Pol Guasch segueix escrivint la seva segona novel·la amb els lectors del ‘Quadern’

“Totes les vides comencen abans de néixer”. Així arrenca Ofert a les mans, el paradís crema, la segona novel·la de Pol Guasch, convidat a la penúltima sessió de la temporada del club de lectura del Quadern. Segurament estarà d’acord que les novel·les també comencen abans de néixer, i encara més, que les seves novel·les segueixen vives després que els posi el punt i final, perquè ell mateix ho va manifestar així. De fet, va ser la principal tesi que va defensar en la seva visita al club de lectura, on va conversar amb Carlota Rubio i els lectors sobre aquesta obra, que es podria classificar com una història d’amistat retrofuturista que es ramifica amb altres temes, com l’amor, el desig o la familia, en un món a punt del col·lapse per l’esgotament dels recursos i l’escalfament global.

Mentre explicava que el seu procés d’escriptura no és gens planificat, sinó que va coneixent els personatges a mesura que els escriu, sí que va desenvolupar de forma extensa aquesta convicció que la literatura és un procés obert. “Per mi és un lloc de trobada, una tasca col·lectiva”, va remarcar Guasch. “Penso fermament que l’acte de lectura és un acte de trobada entre qui escriu i qui llegeix”, va emfatitzar, i a la vegada va reblar el clau: “Acabo d’escriure les novel·les amb els lectors i després que s’hagin publicat”.

Com que considera la literatura “un fet social”, fins i tot va publicar una sèrie de pòdcasts després on reflexiona sobre qüestions que es desprenen del llibre, com són la festa, la família i la dissidència. Però el tema principal de l’obra, que és l’amistat, l’ha anat desenvolupant a fons a través d’entrevistes, converses i debats posteriors. Bromejant, Rubio va considerar que s’havia convertit en un “gurú de l’amistat”.

Però el cert és que no va començar el llibre amb cap tesi al cap, encara que sí que tenia la intenció de desenvolupar l’amistat perquè considera que no se n’ha escrit tant com de l’amor. Ell mateix ho feia en la seva primera novel·la Napalm al cor. La segona guarda certs paral·lelismes amb el seu debut, com la situació dels personatges en un espai i temps desconeguts. “Amb Napalm em vaig adonar que aquesta deslocalització em permetia fixar-me més en les lleis de la ficció”, va explicar, i això li permetia centrar-se a la vegada en les relacions entre les persones, el que més l’interessa.

“En la meva biografia l’amistat ha estat molt transcendent. He tingut la sensació d’escriure l’amistat, sense tants codis ni referents ni imaginaris com té l’amor”, deia. I amb aquesta novel·la volia respondre algunes preguntes que li voltaven pel cap: “Què fan els amics? Per què i com se separen? Hi ha desig en l’amistat?” Però no tenia unes conclusions clares, la reflexió ha estat posterior. Va remarcar que encara que s’hagi teoritzat sobre l’amistat arran del llibre, no és un llibre d’idees, sinó una novel·la on els protagonistes són dos amics, un de ciutat i l’altre de poble.

Guasch va explicar als lectors com treballa. Escriu a raig i després reescriu molt. Ho té tot dins però ho ha d’ordenar per traslladar-ho al lector. “En el meu cap a vegades hi ha el·lipsis”, reconeixia. Així que la reescritpura és molt important. I en aquest cas, va ser laboriosa perquè el llibre va i ve en el temps i cada capítol té un narrador diferent. Per exemple, a ‘Veles i vents’ són tres dones velles les que narren. “És com un cor grec, amb tot el seu saber oracular, atàvic”, raonava l’escriptor a un lector sorprès per aquesta veu plural, que va descriure com a “comuna i compartida”.

A més d’implicar-se en l’evolució del llibre després de la seva publicació, també es deixa la pell en tot el procés. És elecció seva la il·lustració de la coberta: l’obra Scène d’été, de Frédéric Bazille (1869-1870), on uns joves gairebé nus es banyen en un llac. “Em venia constantment aquesta imatge al cap mentre escrivia”, va explicar, i també va decidir ell incloure una postal dins del llibre, que és la part més gràfica del capítol ‘El retaule’, on es poden veure tots els objectes que hi ha descrits. “És una panoràmica de la vida d’en Líton”, va comentar, i volia ser la resposta a la pregunta final que es fa la Rita: si algú els recordarà.

Amb un discurs que li raja sol -és ben cert que el llenguatge és el seu principal do-, va explicar que no li agrada repetir-se ni xerrar sempre sobre el mateix de la seva novel·la. Al contrari, és partidari d’esmenar-se i de canviar d’opinió, sense subterfugis. Això sí, reconeixia que no pot controlar el que es diu d’ell i per això es resignava amb placidesa que haguessin definit en algun mitjà Napalm al cor com una novel·la gai postapocalíptica. “Només hi surten dos homes que s’estimen, per això és una novel·la gai?”. “Us imaigneu que algú parla d’una novel·la heterosexual perquè hi ha un home i una dona que s’estimen?”, es preguntava amb la seva veu pausada i clara.

Cap al final d’aquesta conversa, una sessió més en què Guasch va seguir escrivint Ofert a les mans, el paradís crema amb els seus lectors, va sortir la poesia. Des del públic li van preguntar si ja no n’escrivia, i va haver de reconéixer a contracor que molt poc. “Vull pensar que els poemes que no he escrit estan en aquest llibre”, va ser una de les últimes reflexions que va deixar anar l’autor. I segons els lectors, hi són i converteixen la seva prosa en una literatura de sensacions, d’una bellesa indubtable.