Damià Bardera, professor: “S’estan regalant títols d’ESO i maquillant les dades de fracàs escolar”

Fins fa poc, Damià Bardera (Viladamat, 1982) era relativament conegut pels seus articles a Núvol i els llibres de contes, però en les darreres setmanes el seu nom ressona com una de les veus crítiques del sistema educatiu i per haver denunciat algunes coses que molts pensen i viuen, però pocs diuen. Això li ha portat una allau de seguidors ―i també algun detractor― en un moment de descontent i preocupació pel nivell i la qualitat de l’educació i la manca de solucions eficients. Escriptor i professor de secundària en un institut de la província de Girona, ha publicat Incompetències bàsiques (Pòrtic), un assaig en què considera que els gestors educatius i les normes no ajuden a una professió desprestigiada, en molts casos, per la poca professionalitat dels mateixos docents.

Pregunta. Per vostè el llibre és una catarsi?

Resposta. Tota la literatura és catàrquica. Tot i que no és el nucli central de la meva obra, perquè són els contes, la visc com una catarsi. Però el vaig escriure perquè ja no podia callar més. Hi ha molta gent que està fatal al sistema educatiu, però no sap què fer. Jo he tingut sort de poder dir el que molta gent pensa.

P. Parla molt de disbarat educatiu. Per què ho considera així?

R. Vaig començar a veure coses que no m’agradaven quan feia el màster per donar classes a la secundària, però pensava que tot canviaria quan arribés a l’institut. Després vaig començar en una privada i tot funcionava molt malament. I quan vaig arribar a la pública, les coses funcionaven una mica millor, però em vaig adonar que era un desgavell.

P. Algun exemple?

R. He vist donar títols d’ESO a alumnes absentistes, i això és una falta de respecte per als alumnes que treballen. S’estan regalant els títols d’ESO, i s’estan maquillant les dades sobre el fracàs escolar.

En una classe d’ESO amb 30 alumnes pots tenir-ne 20 amb adaptacions perquè tenen algun problema. Com puc adaptar el contingut i els exàmens per a 20 alumnes? A més, hi ha alguns alumnes que suspenen perquè són ganduls. El problema és que, si suspèn, es busca qualsevol excusa per fer-li una adaptació, i si continua suspenent el problema passa a ser del professor perquè no sap fer-li una adaptació. Llavors, el professor l’aprova per no tenir problemes.

Es fan programacions i després aquestes coses no es fan a l’aula. I llavors es prenen decisions sobre papers ficticis i tothom participa d’aquesta farsa.

També hi ha certes formacions sobre mindfulness, constel·lacions familiars.... Només pel fet que el Departament les reconegui per tenir més punts és un desprestigi per a la professió. Hi hauria d’haver un col·legi professional que digués quines metodologies estan contrastades i funcionen, però no hi és. I al final el sistema està creant monitors, més que professors, que es dediquin a distreure els nens.

Un altre exemple. Ara estan arribant unes pantalles digitals i s’han gastat una morterada sense preguntar si les necessitem. Jo no la necessito ni la faré servir. Aquests diners no es podien destinar a fer inclusió?

P. Pinta un panorama molt desolador, especialment si hi ha pares amb nens que han de començar l’ESO.

R. Però és que a primària el panorama no és millor. Si un nen sense problemes cognitius arriba a tercer i no sap llegir, què ha estat fent? Els nens han de llegir. Però si comencem a fer experiments, aquests tenen conseqüències. Anem fent d’aprenents de bruixot i això petarà. L’infant que no té uns pares que se’n preocupen ni l’ajuden a fer els deures ni el motiven està condemnat.

Cal un col·legi professional que vetlli perquè les metodologies estiguin contrastades

P. No és partidari de les noves metodologies?

R. Aquest és un fals debat i un debat interessat. Tots els estudis seriosos diuen que la clau és el docent. Llavors, per què posem per davant del docent unes metodologies? És el docent qui ha de decidir quina metodologia aplica segons els alumnes que té davant. Una mateixa metodologia no serveix per a tothom.

P. El llibre i els articles li han generat conflictes amb els companys?

R. No, al contrari. Molta gent m’ha donat suport i les gràcies. Si a algú l’ha molestat no m’ho ha fet saber.

P. Si casos com les agressions o els problemes de salut mental són tan habituals, per què no es fan públics?

R. Perquè estàs desprotegit. Si pateixes una agressió i fas tot els tràmits per denunciar-la i veus que al final no acaba en res, o fins i tot en surts més perjudicat, al final abandones i aprens a normalitzar-ho i a no queixar-te. Hi ha docents que per suportar tot això han de prendre pastilles o anar a teràpia.

P. Els alumnes estan sobreprotegits?

R. El problema és que no veuen que hi ha conseqüències reals. Si suspenen, tenen una segona o tercera oportunitat fins que aproven o els aproves. Si maltracten un company, potser els expulsen dos dies, però tornen i no passa res, i al final hi ha una sensació d’impunitat.

P. Creu que s’ha perdut l’autoritat de la figura docent?

R. Crec que s’hauria de diferenciar entre l’autoritat i el respecte. L’autoritat ha de venir donada només per la professió, igual que passa amb els policies o els metges. A classe l’autoritat és el professor, és una norma que s’ha d’acceptar per començar el procés d’aprenentatge. Una altra cosa és el respecte, que te l’has de guanyar fent bones classes, engrescant els alumnes i no insultant la seva intel·ligència.

P. Però, com a tot arreu, hi ha professors bons i dolents.

R. Comencem pel principi. Algú es queixa perquè la nota per estudiar Medicina sigui molt alta? No, perquè quan vas al metge vols estar ben diagnosticat. Llavors, per què l’educació és un colador i hi entra tothom?

P. Però aquí hi ha les PAP.

R. Això és a primària. No és tothom igual, però el perfil típic de Magisteri és noia, acadèmicament justes, amb alguns problemes de comprensió lectora i sense curiositat intel·lectual o cultural. I et diuen que volen ser mestres perquè els agraden els nens. Però et poden agradar els animals i no fer veterinària. No acaben d’entendre de què va això de l’educació.

El sistema hauria de filtrar més, tant a primària com a secundària, perquè no pot ser que els professors no sàpiguen ni què passa al món. Com vols engrescar els alumnes perquè llegeixin si al professor ja no li agrada llegir? No tothom és vàlid per ser professor. Ser professor hauria de ser l’aristocràcia de l’esperit. Però aquí entra tothom, i això és un desprestigi.

P. Caldria auditories internes o sistemes d’avaluació del professorat?

R. I qui fa l’auditoria? Els que formen part de la farsa? És fer-se trampes al solitari. Això passa també amb les oposicions, on et trobes que els del tribunal fan el teatre i fan veure que t’entenen, però tothom sap que la programació sobre la qual t’estan avaluant no l’aplicaràs a l’aula. Tot és una gran mentida.

El sistema hauria de filtrar més. No tothom és vàlid per ser professor

P. En tot això, quin paper fan els sindicats?

R. Els sindicats es queixen, però els falta creativitat i noves estratègies per fer arribar el seu relat i que arribi bé, i no donar la sensació que els professors només es queixen per tenir més vacances. I tampoc haurien de fer tasques d’orientació pedagògica, caldria un col·legi professional.

P. Hi ha gent que pot pensar que els professors són uns privilegiats i demanen millores laborals mentre els resultats s’enfonsen.

R. Vist des de fora, pot semblar un privilegi, però quin privilegi hi ha a perdre la salut mental per culpa de la feina? Tots aquells que ho pensen, que vinguin i que s’hi posin ells, a fer classe.

P. Fa una dècada que és professor. Se’n penedeix?

R. No, tinc vocació docent, que forma part de la meva vocació artística. Com a artista intento deixar el meu segell en la docència, i per això no m’agrada que m’imposin metodologies. Jo em dec als alumnes i a la meva obra.

P. Es considera un professor cremat?

R. De la docència no, perquè m’ho passo bé, però estic indignat amb el sistema, perquè està basat en la mentida.