Toni Rodon: “El consens ha de ser un resultat, no l’obsessió prèvia”

El politòleg Toni Rodon (Mataró, 1985) disserta a Qui no vulgui pols… (Peu de Mosca) sobre la discrepància com a element bàsic del debat i alerta que els paladins de la crítica a la tensió són els mateixos que es beneficien de l’immobilisme.

Pregunta. Per què tot d’una tot sembla polarització?

Resposta. Hi veig dos factors. Un són les desigualtats estructurals: va passant el temps i no se solucionen la pobresa, la discriminació. La cosa es va escalfant i els grups s’acaben enfrontant. Això és una conseqüència no desitjada de l’augment de l’interès per la política. Hi ha una gran relació entre tenir un nivell educatiu alt i canviar poc de vot i d’opinió. La crisi del 2008 va polititzar molta gent.

P. Ens referim a la polarització més pensant en allò que veiem i no en allò que és?

R. És normal que d’entrada vegis que s’insulta i es crida, però l’important és al fons. Més enllà que puguis estimar o odiar l’oponent, quina visió de la societat tens? Quines polítiques públiques proposes? També hi ha el biaix de grup, difícil d’eliminar: quan tenim uns valors que es contraposen a un altre grup polític, qualsevol proposta que en surti la veurem malament.

P. Per què no és desitjable un baix nivell de polarització política?

R. Aristòtil deia que la virtut es troba en l’equilibri. Un sistema amb poca discrepància pot ser igual de dolent que un altre que en tingui molta. Ens fixem més en aquelles societats que s’enfronten molt i obviem les altres, on potser les coses s’accepten tal com són malgrat els greus problemes estructurals.

P. Democràcia i consens no són idees inherents l’una amb l’altra?

R. El problema d’Espanya és que xoquen dos models. Una visió de base més plural, que accepta que hi ha diferents grups que tenen la capacitat de tenir el poder, i una altra que creu que, quan l’ostenta, té barra lliure per fer el que li vingui de gust. N’és una prova el que hem trigat i la desgana davant d’un Govern de coalició (PSOE-Podem).

P. Els mitjans estan cridats a tenir el tensiòmetre en aquest assumpte?

R. La vostra raó de ser és incomodar el poder, descobrint casos de corrupció, per exemple. Si feu bé la vostra feina, esteu creant polarització. Oi que ningú us diria que esteu fent un mal servei a la democràcia?

P. O tot el contrari…

R. És clar que hi ha problemes estructurals que no se solucionen en dos dies i que necessiten treball conjunt, però moltes vegades, darrere de l’apel·lació al consens necessari, s’amaga una voluntat de mantenir l’statu quo, el del guanyador.

Un referèndum, per definició, crea perdedors, i en la cultura política espanyola la idea de perdedor

no agrada

P. El consens, per tant, és una construcció…

R. Ha de ser un resultat, no pas l’obsessió prèvia. Si no, m’estan dient que m’hauré d’acomodar a les propostes de qui mana.

P. I com ha de ser aquesta construcció?

R. Moltes vegades els governs, sobretot quan no tenen majoria absoluta, venen la idea de voler ser amplis. En el fons és una manera d’apuntalar el seu poder. Els grans canvis estructurals dels darrers anys s’han fet sense consens. Per exemple, el matrimoni homosexual, que va treure un milió de persones a manifestar-s’hi en contra. Al final, el PSOE va decidir tirar-lo endavant i aprovar-lo, creant polarització. Es considerava que era una política pública amb uns valors superiors i la societat la va acabar acceptant.

P. Hi ha consens davant l’emergència climàtica. Per què no avancen les polítiques?

R. Els nostres experiments revelen que la gent acostuma a estar molt en contra d’aquestes polítiques. Només les veuen bé si no les han de pagar. Però no oblidem la capacitat d’adaptació: si fa anys haguessis preguntat als escandinaus si voldrien pagar tants impostos com ara, segurament molts haurien dit que no. Però ara et diran que no està malament.

P. Durant el Procés, més enllà de l’alt voltatge en la discrepància, sí que es va arribar a viure la sensació que s’obligava a escollir bàndol.

R. Sí, però la polarització no va arribar mai a nivells de violència gaire elevats, com en altres contextos. Això dels dos bàndols és qüestionable: hi ha molta gent que té clar si és independentista o no, però hi ha una gran massa que canvia d’opinió en funció de la situació contextual. És a dir, el dubte és més normal del que sembla.

P. Sí que sembla que un debat aspre allunya la ciutadania.

R. Efectivament. Però hi ha un patró inevitable, que és que, quan poses la càmera, els polítics es comporten d’una manera diferent de quan està apagada. Hi ha d’haver una reflexió general a la societat i també als mitjans sobre on són els límits de la censura i l’existència d’algun tipus d’agència que intenti controlar, per exemple, les mentides.

P. Per què a Espanya costa encaixar amb naturalitat l’eina del referèndum?

R. Un referèndum, per definició, crea perdedors, i en la cultura política espanyola la idea de ser perdedor no agrada. Està associada al fet que hi ha d’haver una mena de compensació, una mena de transacció, i el referèndum impedeix això moltes vegades.

P. Parla de la desigualtat com una de les veritables arrels de la polarització. Com veu les polítiques de cohesió?

R. Soc pessimista amb el que hem fet, encara que hi ha exemples de bones pràctiques, com ara el pla de barris. Les institucions han fomentat que hi hagi diversitat, per exemple amb habitatges que barregin grups. Encara que aquest foment potser no serà bo al principi, perquè crea discrepàncies, xocs, a la llarga té conseqüències positives.

P. Es pot fiar tot al punt mitjà aristotèlic?

R. Si mirem el passat, hi ha moments a Catalunya on hem tingut un punt mitjà entre la polarització i la confrontació d’idees. Els clàssics enfrontaments entre Jordi Pujol i Pasquall Maragall, per exemple.

Qui no vulgui pols...

Toni Rodon
Peu de Mosca
156 pàgines
19,50 euros