Marina Sáez mostra que l’arruga és bella a ‘Aiguagim’

Tenim el conte de Monzó en què el fill visita a la residència el pare transvestit (un conte sobre el temps que ens transforma) i tot un llibre de relats d’Antònia Carré-Pons, Com s’esbrava la mala llet (2018), que es fixa en la vida dels vells tal com no la veiem a les pantalles (on sembla que és tabú). Els dos exemples venen a tomb perquè Aiguagim, el còmic entranyable i divertidíssim de Marina Sáez, també pertany al gènere gerontològic, i també combina irreverència i tendresa. S’hi explica la vellesa sense pèls a la llengua. Se’n fa conya alhora que se’n reivindica el dret a la visibilitat, el dret a tenir veu.

Les edats de les protagonistes d’Aiguagim, totes dones, van dels 67 als 94 anys; o sigui que hi ha casos i parers diversos, i Sáez no cau en la trampa de posar-les totes en un mateix sac. Si antigament el safareig es feia mentre es rentava la roba, sembla que ara l’espai de confessió per antonomàsia sigui el vestidor del gimnàs. Sáez, que té un alter ego per figurar al seu còmic, hi para l’orella i il·lustra l’anecdotari rebut de viva veu. Sense oblidar la funció de la caricatura, quan llegim Aiguagim ens fem un bany de realitat (decrèpita) i ens recreem en les xacres de l’edat (la protagonista que no té un all té una ceba), però al còmic també s’hi intueix una certa idealització d’aquesta colla de jubilades, una mena d’orgull de neta incondicional (“Les iaies no es toquen!”).

És típic que ens faci riure allò que reconeixem com a veritat ratificada: una senyora s’estampa la cara del net a la tovallola (via Fotoprix), o a un assidu de la sala de musculació se li escapa un testicle del pantalonet (una àvia no dubta a assenyalar el paral·lelisme de l’escena amb l’ou com balla). La conversa sobre el Satisfyer mentre quatre octogenàries manipulen els assecadors (un altre aparell elèctric de primera necessitat) és per emmarcar. Hi ha més perles, igualment encertades.

D’Aiguagim ja s’havia publicat un fragment a la revista Branca (que com tothom sap publica relats i vinyetes d’autors que tard o d’hora despuntaran) i el 2022 va rebre la Menció Especial al premi Finestres de Còmic. S’organitza a partir d’historietes independents que no ocupen més d’una doble pàgina, però el conjunt constitueix un tractatus exhaustiu de iaiasofia.

El pinzell, tal com el maneja Sáez, va trobant el dibuix amb tota llibertat, sense rigideses; diries que hi aplica el color directament, i vinga tu, que la vida és breu i l’ars longa. El que més hi abunda és la carn i la pell amb les seves vacil·lacions i arrugues, i tot plegat irradia color, sensualitat i alegria de festa major de Gràcia.

Però la raó de fons d’Aiguagim no és tant la vitalitat indomable d’aquestes dones com la nostàlgia sense remei de l’autora. La nostàlgia és una emoció típicament barcelonina (de qui constata a quina velocitat canvien els barris). A la recerca de l’autenticitat perduda, Sáez busca les fleques on s’hi demana tanda, entra als bars que serveixen Cynar i, és clar, conversa amb dones que són testimonis vius d’una altra època (que no era pas millor —escolteu-les parlar dels marits—, però és una època que deixem enrere i no tornarà). Quan mori l’última Angelines i l’última Montserrat, ningú sabrà que no cal passejar el cafè perquè te’l pots prendre asseguda, i ningú dirà Pare Claret a un cert carrer de Barcelona, ni tampoc (i això sí que dol) sentirem pronunciar El Corte Inglés amb e oberta.