, Rudolf Ortega (Barcelona, 1970), corrector d’aquestes pàgines, analitza l’estat de la qüestió lingüística a la seva secció Brou de Llengua. No ho fa gaire sovint perquè és molt discret, però alguna vegada ha aprofitat aquell espai per explicar què és corregir i fer com si no. La de corrector és probablement la feina més invisible que hi ha al sector editorial, ni tan sols n’apareix el nom als crèdits. Probablement és per això que la figura d’Andreu Rossinyol (Sentmenat, 1948), primer corrector de Quadern, per al gran públic ha passat injustament d’esquitllentes per la història de la literatura catalana, però els que ens saben (com Ortega) el veneren i li reconeixen un paper cabdal.

L’any 1982 engega Quadern i Lluís Bassets truca a Rossinyol, potser pel ressò que havia tingut un article que protestava per la mala correcció de poemes de Vinyoli en un altre mitjà. Corrector de confiança de Vinyoli però també de Foix, Martí de Riquer o Brossa, abans d’aquest diari Rossinyol va treballar a Edicions 62, Seix Barral, el Diccionari etimològic de Joan Coromines i Quaderns Crema. Després sempre va anar per lliure perquè, diu, li interessa triar els llibres que corregeix, no per caprici personal, sinó per mètode: ell no tira pel dret, sinó que omple folis de comentaris perquè siguin l’autor i l’editor els qui prenguin decisions a consciència (vegeu la fotografia que acompanya aquest article). Explica que això ho va aprendre a Edicions 62: “Vaig començar en un temps en què se suposava que l’autor no sabia llengua, el que en sabia era el corrector, i es feien carnisseries. Però un dia Jordi Sarsanedas es va queixar a l’editorial d’una correcció, és l’única crítica que he rebut, però vaig quedar escaldat i vaig veure que no s’havia d’anar per aquest cantó”. També Espriu el va advertir, que no li toqués ni un punt ni una coma, i d’aquí les seves notes característiques. Els elogis eren freqüents: Marià Manent deia a Xavier Folch que n’estava molt content, de Quadern, i Joan Solà deia que Rossinyol era la persona que sap més català.

Si el model de llengua que avui llegiu a Quadern (i a la premsa en general) no sorprèn ni cal intervenir-hi gaire, diu Ortega, és perquè Rossinyol va ajudar a establir-lo. Eren els anys vuitanta, i hi havia dues escoles marcades: el català ric però normativista de l’Avui i el que se’n deia el català light, al Diari de Barcelona (molt influït per Joan Ferraté). Rossinyol va procurar mantenir un català “literari però no encarcarat, sempre he cregut que el lector no ha d’anar a repel de l’autor”.

Amb anys de distància i molts correctors entremig, com ara Mait Carrasco o Pau Vidal, Ortega subscriuria aquesta afirmació. Dels últims temps, destaca un moment clau: l’any 2016 s’havia de decidir si s’aplicava la reforma ortogràfica dels diacrítics. L’aposta, llavors sota la coordinació de Carles Geli, era arriscada, a causa de la controvèrsia generada i de la moratòria de quatre anys per avaluar si la cosa prosperava. Però van decidir tirar endavant, tot i la desavinença d’alguns col·laboradors. El mateix any es publicava la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, que obria la porta a la llengua informal i que Ortega també va adoptar de seguida.

Què ha de fer un corrector d’un suplement? Rossinyol respon: “T’has de situar al nivell de l’autor, jugar el seu joc, i no l’has de fer passar per un adreçador per on no vulgui passar, escrigui més estripadament o menys”. Dèries concretes: la ela geminada escrita com cal (llavors, una lletra catalana en un diari espanyol no rebia gaire atenció) i els interrogants s’han d’obrir i no només tancar. “Hi ha una llegenda que diu que en català no s’obren, que és influència del castellà. I què? Fabra mai no va pontificar sobre això i tant me fa d’on vingui si ens beneficia”.

Ortega parla en termes similars: “La gràcia és que hi ha diferents veus, t’has d’adaptar a la de cadascú i alhora donar unitat d’estil”. Explica que tot i que cada vegada hi ha un domini més clar de la gramàtica i l’ortografia (efecte clar de la normalització), també ha de bregar amb interferències lingüístiques que abans no es veien tant. El criteri, però, és sempre modern: com menys cursives, millor.

Acabem amb una batalleta: un dels molt pocs articles que Andreu Rossinyol ha publicat a Quadern era molt crític amb la MOLC (la col·lecció Millors Obres de la Literatura Catalana), l’any 1983. Joaquim Molas es va ofendre, però va ser Enric Bou qui va respondre en un altre article. “Llavors, quan un text no encaixava a pàgina, era feina del corrector escapçar-lo (ara ho fan els editors). Vaig haver de ser el censor de qui m’atacava”, explica rient. Ara Rossinyol està retirat, però encara corregeix algun clàssic català per a Adesiara, recentment Guimerà o Iglésias. També escriu, perquè tot i que no s’ha prodigat gaire en premsa, quan la sang li bull omple pàgines i pàgines, molts cops distribuïdes per ell mateix en forma d’opuscle. Tant de bo algun dia veure’ls tots publicats en un sol volum.

El crític de llibres com a lector públic

Ponç Puigdevall

Un crític de llibres és un lector que escriu; o potser es pot dir d’una manera més concreta: un crític de llibres és un lector públic; o, segurament, encara es pot dir d’una altra forma més precisa: un crític de llibres és una cosa bastant semblant a ser un carter. Portem notícies de llibres que ens fa il·lusió d’entregar. Perquè, encara que sembli que no és així, el que més ens agrada és dir que aquest llibre cal que tothom el llegeixi i sigui tan feliç com ha sigut el lector que us el recomana. També és veritat que no sempre és així: a vegades no hi ha el moment de sort que normalment es desitja. A vegades ens trobem en la tessitura que un lector que escriu ha de complir amb tots els papers de l’auca. Hem de seduir escrivint, però també ens trobem que som un jutge, un fiscal i fins tot un advocat defensor. Hem de convèncer els lectors que ens llegeixen que entenem el que llegim, que tenim una mínim d’empatia cap al llibre que tenim a les mans, però també hem de ser capaços de tenir prou habilitat i gentilesa per aconseguir donar prou rellevància als matisos.

I com que un crític de llibres és un lector que escriu, ha de tenir prou coratge per ser valent i detectar tota una sèrie de coses que tenen bastant a veure amb les noves tendències que, no se sap com, es van formant. O potser el secret es basa només amb la gràcia de relacionar punts de vista. El que sí que no sap un crític de llibres és predir res relacionat ni amb el passat ni amb el futur.